Doctorat en astrofísica el 1931, donà una gran importància als conceptes d’evolució, contradicció i canvi brusc. El 1955 formulà la inestabilitat dels sistemes de galàxies, enunciant que es troben en estat d’expansió i que els seus components s’allunyen d’un centre comú; rebutjà la teoria segons la qual els estels es formen a partir de nebuloses i anuncià l’existència d’una matèria preestel·lar que, en la fase final de la seva evolució, forma els estels i les nebuloses. A partir de l’estudi sistemàtic dels grups estel·lars inestables trobà les associacions d’estels, nascudes, segons ell, de sistemes múltiples d’energia positiva. Fou el principal impulsor de la construcció de l’observatori de Biurakan, al cim de l’Aragac, el qual sota la seva direcció (1944-88) esdevingué un important centre astronòmic internacional. Fou president de l’Acadèmia de Ciències d’Armènia (1947-93), la Unió Astronòmica Internacional (1961-64) i el Consell Internacional d’Unions Científiques (1968-72). Fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS el 1953 i rebé el premi Stalin. Publicà, entre d’altres obres, Astrofísica teòrica (1939), Sobre la dispersió de la llum per l’atmosfera dels planetes (1942), Treballs científics (1960).
Viktor Amazaspovič Ambartsumian
Astrofísic armeni.