La geografia
Formada per onze municipis (Benavarri, Beranui, Estopanyà, Lasquarri, Monesma i Queixigar, Isàvena, Tolba, Tor-la-ribera, la Vall de Lierp, Castigaleu i Viacamp) i els nuclis de Güel i Torres del Bisbe i Jusseu (annexats a Graus), i Llaguarres (annexat a Capella), té Benavarri com a centre.
La part més ampla de la Baixa Ribagorça forma part del sinclinori anomenat Depressió Mitjana, entre les serres interiors (al nord) i les exteriors (al sud) dels Prepirineus; però aquest nom és enganyador, car la Baixa Ribagorça és un conjunt de terres altes (Benavarri, que pot representar una mitjana, és a 782 m). Les serres interiors constitueixen un anticlinori robust, del qual s’integren a la Baixa Ribagorça els vessants meridionals de les serres del Turbó, punt culminant de la comarca (2.492 m), que resta isolada, de Vallabriga (2.012 i 1.981 m) i del Cis (1.793 m). Les serres exteriors, per contra, tendeixen a submergir-se, vers ponent, sota la cobertora terciària de conglomerats i gresos. Travessa la Noguera Ribagorçana el gran anticlinal del Montsec d’Estall, flanquejat per la serra de Montgai (1.324 m). El Montsec, però, abans d’arribar a la depressió de l’Ebre constitueix un conjunt muntanyós en degradació (que ocupa uns 15 km d’amplària), una de les arrugues del qual és el límit convencional entre la Ribagorça i la Llitera: el Picot (873 m), Sant Quilis (1.092 m), la serra de la Carrodella (921 m).
El pantà de Canelles, a l’extrem meridional de la Baixa Ribagorça, prop de la comarca de la Noguera
© Fototeca.cat
La Baixa Ribagorça és distribuïda entre dues conques hidrogràfiques, que corresponen a l’Éssera i a la Noguera Ribagorçana. A l’Éssera, hi va a parar l’Isàvena, que entra a la Baixa Ribagorça pel congost de Gavarret o d’Ovarra. Després de rebre, per la dreta, el riu de Vilacarle, que forma la vall de Lierp, s’eixampla i forma l’eix de la ribera d’Isàvena, que la serra del Castell de Llaguarres (1.175 m) separa de la rodalia de Benavarri i que acaba coincidint amb la conca mitjana de la Noguera Ribagorçana. Aquest riu entra a la Baixa Ribagorça aigua amunt del gran congost de Mont-rebei; després s’eixampla al pantà de Canelles i en surt pel congost de Blancafort, avui negat per l’embassament. La veritable rodalia de Benavarri és la conca del riu Guard, el principal afluent de la Noguera Ribagorçana per la dreta. Un afluent notable, el riu de Queixigar, endinsa la capçalera entre l’Isàvena i els afluents de la Noguera fins l’Alta Ribagorça, la divisòria hidrogràfica amb la qual és constituïda per serrats modests.
La Baixa Ribagorça, doncs, closa pel nord i, bé que no tant, per migdia i per llevant, és oberta vers ponent als aires continentals de la depressió de l’Ebre. Els estius de Benavarri presenten unes mínimes de 23,9°C i unes màximes de 39,2°C com a mitjana. A l’hivern, el perill de glaçades dura un parell de mesos. Les precipitacions solen oscil·lar entre uns 500 mm a la rodalia immediata de Benavarri i uns 600 mm cap a la Noguera Ribagorçana, uns 700 mm del riu de Queixigar a l’Isàvena, i fins a 900 mm cap al massís del Turbó, una petita part de les quals són de neu. La vegetació acusa oscil·lacions i insuficiències d’aigua i de sòls. Aquests varien, com és freqüent dins la Catalunya occidental, entre la xerorendzina al nord i la terra bruna meridional al sud.
El caràcter de la vegetació és principalment mediterrani continental, de matís muntanyenc. La clímax més estesa és el bosc d’alzina de fulla curta o carrasca, del qual resten petits fragments dispersos. Les obagues i les muntanyes presenten residus de bosc submediterrani de roure valencià amb pinassa, pi roig, boix, etc. Actualment una gran part del país és desforestada. La cobreixen pastures seques de jonça, que als indrets assolellats i calents poden alternar amb garrigues i amb brolles de romaní.
La població
El poblament és d’arrels antigues. En el trànsit de l’alta a la baixa edat mitjana ja devien ésser constituïts gairebé tots els nuclis agrupats que ara persisteixen. D’ençà que hi ha censos moderns, la Baixa Ribagorça es despobla constantment: l’any 1860 s’apropava als 16.000 h, el 1877 n’hi havia 13.000, el 1900 uns 10.600, el 1940 uns 9.500, el 1965 uns 5.800, 3.572 el 1981, 3.089 el 1991 i 2.531 h el 2001, és a dir, la població s’ha reduït en prop del 75% des del principi de segle. En el decenni 1991-2001 la davallada no s’ha deturat i s’ha produït un descens de població global del 18%. Els diversos municipis de la comarca han sofert, en la seva major part, davallades demogràfiques superiors al 10%; fins i tot la població de Benavarri s’ha reduït el 9,4%. Això ha fet que diversos municipis anessin perdent progressivament la seva individualitat administrativa i fossin annexats a municipis de parla castellana (Llaguarres ho fou a Capella, i Torres del Bisbe i Jusseu i Güell, a Graus). Les grans distàncies entre els nuclis de població, la llunyania de la major part dels municipis de les vies de comunicació principals, la manca de serveis i l’absència de perspectives de futur són factors importants per a entendre la situació actual. La densitat de població només pot ésser comparada a la del Pallars Sobirà; el 2001 era d’uns 3,4 h/km2, distribuïts amb una certa regularitat; els nuclis de població són petits, i concentren de 15 a 900 h. La població disseminada es localitza sobretot als petits regadius de l’Isàvena i els seus afluents (Calbera, Beranui, la Vall de Lierp, Merli, Güel), o als secans dels sectors Queixigar-Monesma-Castigaleu i de Pilzà-Estopanyà.
L’economia
L’economia és bàsicament agrària i especialitzada cada vegada més en els cereals, sobretot ordi, farratge i girasol. En conjunt, però, i seguint el ritme del despoblament, els conreus han disminuït progressivament. La ramaderia, en creixement, complementa l’agricultura, i és a Benavarri on es localitza la producció més important. L’any 2000, la cria de bestiar porcí era la principal, amb més de 90.000 caps, cosa que suposava un creixement de més del 162% respecte al total del 1989. Hi seguia la cria de bestiar oví i caprí amb més de 50.000 caps (un 67% més que el 1989) i la de boví, que amb 6.500 caps significava l’increment ramader més important (265%). La indústria disposava dels recursos agraris esmentats i de les possibilitats hidroelèctriques, mineres (manganès) i de materials de construcció (calç, argila), però, llevat d’algunes iniciatives puntuals (central de Canelles, indústria càrnia de Benavarri), que no tenen ni han tingut un pes econòmic decisiu, no s’ha desenvolupat. En les darreres dues dècades del segle XX, tot i no ser comparable a l’impuls assolit en altres comarques de muntanya, la Baixa Ribagorça ha conegut un discret creixement del turisme rural, que s’ha afegit als antics habitants que tradicionalment hi retornaven a passar les vacances, afavorit per la millora de les comunicacions que el precediren. La carretera de Lleida a la Vall d’Aran passa per Benavarri, on enllaça amb Graus i Barbastre, i pel Pont de Montanyana, on enllaça amb Tremp i Artesa de Segre. Una ruta secundària segueix l’Isàvena i de Llaguarres envia un tram a Benavarri. El sector terciari, centrat fonamentalment en el comerç, s’ha desenvolupat principalment en nuclis propers a la carretera de la Vall d’Aran. Actualment, la situació econòmica ha convertit la Baixa Ribagorça en una de les zones més deprimides dels Països Catalans. Àdhuc els seus dos mercats, Benavarri i la Pobla de Roda, han restat subordinats a d’altres de més importants, com Graus o, sobretot, Lleida, que amb la seva força d’atracció regional absorbeix avui una bona part de la Baixa Ribagorça, que l’Alta Ribagorça tampoc no pot integrar.
La història
El territori que constitueix la Baixa Ribagorça formà part de l’antic comtat de Ribagorça; la capital civil i eclesiàstica d’aquest comtat durant l’alta edat mitjana, Roda de Ribagorça, i la capital de la Ribagorça feudal del segle XIV al XVI, Benavarri, són compreses en aquest sector. La comarca fou incorporada, igual com la resta del comtat, a Aragó, d’una manera gradual, des del segle XIV fins al XVII i fou mantinguda dins la província d’Osca en la divisió administrativa del 1833. El límit occidental de la Baixa Ribagorça és l’actual límit lingüístic entre el català i el castellà (Ribagorça). El 2002 el govern d’Aragó aprovà una nova divisió comarcal que, amb el nom de Ribagorça, agrupava els municipis de la Ribagorça i de la Baixa Ribagorça, a més d’alguns municipis aragonesos castellanoparlants.