La capital és Clarmont d’Alvèrnia (Clarmont-Ferrand). Ocupa el centre del Massís Central, i és drenada per l’Alier i la Dordonya. És travessada de nord a sud per altiplans cristal·lins dislocats, d’altitud molt desigual, que constitueixen el sòcol dels grans relleus volcànics (muntanya del Puèi Domat, Mont Dora, massís de Cantal). Entre aquests grans blocs volcànics es troben les conques omplertes per sediments terciaris (Orlhac, la Limanya) que tenen un aspecte de petites planes montuoses.
La baixa Alvèrnia, coberta per restes volcàniques i ocupada pels altiplans basàltics de Mauriac i Cesalièr, amb un clima dur i recursos escassos, és tradicionalment un lloc inhòspit i focus d’emigració. L’agricultura i la ramaderia són els recursos econòmics principals. Alvèrnia és rica en deus minerals i en estacions balneàries, com Vichy i Royat.
El seu nom li ve dels arverni, una poderosa confederació de tribus gal·les que, en temps de Cèsar, lluità contra els romans sota el comandament del cèlebre Vercingètorix. Amb l’Imperi Romà, Alvèrnia formà part de Prima Aquitania i durant els períodes merovingi i carolingi la regió passà les vicissituds de la regió aquitana. Fou cedida als visigots el 475 i conquerida pel rei franc Clodoveu el 507. En temps dels merovingis formà un comtat dependent d'Aquitània, i més tard fou escenari de batalles entre els ducs d’Aquitània i els carolingis. Cap al final del segle VIII, Alvèrnia constituí un comtat separat; el primer comte hereditari fou Guillem el Pietós (886). Després de la mort, el 928, del comte Acfred, nebot i successor de Guillem, Alvèrnia passà al comte de Tolosa i després al comte de Poitiers. Al segle XII, pel casament d’Elionor d’Aquitània, hereva d’Alvèrnia, amb el rei d’Anglaterra Enric II, el comtat passà a la sobirania de la corona anglesa. Però al mateix temps fou dividit, i les querelles que aquesta divisió originà foren l’ocasió perquè Felip August, rei de França, intervingués en el país i reeixís a emparar-se d’una gran part del comtat, que annexà als dominis de la corona francesa amb el nom de terra d’Alvèrnia. Com a preu de l’ajut rebut en aquella jugada, el rei atorgà al bisbe de Clarmont, Robert I (1195-1227), la senyoria de la ciutat, que subsegüentment esdevingué un comtat, possessió dels bisbes de Clarmont fins el 1552. Així, a partir del segle XIII, Alvèrnia quedà dividida en quatre feus, que ja no podien oposar als reis de França una potència compacta. El 1360, el rei Joan II erigí la terra d’Alvèrnia en ducat a favor del seu fill Joan, a través de la filla del qual el nou títol passà, el 1416, al casal dels Borbó. El darrer duc, el cèlebre conestable Carles de Borbó, uní els dominis del delfinat d’Alvèrnia amb els del ducat, però tots foren confiscats per la corona, de resultes de la sentència que, el 1527, castigà la defecció del conestable a la causa de Carles V. El comtat d’Alvèrnia, però, no passa a dependre directament de la corona francesa fins al temps de Lluís XIII. El 1790 el territori fou dividit en els departaments francesos de Lo Puèi Domat, Cantal i una part de l’Alt Loira.
La regió administrativa homònima vigent de 1982 al 2016 comprenia un territori més vast en incloure el territori del Borbonès (departament de l’Alier). A partir del gener del 2016, conjuntament amb Roine-Alps, donà lloc a la regió administrativa d' Alvèrnia-Roine-Alps.