Estudià dialèctica i retòrica amb Guillem de Champeaux i teologia amb Anselm de Laon. De molt jove fundà diverses escoles i adquirí una gran fama. Instal·lat a París, s’enamorà d’Heloïsa i fugí amb ella; però fou castrat per ordre de l’oncle de la seva amant, Fulbert. Es féu religiós i continuà ensenyant filosofia i teologia, de monestir en monestir, fins a la seva mort. D’aquesta època daten les cèlebres cartes d’amor amb Heloïsa, que han tingut fortuna literària i han estat molt traduïdes. Els amors d’Abelard i Heloïsa han constituït un tema literari, fecund sobretot en el període romàntic. Amb la seva obra Sic et non (1122) inaugurà un mètode característic de l’escolàstica: la contraposició d’autoritats prèvia a la reflexió pròpia. En la qüestió dels universals s’oposà al realisme de Guillem de Champeaux i al nominalisme de Roscelin, i adoptà un conceptualisme moderat segons el qual la universalitat no és sinó una funció lògica de determinades paraules. Igual que els realistes moderats, admetia un fonament de l’universal en les coses, o estatus. La seva ètica reduïa la moralitat de l’acte a la de la intenció. Tendia a veure en el cristianisme una veritat que enclou totes les altres. Fou combatut per Bernat de Clairvaux, i algunes de les seves tesis foren condemnades als concilis de Soissons (1121) i de Sens (1140). És autor de diverses obres de teologia (De unitate et trinitate divina, Theologia christiana), de lògica (Dialectica), d’ètica (Scito te ipsum) i d’una autobiografia (Historia calamitatum).