Els conreus d’horta (cacauets, tarongers, llimoners, moresc, patates), que ocu pen tota la superfície conreable, són regats amb aigua de la séquia de Montcada, que travessa el terme. Les terres, molt repartides, són explotades per llurs propietaris, llevat d’un 4% que ho és per arrendataris. La indústria, que dóna feina a 2/3 de la població activa, constitueix la principal font d’ingressos (fàbriques de material de construcció —teuleries i rajoleries—, que aprofiten les argiles de les comarques veïnes; fàbrica de llumins; confecció). La població, pràcticament unida a Montcada, ha tingut un creixement suau. El poble (2 764 h agl [2006]; alfarers ; 30 m alt.) es troba a 5,5 km al N de la ciutat de València, entre el barranc de Carraixet i el ferrocarril de València a Bétera, que el separa del nucli urbà de Montcada. Era una antiga alqueria islàmica, la qual, esdevinguda ja un llogarret, fou comprada el 1388 per Bonifaci Ferrer (germà de Vicent Ferrer), el qual obtingué, el 1393, la creació d’una senyoria independent de la ciutat de València, dins la jurisdicció de la qual es trobava inclosa fins aleshores. El 1396 passà a la família Cruïlles, que reedificà el palau senyorial, el qual encara es conserva. El 1595 el lloc fou adquirit per l’arquebisbe de València Juan de Ribera, patriarca d’Antioquia, el qual, el 1601, el cedí al Col·legi del Corpus Christi de València, que ell havia fundat. L’església de Sant Bartomeu, edificada el 1732 al lloc on hi havia hagut el primitiu temple gòtic del s. XIV, fou erigida el 1818 en parròquia independent (fins aleshores pertanyia a la de Montcada de l’Horta). A poca distància al S del poble i convertit en fàbrica de llumins després de la desamortització del s. XIX, es troba l’antic convent de Sant Dídac (popularment de Sant Diego ) de franciscans observants, fundat el 1595 per Gaspar Jaca, el qual esdevingué casa provincial d’estudis de l’orde.
