La seva contribució se centra en la lexicologia del llatí medieval i de les llengües romàniques, i, en bona part, del català. Desenvolupà un mètode conegut amb el nom d'estratigrafia lingüística. Es dedicà també a la literatura medieval francesa, especialment l’èpica, i féu estudis de texts medievals escandinaus. Fou professor de filologia romànica a les universitats de Friburg (1924) i de Lausana (1929) i féu estudis de toponímia, antroponímia i onomàstica; en aquest sentit investigà sobre l’origen dels noms català i Catalunya, que fa venir de catananus (de Mons Catanus, nom del qual deriva el topònim Montcada). Publicà, entre d’altres, Essai sur l’onomastique catalane du IXe au XIIe siècle, Études de toponymie catalane. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.