Net i successor (912) de l’emir ‘Abd Allāh, portà Al-Andalus a la seva màxima puixança. El seu caràcter realista i tenaç i la seva tolerància religiosa li permeteren de trobar solucions de compromís amb els seus adversaris i d’enfortir la seva autoritat. Successivament, posà fi a la rebel·lió de l’aristocràcia andalusina, atiada per Ibn Hafsūn i els seus fills (928), a l’autonomia del principat de Sevilla i del territori de Badajoz governat per Ibn Marwān (930) i a la revolta de Toledo (933), estimulada pels reis lleonesos. La victòria de Valdejunqueras (920) sobre Ordoni II i el saqueig de Pamplona, malgrat el fracàs de Simancas (929) davant Ramir II de Lleó, el portaren a una hegemonia peninsular indiscutida, que fou facilitada per les rivalitats entre els reis cristians. L’ajut que els prestava ‘Abd al-Raḥmān depenia del grau de submissió a la seva autoritat i, així, pogueren regnar Ordoni III i Sanç el Gras i Ordoni IV.
El 929 es proclamà califa, amb la qual cosa es desprengué dels darrers lligams amb Bagdad i donà una sanció religiosa a la seva incontestada sobirania. Feu del califat de Còrdova una potència marítima amb centre a Almeria, seu de la república marinera de Petxina, que havia sotmès. Intentà d’estendre el seu domini al nord d’Àfrica, on prengué Ceuta (931) i altres ports menors; però la contraofensiva fatimita (958-959) reduí les seves possessions a les ciutats del litoral.
El 949 rebé una ambaixada bizantina de Constantí VII, la qual cosa testimonia l’abast de la seva influència, i el 950, una altra de Guiu de Toscana, la qual era acompanyada per un delegat de Borrell II (anomenat Mugīra a les fonts àrabs), comte de Barcelona. Hom explica aquest fet com a inici, per part de Borrell, d’un intent de distanciament del regne franc. ‘Abd al-Raḥmān realitzà una reforma tributària, reorganitzà la seca de Còrdova, que durant el seu regnat encunyà 200.000 dinars d’or, índex de la gran circulació monetària i del desenvolupament del comerç; Còrdova esdevingué en aquest regnat la primera ciutat d’Europa, demogràficament (~500.000 h), urbanísticament (carrers empedrats i enllumenats, innombrables banys públics), culturalment (prop de 70 biblioteques), científicament (escola de medicina, etc.), artísticament (ciutat residència califal de Madīnat al-Zahrā’, etc.).