S'estén per la zona oriental de la serra de la Gessa i, al S, per la plana meridional de la Llitera. Aquestes terres planes són regades amb aigua del canal d’Aragó i Catalunya i de les seves desviacions (séquia de la Magdalena). El 1972 hi havia 3.233 ha censades (el 62,5% del terme) de les quals és conreat el 71%, majoritàriament pels mateixos propietaris. Els conreus principals són el de cereals (ordi i blat) i el d’arbres fruiters (pomers, presseguers, perers). La ramaderia (porcins i ovins) i l’aviram completen les activitats econòmiques. A la zona més muntanyosa hi ha una gran finca de propietat comunal; la resta de la terra està molt repartida i és conreada, prop del 90%, pels mateixos propietaris. La població, fluctuant al llarg del segle XX, aconseguí el seu màxim el 1950 (1.458 h).
La vila (1.130 h [1981]; 361 m alt), situada al peu de la serra de la Gessa, s’ordena entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç (s. XVI). El lloc era un castell musulmà conquerit el 1083 pel comte Ermengol IV d’Urgell; el 1122, Ermengol VI donà l’església d’aquest castell a la canonja de Santa Maria de Solsona. Fou, probablement, el primer dels castells del comtat d’Urgell, ocupats pels Cabrera, que fou recuperat per Jaume I per tal de restablir la comtessa Aurembiaix en els drets sobre el comtat. Des del segle XIV fins al XVIII la població estigué agregada a Tamarit de Llitera, i formà part, juntament amb aquesta vila, del Regne d’Aragó. L’església parroquial de Sant Vicenç havia estat fins al segle XIX col·legiata d’Albelda. Per a aquesta església pintà un retaule, a mitjan segle XIV, Jaume Ferrer I.