L’extrem occidental del terme és, tanmateix, muntanyós, i rep el nom de la muntanya d’Alberic. La seva població ha augmentat de manera constant paral·lelament al desenvolupament agrícola. La terra plana és regada, entre altres de menor importància, per la séquia reial del Xúquer (1.540 ha) i hom hi conrea tarongers i hortalisses; l’arròs ha retrocedit notablement del caràcter dominant que tingué fins poc després de 1950; el planter d’arròs d’Alberic és exportat a la resta de la Ribera, al Baix Ebre, a la zona de Pals i de Lleida i també a d’altres indrets arrossers de la península. Un 90% de la terra és conreada per administració directa; la resta, per arrendament. Fins al final del s. XIX, la cria de cucs de seda tingué molta importància però a partir del 1884 les moreres foren substituïdes massivament per tarongers fins a desaparèixer del tot. Les activitats industrials més importants són les derivades dels productes agrícoles, la fabricació de rajoles i teules, de mobles, de pastissos (coques d’aire), etc.
Vista de l'església de Santa Bàrbara
© Vicenç Salvador Torres Guerola
La vila (9.600 h [2006]; alberiquenys; 28 m alt.) és situada al peu d’una petita elevació del terreny (50 m), al centre de la plana regada, anomenada la muntanyeta de Santa Bàrbara (o, simplement, la Muntanyeta), coberta de pins i alzines, al cim de la qual es troba el santuari de Santa Bàrbara. És travessada per la carretera de València a Madrid i té estació del ferrocarril de via estreta de València a Castelló de la Ribera; és cap de partit judicial des del 1835; celebra un mercat setmanal, al qual concorren els pobles de la rodalia, i, des del 1691, una fira anual.
Alberic era una antiga alqueria del terme d’Alzira reconquerida vers 1238-39; la població restà musulmana fins a l’expulsió dels moriscs del 1609. La senyoria pertanyia al s. XVII a la casa ducal castellana d’El Infantado ( baronia d’Alberic). El 1574 fou creada la parròquia, el territori de la qual, que comprenia els actuals despoblats d'Alàsquer, la Foieta i Benifaraig, fou desmembrat de la d’Alzira; posteriorment, li fou agregada l’antiga parròquia i actual despoblat d’ Alcosser. El 1612 fou repoblada amb 164 cristians. L’actual església arxiprestal de Sant Llorenç, barroca, fou construïda de 1695 a 1701. El 1699 fou fundat el convent de caputxins de la Mare de Déu dels Àngels que perdurà fins a l’exclaustració del s. XIX. Durant les guerres civils d’aquell segle els seus habitants es mantingueren, en general, dins el camp liberal: la vila fou objecte de diverses incursions de les forces carlines durant la Primera Guerra Carlina, motiu pel qual fou emmurallada el 1839. A causa del gran nombre de jornalers agraris tingué, fins a la guerra civil de 1936-39, una important majoria socialista (PSOE i UGT), com a tota la Ribera Alta.