Vida
Feu la carrera d’enginyer industrial. Com a estudiant redactà una Breve memoria sobre el sistema español de cine en color: Cinefotocolor i el projecte de final de carrera consistí en el disseny d’una instal·lació cinematogràfica (1955). El 1953 debutà com a cineasta en el grup La Gente Joven del Cine Amateur (LGJCA) amb El de rejones (curtmetratge documental). El mateix any rodà Entre vías (curtmetratge arg.), que obtingué una medalla de plata al Concurs Nacional de Cinema Amateur. També premiaren els curts de ficció Shock (1954) i Première (1955), aquest darrer amb Jordi Feliu, amb intèrprets i sense parla, de factura pròxima a l’experimentació o l’assaig visual i sonor.
Entrà a treballar a la casa de les càmeres Paillard-Bolex, Germán Industrial (1955-58), on dissenyà la màquina fotogràfica Boy i arribà a ser-ne director tècnic. També el 1955 feu La aventura de papel (curtmetratge arg.), el tercer episodi de Variación, el "manifest cinematogràfic" de LGJCA, que igualment obtingué una medalla de plata, a més del premi a la millor interpretació.
El 1957 es matriculà amb J. Feliu a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid per a cursar-hi direcció. A Madrid participà en el guió i la realització d’El casco blanco (1959, Tony Saitor), coproducció francoespanyola basada en la novel·la homònima d’Adro Xavier, de la qual no quedà gens satisfet. Es diplomà amb Un día más (1963) i es convertí en el primer cineasta català de l’Escola Oficial de Cinematografia. També rodà encàrrecs industrials, educatius i documentals, i dos curts infantils (1962) amb cançons interpretades per Salvador Escamilla: El niño y los vagabundos i El espantapájaros y el niño (premi nacional al millor curt infantil 1963 del Ministeri d’Informació i Turisme).
El 1965 obrí a Barcelona els estudis Kinesa, a Sants, amb l’industrial i financer Juan Palomeras, que es transformaren en Profilmes. Amb aquesta productora rodà el seu únic llarg d’autor, El último sábado (1966), el tema del qual ja havia gestat a Madrid el 1959 en forma de curt amateur homònim. Es tracta d’una cinta de crítica de la realitat social barcelonina –que contrastava amb les propostes de l’Escola de Barcelona–, que s’ha convertit en un film de culte i que maldava per crear un cinema personal emparentat amb el neorealisme català (La piel quemada de Forn o Vida de familia de Font).
El seu fracàs comercial i econòmic l’obligà a retornar al cinema publicitari i industrial, fins que ingressà als estudis de Miramar de TVE, on desplegà una ingent activitat com a realitzador i director de programes des del 1967 ("Ayer, hoy y mañana"; "Hoy es noticia"; "Investigación en marcha"; "Manos al volante"; "Mare Nostrum"; "Mundo insólito"). Insatisfet per no poder fer cinema i acomiadat de TVE per la seva participació en la "tancada de Montserrat", muntà l’empresa de plàstics Balplasa Industrial a l’Hospitalet de Llobregat, on treballà fins a la seva mort.
Altres films
1960 Fabricación del cigüeñal M-5337 (curtmetratge ind.); Seminario (curtmetratge documental).
1963 S’Agaró (curtmetratge documental); Myrurgia (curtmetratge ind.).
1967 El segundo hogar (curtmetratge publ.).
1977 L’Estatut. La Generalitat de Catalunya (curtmetratge documental).
1979 Cinquantenari (curtmetratge documental) [Amb motiu del Noticiari de Barcelona de l’ICC, núm. 50.]
1980 Barcelona és de tots (curtmetratge documental).
Bibliografia
GARCIA I FERRER, J.M. i MARTÍ I ROM, J.M.: Pere Balañà: enginyer i cineasta. Associació / Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, Barcelona 1997.