El 1931 ingressà al Departament d’Extensió d’Ensenyament Tècnic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de Pompeu Fabra. Des del 1932 formà part de l’Oficina de Revisió d’Originals de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb el franquisme i la consegüent supressió d’aquestes institucions, durant els primers anys de la dictadura fou pràcticament l’únic corrector dels pocs textos que s’editaven en català. És autor del Vocabulari castellà-català abreujat (1958) i del Vocabulari català-castellà abreujat (1961), publicats per l’editorial Barcino, que es compten entre les primeres obres lexicogràfiques en català de la postguerra. Estret col·laborador de Joan Triadú en la creació de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) l’any 1961, per a la qual edità els tres volums de Lectures escollides (1962, 1965 i 1969), exercí l’activitat pedagògica com a professor de llengua i gramàtica, significativa sobretot en diverses promocions de professors de català. Des del primer número (1959), col·laborà regularment a Serra d’Or com a responsable de correcció i d’estil, i cada mes publicà un article sota l’epígraf Llenguatge i gramàtica. El 1969 aquests articles foren aplegats en un volum. Autoritat lingüística en una gran part del que es publicava o s’emetia en català durant aquests anys, el seu criteri estricte fou motiu d’alguns enfrontaments amb escriptors, tant de la seva generació com més joves. Traduí al català The Importance of Being Earnest, d’Oscar Wilde, amb el títol La importància d’ésser fidel, i fou un dels fundadors del quartet vocal Orpheus.