Tenia facultat, igual que aquests, d’efectuar girs, i, a diferència de la taula, que no pagava sinó contra escriptura pública autoritzada per un notari, només exigia la signatura per al reintegrament de fons. Era regit per un administrador, un tenidor de llibre major, un caixer, un notari i un bastaix; amb el temps arribaren a ésser nou persones. Tenia a càrrec seu l’administració del blat de la ciutat. La primera petició al Consell de Cent de crear un banc d’aquestes característiques data ja del 1589. En pocs mesos, gràcies al nou banc, el municipi aconseguí de sanejar les seves finances, i el 1615 obtenia que fos prohibida l’actuació dels banquers particulars; el 1618 el Banc de Barcelona era instal·lat en un edifici propi, separat de la taula. Tanmateix, l’època entre el 1640 i el 1714 fou difícil, i el banc, tal com hagué de fer la taula de canvi, hagué de tancar diverses vegades. Desaparegué després de la rendició de Barcelona el 1714.