Fill de l’artista i pedagog Manuel Ainaud i Sànchez i net de l’escriptora Carme Karr. Tot i destacar com a medievalista, és considerat el principal erudit de l’art català.
Estudià història a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona amb Ferran Soldevila, i treballà en la recuperació d’arxius amb Agustí Duran i Sanpere. Establí una estreta col·laboració amb el seu company Frederic Pau Verrié, i el seu treball quedà reflectit en nombroses publicacions. L’any 1941 ja havia iniciat la seva feina com a catalogador de la Junta de Museus al Museu d’Art de Catalunya i el 1942, a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. El 1948 fou nomenat director dels Museus d’Art de Barcelona, càrrec que desenvolupà fins el 1986. Algunes de les fites més rellevants dels trenta-set anys de direcció són: l’adquisició de les peces romàniques de la col·lecció Bosch i Catarineu (1950), la incorporació del llegat Cambó, la col·lecció Maties Muntadas (1956), les col·leccions Espona (1958) i Teixidó (1959), els més de mil dibuixos de Marià Fortuny; les col·leccions Rocamora i Fontana, la creació dels museus monogràfics Clarà i Picasso, i la promoció del dedicat a Miró; les exposicions organitzades a diverses ciutats amb l’ajut de la Direcció General de Belles Arts, la Junta de Museus i els Amics dels Museus; la gran exposició d’art romànic (1961), i la de “Silos y su época” (1974); la creació del Museu de Ceràmica, la instal·lació de les col·leccions del romànic al Palau Nacional al final de la dècada de 1960 i la publicació de la seva guia (1973); l’increment de la biblioteca dels Museus d’Art de Barcelona i la continuació de la publicació Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona. En aquest apartat també cal incloure el seu assessorament en la creació dels nous museus barcelonins: el marítim (1941), el d’història de la ciutat a la casa Padellàs (1943), el de la música (1946), l’etnològic (1948) i el militar a Montjuïc (1963).
Doctorat en història el 1955 per la Universidad Complutense de Madrid, tres anys més tard fou membre adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i ostentà la presidència de la institució en el moment de la transició política (1978-84). Exercí la docència, i entre el 1968 i el 1971 fou coordinador del Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona i, paral·lelament, fou designat vocal del patronat del Museo del Prado. Des del 1979 ocupà la direcció general del comitè català del Corpus Vitrearum i a partir del 1990 fou president del patronat de l’Institut Amatller, a més d’ocupar el càrrec de vicepresident a la Junta de Museus de Catalunya des del 1991 fins a la seva mort, i ser membre del Consell Internacional de Museus, de la Union Académique Internationale i de l’Académie des Beaux-Arts de Bèlgica. Contribuí amb la seva experiència al bon funcionament de prestigioses institucions com a membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona —on ingressà el 1969—, o la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual fou elegit numerari l’any 1964, si bé no prengué possessió fins el 1981. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del Ministeri d’Educació i Ciència, el Premi d’Honor Jaume I i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, entre altres títols honorífics nacionals i internacionals.
Com a historiador de l’art és autor d’una extensa bibliografia que supera els 300 títols entre llibres i articles apareguts en revistes especialitzades. De les seves primeres publicacions destaca l’obra inclosa dins la sèrie Catálogo monumental de España, la Ciudad de Barcelona (1947), en la qual col·laborà amb F.P. Verrié, com també diversos volums que integren la col·lecció “Ars Hispaniae. Historia Universal de Arte Hispánico”: Cerámica y Vidrio (vol. X, 1952); Escultura gótica (vol. VIII, 1956), amb la col·laboració de Duran i Sanpere; Pinturas españolas románicas (1962), i els capítols dedicats al Grabado y encuadernación (vol. XVIII, 1952). També col·laborà amb J. Gudiol en la redacció del volum sobre Catalunya de la col·lecció “Arte de España” (1955), i en l’obra plantejada pel mateix Gudiol Cataluña, de la col·lecció “Tierras de España” (1978), on sintetitzà l’art renaixentista i barroc català. Altres obres col·lectives en les quals col·laborà són Un segle de vida catalana (1960) i L’art català (1958).
Deixà una variada i aclaridora obra escrita sobre l’evolució de l’art català: “La catedral romànica de Vic”, Ausa (vol. 5, 1952-54), Jaume Huguet (1955), Arte Románico Catalán. Pintura sobre tabla (1965), Les esglésies de Sant Pere (1976), “El Palau Reial de Barcelona”, Congrès Archéologique de France (1959), “Picasso” a Picasso i Barcelona (1981), El Palau de la Generalitat de Catalunya (1988), “Bernat Martorell” a Pallium (1992), etc. Entre les obres més recents cal destacar els tres llibres sobre pintura catalana publicats per Carroggio-Skira: La fascinació del romànic (1989), De l’esplendor del gòtic al barroc (1990) i Del segle XIX al sorprenent segle XX (1991); i els publicats a la col·lecció “Corpus Vitrearum Medii Aevi”: Els vitralls medievals de l’església de Santa Maria del Mar (1985), Els vitralls de la catedral de Girona (1987), Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona (1992) i Els vitralls de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes (1997). També publicà innombrables articles en diverses revistes estrangeres i nacionals, principalment en els Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona des del 1941.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, J.M.: “El meu germà Joan”, Serra d’Or, 436, 1996.
- Bermejo, E.: “Ainaud de Lasarte”, Archivo Español de Arte, 272, Madrid 1995.
- Ribas, M.: “Bibliografia de Joan Ainaud de Lasarte”, Miscel·lània Litúrgica Catalana, 7, 1996.
- Ripoll, E.: “Ainaud de Lasarte”, Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1996.