_CIC.jpg)
Situació i presentació
El terme, que té forma de triangle, limita al N amb Avinyó, a l’E i S amb Calders i Navarcles i a l’W amb Sallent. En èpoques passades el terme incloïa les terres de la parròquia de Santa Maria d’Horta i formava el que la documentació medieval anomena, a partir dels anys 889 i 890, vallis qui dicitur Artes o Artesse.
Artés és un municipi afusat, drenat pel Llobregat, la Riera Gavarresa, el torrent de la Roqueta i la riera de Malrubí. Comprèn, a més de la vila d’Artés, cap administratiu, la urbanització de la Vista del Pirineu, on hi havia 74 h el 2005.
Tres vies locals permeten una comunicació directa del nucli amb les carreteres principals i amb tots els pobles de la rodalia. Hom destaca d’una banda la carretera local B-431, que comunica la vila amb Calders i per la part N amb Horta i Avinyó i la resta del Lluçanès; i de l’altra, les carreteres BV-4512 d’Artés a Manresa, i la B-430 d’Artés a Cabrianes i a Sallent. En el sector W del municipi discorre l’Eix Transversal.
La població
El 1555 el terme tenia 22 masos i la població era de 31 famílies distribuïdes pel carrer del Portal de Santa Maria, del Portal de Salavert, del Fort i la plaça del Pedró. Al peu del puig començava a construir-se un raval, dit de les Cases Noves, i a partir de la fi del segle (1590) es té ja coneixement de la formació del carrer del Mig i el Carrer Ample, on el 1590 els Posa construïren la seva casa.
El 1626 el poble té ja 86 cases, que, sumades a les 22 masies, donen un cens de 108 cases i 390 h. L’augment de la població fou constant al llarg dels segles XVIII i XIX: el 1782 hi havia 250 cases i 25 masies i un total de 1 155 h, i el 1860, 314 cases a la vila, 27 masies i 1 873 h. L’inici de l’etapa industrial no va pas fer disminuir el cens d’Artés, ben al contrari; la població va entrar molt aviat en un camí d’industrialització amb la creació de petites indústries de cotó que reemplaçaren el tradicional art de la parairia i els teixits de llana.
Al principi del segle XX la població era de 2 543 h, i de 2 400 h el 1950; el 1970, però, ja era de 3 232 h. La vila d’Artés ha esdevingut en els temps moderns una petita capital del sector NE de la comarca del Bages, ja que a causa de les seves indústries, del seu mercat i dels seus serveis és el lloc on conflueixen moltes persones dels pobles veïns. La forta immigració es deturà al final de la dècada del 1980. El 1986 foren censats 4 037 h; el 1991 hi havia 4 086 h i el 2005 la xifrà se situà a 4 949 h.
L’economia
Gairebé tot el terme d’Artés és dedicat al conreu amb quasi la meitat de la superfície total del terme. Els conreus majoritaris són els cereals, les patates i el farratge al secà, i els fruiters, les hortalisses, l’alfals i els llegums al regadiu, tot i que fins el 1970 ho eren l’olivera i la vinya.
El conreu de la vinya a Artés és documentat des del segle X. El 1782 ja s’hi enregistrà una producció de 3 000 càrregues de vi, enfront de 1 680 quarteres de grans comuns del país. Aquesta importància vitivinícola del terme donà lloc a una indústria de vins de taula i escumosos que encara perdura. El 1845 es va crear a la casa dels Posa una destil·leria d’aiguardent, que es feia amb vins del país; al començament del segle XX, la mateixa casa, cognominada Gibert, començà a elaborar xampany (les seves caves foren les primeres del Bages). El moviment cooperatiu iniciat el 1908 per Mn. Martí Sanglas cristal·litzà en la Cooperativa Vinícola d’Artés; el 1935 hom començà a elaborar vi amb marca pròpia i el 1945 amplià la producció amb vins escumosos. Tot i que l’activitat vinícola ha disminuït, aquesta població continua essent una vila de referència obligada quan es parla de producció vinícola a la comarca, ja que els seus vins tenen denominació d’origen Pla de Bages.
La ramaderia, en què destaca la cria de porcí i boví, és un complement important en l’economia del municipi.
La tradicional indústria tèxtil és documentada des del segle XVI. L’empresa tèxtil més important d’Artés durant molts anys, però que es veié molt afectada durant la crisi de la dècada de 1970 i tancà el 1989, fou Manufactures Berenguer. L’empresa de Josep Berenguer i Vilarassau es fundà l’any 1849 i es transformà durant la generació següent en la gran empresa Berenguer, que donà vida a la majoria de la població i creà també, abans del final del segle XIX, una altra gran empresa al poble veí de Cabrianes. També es crearen en aquest període les empreses Jaume Sitges, Filats Artés, J. Buixó, Tratex, i Artesco, totes les quals són tancades actualment.
Al principi de la dècada del 1970, s’instal·laren al municipi algunes industries d’iniciatives foranes, que donaren un caràcter més diversificat a la indústria d’Artés: empreses del sector metalúrgic (Hispano Tebisa i Indecasa), alimentari (La Piara) o d’articles esportius (Skis Rossignol España).
El mercat setmanal s’instituí al final de la dècada de 1970 i ben aviat esdevingué una cita obligada per als comerciants. Era tradicional el primer de gener celebrar una fira que fou reemplaçada l’any 1961 per la Fira d’Artés, que se celebra el cap de setmana després de Setmana Santa i té un caire multisectorial. L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat i la formació professional.
La vila d’Artés
Vista del nucli antic d’Artés (Bages)
© C.I.C. - Moià
La vila d’Artés (223 m; 5 000 h el 2006) conté la part antiga emplaçada a la riba esquerra de la riera de Malrubí, al cim d’un petit turó on hi ha les restes de l’antic castell que probablement protegia el camí de Manresa al Lluçanès, i també la vella església parroquial.
El castell d’Artés, transformat en masia particular, formava part del recinte emmurallat que protegia durant l’edat mitjana el poblet nascut dalt del puig. D’aquest recinte es conserven dos dels quatre antics portals i restes de murs. El castell manté encara molta part romànica i són perceptibles les dues torres que hi va construir vers el 1195 el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet. Els bisbes de Vic hi construïren una residència que fou habitada pels bisbes en els seus desplaçaments al Bages. Al segle XV s’amplià la residència episcopal i es modificaren les torres, que avui només s’endevinen en el conjunt heterogeni que formava el castell. La primitiva església de Santa Maria d’Artés fou renovada al segle XII i el 1684 se li va erigir un campanar quadrat. Es va abandonar el 1912 en ocasió de la inauguració de la nova església al pla, al centre de la vila, i fou demolida poc temps després. Només resta el campanar i la part de l’absis que es va respectar per fer de paret mitgera amb una casa adossada. Els elements esculpits que ornen l’exterior demostren que era una obra sumptuosa.
La part antiga de la població d’Artés guarda velles cases amb llindes del segle XVI i curiosos teginats de plaques de guix o tortugues, que són un element notable en la construcció del segle XVI.
La part moderna de la vila s’estén al peu del turó esmentat, en direcció a llevant i en terreny pla. Entre els seus edificis destaca la nova església parroquial, començada el 1892 segons plans de l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa i el campanar de la qual fou modificat per Josep Coll i Vilaclara. Aquest gran edifici, barreja d’elements d’inspiració romànica i ornamentacions noucentistes o eclèctiques, es va acabar i consagrar el 14 de setembre de 1912. El 1907 es construí un nou edifici com a casa de la vila i pel mateix temps es feren escoles per a nois i noies i un centre catòlic.
Les associacions culturals i els grups esportius són força importants. Es destaquen els Amics de la Sardana (1966), el Casal Artesenc i el Centre Excursionista Artesenc (1966). Hi ha el Museu Pare Faura (1983), instal·lat en un edifici de la plaça Major que havia estat convent. Al museu, que rep el nom del jesuïta i meteoròleg Frederic Faura i Prat, nascut al poble, s’hi exposen aparells i utensilis del món de la viticultura i el tèxtil, així com les restes arqueològiques trobades al jaciment de Matacans i a la Plaça Vella. Altres equipaments són l’Auditori (Complex Cultural Cal Sitjes) i la Biblioteca d’Artés.
La festa major d’Artés és el primer diumenge de setembre, i el diumenge posterior al 17 de gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat. El primer diumenge de juliol es fa l’aplec de la sardana, el primer cap de setmana d’octubre la festa de la Verema del Bages, i des del 1984 l’entitat els Amics de la Sardana d’Artés celebra, pels volts de la Puríssima, al desembre, el Sarau Artesenc.
Altres indrets del terme
El terme d’Artés té una vintena de masies tradicionals, que són: les Torres, Sant Hilari, Sant Hilari Nou, el Colomer, Soldevila (el Gombau), Can Vila (té adjunta una capella neogòtica dedicada a la Santa Fe), la Paloma, el Canet, el Pujol Vell, el Pujol Nou, Malla, la Sala, les Terreres, Casanova, Riu-sec, Salabernada, la Vall, la Ponça, els Mas, Ribatallada i Vilarmau. El vell Mas Bonamic o Quingles és ara integrat a la vila i hom aterrà els masos Bertran i el Bosquet.
Un dels jaciments més importants del terme és el que hi ha sota el paviment de l’antiga parròquia de Santa Maria. Els treballs arqueològics d’aquest jaciment, que han estat duts a terme pels arqueòlegs Katia Kliemann i J.R. Julià Viñamata, permeteren descobrir restes d’una important basílica paleocristiana. Un segon jaciment és el de Matacans.
La història
Vell portal de l’antiga població fortificada d’Artés (Bages)
© Fototeca.cat
Són molts els testimonis antics que revelen que la vall d’Artés ja era poblada en la prehistòria. Hi ha notícia d’arques (dòlmens o velles sepultures) que fitaven la vall històrica d’Artés segons la delimitació d’un plet del 938, on a més de les arques es parla de pedres antigues amb lletres gravades, i també prop de Salabernada, de l’antiga vall bé que ara d’Avinyó, on ha aparegut abundant ceràmica d’época ibèrica.De l’època romana es van trobar, aprofitades com a material de construcció en els murs del castell, tres làpides romanes i una ara amb inscripcionsque daten dels segles II i III dC. També a Matacans, vil·la rural i després masia documentada des del 889, ha aparegut abundant ceràmica, tegula romana i monedes d’època imperial que indiquen que cal cercar els orígens d’aquesta vila en l’època romana. Aquests i altres indicis posen de manifest que la vall d’Artés era poblada abans de la restauració de Guifre el Pelós empresa a partir del 879. Tot just efectuada aquesta, el comte cediria la vall d’Artés com a dotació de la seu episcopal vigatana, com ho revelen els dos diplomes, un modificació de l’altre, concedits els anys 889 i 890 pel rei dels francs Odó a Gotmar, bisbe de Vic, en els quals s’esmenta la vall d’Artés com a dotació territorial principal de la seu vigatana i on se'n donen els límits; la delimitació comença en “el riu d’Oló, al punt on es barreja amb el Relat [avui dit Riera Gavarresa], d’allà segueix per les serres sobre la vila de Torcó fins a Balç-rubí [o riera de Malrubí], puja a la Serra Llarga, i que passa per sobre la vila de Matacans fins al Llobregat, el qual segueix fins a l’indret on desguassa el Relat [o Gavarresa], després pren el curs d’aquest riu fins a arribar al riu d’Oló”. Així, amb noms del segle IX, tots ells perfectament identificables, es delimita la vall d’Artés o territori de les antigues parròquies d’Artés i d’Horta.
Des d’aquest moment fins al principi del segle XIX la vall d’Artés fou una possessió de l’església de Vic, que la regia per mitjà de castlans o cavallers que tenien confiada la guarda del castell d’Artés i la defensa del terme. La primera família castlana ben documentada des de la fi del segle XI fou la dels cavallers cognominats Manresa. Fou succeïda pels Guàrdia i més tard per batlles i procuradors generals de les baronies del bisbe, ja que Artés es convertí en centre d’una extensa baronia episcopal que a partir del 1246 incloïa també els castells i els termes de Sallent i Castellnou de Bages, que el rei Jaume I va permutar amb el bisbe de Vic per les terres valencianes de Segart i de Morvedre, cedides pocs anys abans al bisbe de Vic, sant Bernat Calbó, per la seva participació en la conquesta de València.
El domini episcopal sobre Artés no era solament jurisdiccional, com en el cas de Sallent o Castellnou de Bages, sinó que hi pertanyien totes les terres, les heretats i els drets, com es va decidir en un plet o judici que va tenir lloc el 938 en presència del comte Sunyer i del vescomte Guadall perquè alguns particulars havien usurpat terres i drets a l’Església vigatana. En aquest important judici els cent deu caps de casa que residien aleshores a la vall van reconèixer els termes de la vall i van declarar que tot el que s’hi contenia pertanyia al bisbe de Vic, per l’esmentada concessió del rei Odó, feta per consell del comte Guifre el Pelós. També existí una dinastia de cavallers cognomenats Artés.
Per a defensa i seu administrativa del terme, els bisbes aixecaren en el puig d’Artés (333 m), al NW de la població, un castell tallat a pic sobre la riera de Malrubí, i davant seu l’església parroquial de Santa Maria d’Artés. El nom d’Artés deriva d'Artium, que indica una arx o fortalesa romana.