Anomenada també Àsia Menor, la península d’Anatòlia és constituïda per un nucli antic, la Plataforma Central (amb 700 m d’altitud mitjana sobre el nivell del mar a l’W i 1.400 a l’E), al voltant de la qual se situen les serralades de plegament alpí: el Pont al N i el Taure i Anti-taure al S. Les dues últimes són formades principalment per calcàries eocèniques i cretàcies i constitueixen una sèrie de cadenes escalonades que, en l’Anti-taure en particular, formen una banda de 90 km d’amplària amb elevades plataformes i depressions, les quals a Lícia i al S de Frígia, on es troben dos sistemes de plecs, són sovint ocupades per llacs. Al N, les cadenes pòntiques fan una doble inflexió i són més escindides per la xarxa fluvial que no les serralades del S, puix que les pluges hi són més abundants i hi escassegen les calcàries, per la qual cosa el drenatge és en bona part superficial. El clima de la Plataforma Central és continental pel fet d’ésser aïllat de la costa per les serralades que l’envolten; els vents, secs, i la vegetació, estepària. A la costa les temperatures són més suaus, i hi ha més humitat. Les cadenes pòntiques, sobretot als flancs septentrionals, reben pluges a l’estiu i a l’hivern que expliquen llur abundant vegetació. Aquesta és, en general, de tipus mediterrani, amb algunes comunitats desèrtiques i de bosc humit, bé que es vagi transformant a la de tipus iranià a mesura que hom es trasllada cap a l’est i cap a l’interior. Per la seva situació geogràfica ha servit de pont de comunicació de races i cultures, i de vehicle d’emigració de la flora i la fauna entre el sud-est d’Europa i el sud d’Àsia. L’àmbit que comprèn el nom d’Anatòlia ha anat augmentant al llarg dels segles. En època bizantina Anatòlia era un districte militar a l’oest de la península; al començament de l’època otomana era la part asiàtica de l’imperi que comprenia l’oest i el nord de la península; a l’actual estat turc comprèn, administrativament, la totalitat del territori asiàtic, compresos els sectors armeni i mesopotàmic (Àsia Menor).
Històricament el poblament d'Àsia Menor començà al Paleolític inferior i mitjà. Del Paleolític superior només són coneguts jaciments de fàcies aurinyaciana. Però hom troba un art rupestre de tipus paleolític superior, amb gravats i pintures, a la regió d'Antalya. El Mesolític és prou semblant al de la resta de l'Orient. L'Àsia Menor adquirí una gran importància cultural a partir del Neolític, del qual és conegut un jaciment clau, Çatal Hüyük, ciutat que visqué del 6500 al 5650 aC, amb un Neolític ceràmic. Hom ha trobat també restes d'un Neolític preceràmic a Hacilar (datat del 7000 aC), on també hi ha un Neolític recent que dóna pas al Calcolític cap al 5000 aC. Aquest Calcolític és molt important per tal com és el primer de tot l'Orient, car l'Àsia Menor és l'única zona rica en metalls; el jaciment més conegut és Mersin, i també els nivells inferiors de Beycesultan. La vida hi era basada en unes activitats d'agricultura, de caça i de pesca, ensems amb les quals hi hagué una forta activitat comercial exportadora de primeres matèries. Des del III mil·lenni aC començà l'edat del bronze amb una sèrie de províncies culturals: la nord-occidental amb Troia i la necròpoli de Yortan com a llocs característics; la del centre, establerta a la gran corba del riu Halis; la sud-occidental, que ocupa la zona de les fonts del riu Meandre; i la de la plana de Konya. Els diversos conjunts d'habitants feien una vida culturalment molt semblant: la vida sedentària amb agricultura i ramaderia. La riquesa en or de l'etapa és prou considerable i cal esmentar les troballes de la necròpoli d'Alaca Hüyük. Aquest moment hi hagué forts paral·lels amb el món egeu. De fet, a Beycesultan hi ha construccions que hom tendeix a considerar com a precedent del mègaron prehel·lènic, i també a Troia II. Vers la fi del III mil·lenni aC la península d'Àsia Menor sofrí una primera invasió indoeuropea que portà els luvis al sud-oest, i els hitites -entre d'altres pobles- a l'altiplà central. Durant el segon mil·lenni la presència assíria a la part del sud del país es manifestà amb la fundació de mercats i colònies de comerç; la més coneguda és el kārum de Kaniš o Kültepe-, que ha deixat una importantíssima col·lecció de documents. Al segle XII aC una nova invasió indoeuropea posà fi a l'imperi hitita, i féu la guerra de Troia, amb l'ajuda dels micènics: els ahhijawa i els daniuna dels texts hitites, que hom està temptat d'identificar amb els aqueus i els dànaus homèrics. De fet, durant l'època micènica, els habitants de la Grècia pròpia establiren emporis i colònies a la costa de l'Àsia Menor. Aquesta nova invasió, que canvià completament el mapa polític de l'Àsia Menor, portà també el ferro i amb ell una nova etapa cultural. Amb els nouvinguts, el poble frigi s'establí al vell territori hitita. Als segles VIII i VII aC, a la part oriental de la península, al voltant del llac Van, fou establert el regne d'Urartu (o Ararat), molt conegut pels seus productes metal·lúrgics. Mentrestant, la costa occidental era ja plena d'establiments grecs, repartits en tres províncies de nord a sud: Eòlia, Jònia i Dòrida, hereves de la vella civilització d'època micènica. Les seves relacions amb Frígia aportaren al món grec una nova saba oriental, que donà origen al període orientalitzant i a l'apogeu de la Jònia arcaica. Frígia caigué a mans dels cimmeris a la fi del segle VIII aC, i posteriorment restà sotmesa al nou regne de Lídia, a llevant de la Jònia, que sempre impressionà els grecs per la seva riquesa. Aquests moments l'Orient veié el creixement poderós de Pèrsia, que vencé els babilonis i els assiris, s'emparà del sud d'Àsia Menor i augmentà la pressió sobre els lidis i les ciutats gregues de la costa. El 500 aC aquestes ciutats s'alçaren en una revolta que donà lloc a les Guerres Mèdiques, però la força de Pèrsia sobre la península continuà indestructible, tot i ésser vençuda pels grecs, car dos segles més tard, durant les hegemonies d'Esparta i de Tebes, fou el gran rei que governà, a l'ombra, els afers dels grecs ajudant l'una o l'altra. La pau d'Antàlcides (o del Rei) deixava per a Pèrsia totes les ciutats de la Jònia, i no fou fins l'hegemonia d'Alexandre que foren reconquerides. Alexandre passà a Àsia Menor el 334 aC i la incorporà al domini macedoni. A la seva mort, Frígia i Lícia correspongueren a Antígon el Borni, vençut per Lisímac a Ipsos (301 aC), que aconseguia així Tràcia i l'Àsia Menor, les quals foren ocupades per Seleuc de Síria el 281 aC després de la victòria de Cluropèdion. Unida l'Àsia Menor a l'imperi selèucida, aviat començà el desmembrament: el 280 aC amb la fundació del regne del Pont, a la costa de la mar Negra, i el 279 aC amb la fundació del regne de Bitínia, veí de l'altre. El 263 aC fou constituït el regne de Pèrgam a la costa occidental. Tots tres regnes assoliren durant el s II un auge econòmic extraordinari, sobretot Pèrgam. La resta de la península continuava sota el poder selèucida fins el 190 aC, que Antíoc III fou vençut pels romans a la batalla de Magnèsia i obligat a perdre l'Àsia Menor per la pau d'Apamea. El país esdevingué progressivament romà: d'antuvi el regne de Pèrgam, cedit a Roma pel seu últim rei Attal III el 133 aC (any de la caiguda de Numància), que més tard fou convertit en la província romana d'Àsia. El 74 aC, Nicomedes, rei de Bitínia, llegà el seu regne al senat romà. Finalment la destrucció de l'imperi selèucida per Pompeu el Gran, el 64 aC, lliurà a Roma, com a províncies, el Pont i Cilícia, i com a regnes clients Armènia, Capadòcia, Galàcia i Còlquida. Des d'aleshores el domini romà sobre l'Àsia Menor fou efectiu, fora de les lluites amb els parts pel protectorat del regne d'Armènia, cobejat per tots dos imperis, i que tingueren una primera solució amb una pau diplomàtica establerta per Neró el 63 dC. El 116 Trajà conquerí el regne i el constituí en província romana, però Adrià hi renuncià per tal de fer la pau amb els parts. Septimi Sever tornà a conquerir Armènia, i més tard, el 227, els parts eren substituïts pels sassànides en el domini de Pèrsia. La recessió romana de l'extremitat oriental d'Anatòlia començà amb els successors de Constantí; Jovià perdé definitivament l'Armènia. La resta de la península restava sota domini bizantí, formant part de l'imperi d'Orient, després de la divisió de Teodosi. L'Àsia Menor, amb el nom d'Anatòlia que anà adquirint a partir d'aleshores, seguí les vicissituds generals de l'Imperi Bizantí i fou escenari d'alguns dels episodis fonamentals de la seva història. Especialment com a terra de frontera amb el Pròxim Orient s'hi descabdellaren les lluites amb els perses, els àrabs i sobretot amb el poder turc seljúcida durant els segles XI i XII. La penetració dels turcs, ensems amb alguns altres moviments com els dels armenis i kurds, i, sobretot, el desenvolupament de l'Imperi Otomà, a partir del segle XIV, portaren a una profunda alteració del caràcter ètnic i cultural d'Àsia Menor que culminà, a través de les matances d'armenis (segles XIX-XX) i de l'expulsió de la població grega del litoral mediterrani i de la mar Negra (dècada del 1920), en la turquització gairebé total de la península.