Situació i presentació
El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.
La població i l’economia
La població (arenyencs), diferenciada ja de la d’Arenys de Mar, conegué un increment extraordinari al llarg del segle XVIII (585 h el 1718 i 1.420 h el 1787), increment continuat fins a la primera meitat del segle XIX: el 1850 assolí 3.305 h. La crisi de la fil·loxera i l’atractiu de zones més industrialitzades frenaren el creixement (baixà a 3.003 h el 1900) i la població s’estabilitzà al voltant dels 3.000 h a la primera meitat del segle XX; la industrialització de la dècada de 1950 marcà un cert impuls, que encara no s’ha deturat del tot: 3.006 h el 1950, 3.423 h el 1960, 4.023 h el 1970, 4.648 h el 1981, 4.733 h el 1991, 6.665 h el 2001 i 7.369 h el 2005. El fort creixement dels darrers anys és causat per l’expansió del fenomen residencial. La part més muntanyosa del terme és coberta de boscos de pins, alzines i castanyers, i havien estat activitat tradicional dels homes d’Arenys les feines del bosc. Les urbanitzacions residencials i el conreu de la maduixa, als vessants més assolellats, ha substituït en alguns indrets el paisatge forestal. L’agricultura ha estat l’activitat tradicional bàsica, i encara manté una importància relativa, malgrat la industrialització i la funció de lloc de residència i estiueig. Els principals conreus són els cirerers (un dels més característics del terme), la maduixa i la vinya; els productes d’horta abasten només el consum local. La tradicional activitat de la manufactura de les puntes de coixí continuà des del segle XIX amb la indústria tèxtil, que s’ha concretat en l’especialitat de les fàbriques de tovalloles. Des de la dècada de 1950 s’ha produït una represa de les activitats industrials i una diversificació dels sectors (fabricació de tovalloles i de teixits estrets, tints, licors, etc.). La major part de les indústries es localitzen a l’àrea de la riera de l’Escorxador (rial d’en Puig). La funció de lloc de residència i estiueig no ha tingut un desenvolupament paral·lel al del sector marítim de la comarca o a d’altres municipis interiors amb més tradició en aquest camp. De tota manera, hi ha diverses urbanitzacions al sector de Torrentbò i de Coll Sacreu, s’han restaurat antigues cases i s’han construït blocs d’apartaments i hotels. Al municipi l’ensenyament cobreix fins al batxillerat.
El poble d’Arenys de Munt
El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.
Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.
Vista de Can Jalpí
© Alberto González Rovira
D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).
Altres indrets del terme
L’agregat de Torrentbò (41 h el 2005) és a l’extrem de ponent del terme, a l’esquerra del sector de capçalera de la riera de Caldes. L’ermita de Santa Cecília, documentada ja al segle XIII, ha servit de parròquia als habitants de Torrentbò. De les tradicionals masies disseminades, destaquen Can Miró, o Guix, Can Forn, amb un finestral gòtic, la Casa Vella i Can Golba (dita Can Goytisolo). Més al N del terme, a la capçalera de la riera d’Arenys, hi ha l’agregat de Sobirans (40 h), on hi hagué una petita església dedicada a Sant Miquel a l’indret dit la Polla. El 1924 hom hi construí un santuari dedicat a la Mare de Déu de Lurda, amb una reproducció de la cova de Masabièla (Occitània), que atreu, per devoció i per l’atractiu paisatge del lloc, voltat de boscos, devots i excursionistes.La capella del Remei, al S del terme, enlairada en un turó a 206 m, data del segle XV, i havia tingut un gran atractiu per a la gent marinera (hi havia un bon nombre d’exvots d’aquest tema); refeta després de la guerra del 1936, no té culte.
La història
Sembla que el primer esment de la parròquia de Sant Martí, al voltant de la qual es formà la població, és molt antic; Josep M. Pons i Guri ha identificat en un precepte del rei franc Lluís el Tartamut (donat, en ocasió del concili de Troyes, al bisbe Frodoí de Barcelona, el 878, pel qual li concedia i confirmava determinats béns i possessions) la “cellam que est pagi Gerundensi, sive Sancti Martini ecclesiam, cum vineis et silvis et villis sibi pertinentibus” amb l’església de Sant Martí d’Arenys, per la precisió de localitzar-la al paguso comtat de Girona (les altres donacions, del mateix sector, eren del comtat de Barcelona), tenint en compte que en aquell moment no hi havia cap altre Sant Martí gironí a la rodalia tractada en el document. El nom d’Arenys apareix per primera vegada en un cartulari de Sant Cugat, el 998, en uns límits d’un alou de Vallgorguina que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ènnec Bonfill (“ecclesiam Sancti Martini sita super Arennios”), i el topònim es refereix sens dubte als sorrals de la riera. El lloc passà a formar part del terme jurisdiccional del castell de Montpalau (de Pineda), que a la vegada s’integrà als vastos dominis dels Cabrera. Al principi del segle XI el vescomte de Cabrera afavorí, amb la batllia independent d’aquest territori, els Tries (substituïts al segle XVI pels Jalpí), que foren batlles naturals d’Arenys fins el 1813. La batllia —dita de Sant Martí d’Arenys— comprenia el barri marítim d’Arenys de Mar, barri que també depenia eclesiàsticament de la parròquia d’Arenys de Munt. La separació eclesiàstica es consumà el 1575 (l’església d’Arenys de Mar restà, però, sufragània de la parròquia de Sant Martí fins el 1781) i la civil el 1599.
Arenys de Munt durant la guerra del Francès
Sant Martí d’Arenys fou un escenari molt representatiu dels enfrontaments contra les tropes napoleòniques durant la guerra del Francès (1808-1814). Cal tenir en compte que, per una banda, el general Francesc Milans del Bosch es trobava molt vinculat familiarment a Arenys, del qual sempre rebé molt recolzament, i, per l’altra, el Montnegre era el marc ideal per a mantenir una guerra de guerrilles i fer la guitza a un exercit massa nombrós per a reaccionar amb agilitat.
Així a finals de juliol de 1808, les tropes imperials que havien partit de Barcelona per posar setge a la ciutat de Girona, patiren grans estralls en caure en una emboscada quan circulaven pel Camí Ral, davant del tombant del Portinyol, punt on s’estreta el camí. Els homes de Milans d’en Bosch causaren baixes considerables a l’host enemiga i pogueren apropiar-se de gran part de l’arsenal francès. Aquesta acció representà un gir inesperat en els plans del general Philibert Guillaume Duhesme, que decidí aturar la incursió a Girona per fer neteja dels rebels en aquestes contrades. Instaurà el seu quarter general a Arenys de Mar, triant a tal efecte la casa Milans, la qual cosa representava una provocació envers el cabdill català.
El general Duhesme, home dur i bon estratega, comandava el Cos d’observació dels Pirineus Orientals. El primer exercit que el 9 de febrer de 1808 havia entrat pels Pirineus a la península rebé les ordres estrictes (executades per l’ajudant de camp el comandant Deveaux) de netejar de rebels el Montnegre i apressar els seus col·laboradors.
Fou un malson per Arenys de Munt, que durà del 16 al 20 de juliol de 1808. Els saquejos i el pillatge francès a part de las detencions, representaren un gran sotrac per la població, en especial per les famílies vilatanes dels Milans i dels Arquer vinculades al cabdill del Maresme.
El dia 3 de febrer de 1809, els efectius de MIlans del Bosch assaltaren un comboi imperial que es dirigia cap a Hostalric comanat pel general Lamarque el qua estava aquarterat a Mataró. Milans del Bosch tenia ordres concretes del general Lacy d’interceptar els subministraments francesos que creuessin el Montnegre. Així pocs dies després es produí una nova emboscada dels guerrillers amagats prop de cal Peraire que baioneta en ma assaltaren per sorpresa una tropa molt mes nombrosa, i finalment dirigits pel capità Sala ajudant de Milans, aconseguiren un gran boti i força presoners. Però la victòria durà poc puix un destacament francès que venia de Sant Celoni els interceptà i es veieren abocats a fugir deixant el botí.
El dia quatre de març de 1812 es produeí un dels enfrontaments més virulents i sagnants al terme de Sant Marti d’Arenys. El general Charles-Matthieu-Isidore Decaen designat directament per Napoleó com a governador general de Catalunya amb l’ajuda del general Lamarque després d’un important xoc al camí de Vallalta, perseguí Milans del Bosch que es baté en retirada i s’amagà a la casa forta dels seus avis els Arquer de Goscons. El setge a la força de Goscons durà poc i finalment Milans pogué escapolir-se amb uns quants homes cap al Montnegre on els francesos li perderen el rastre.
La represàlia del general Decaen contra els Arquer, familiars del cabdill fugit, fou extremadament dura. Permeté el saqueig de tota la quadra de Goscons i feu cremar la casa principal i totes les seves dependències.Aquesta fou la darrera incursió al municipi d’Arenys de Munt abans de la caiguda del govern de Josep Bonaparte.
En temps actuals el municipi ha destacat per ser el nucli on s’originaren, l’any 2009, les Consultes sobre la Independència de Catalunya, una de les primeres mobilitzacions de base que en anys posteriors ha donat lloc a l’ampli moviment per a l’assoliment de la independència de Catalunya per mitjans democràtics conegut com “procés independentista”.
Bibliografia
- Adzerias i Causi. J. Els combat d’Arenys de Munt 3 de febrer de 1812. Petit apunt de la història d’Arenys de Munt en la guerra del Francès (1808-1814). Vilassar de Mar 2009.
- Pons i Gur, J.M. Diari d’uns Anys de Guerra a Sant Marti d’Arenys (1808-1814). Arenys de Munt 1961.
- Memòries d’Antoni Bellsolell. Avenç. Barcelona 1988