De família de metges i terratinents, es doctorà en dret a Cervera i fou un representant típic de la moderada i pràctica il·lustració catalana. Resident habitual a Vilafranca, actuà a l’audiència barcelonina. Ingressà el 1781 a l’Acadèmia de Jurisprudència amb un Discurso sobre los Pleitos, editat posteriorment, on remarcava que la il·lustració i un govern moderat abreujarien la durada dels plets. El 1786 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts, on, amb Josep Albert Navarro-Mas i Marià Oliveres, formà un corrent d’opinió agrarista d’importància. Hi llegí set memòries, de les quals destaquen Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla (1787), Memoria sobre la plantación de árboles (1789) i Observaciones a la Memoria de Don Joseph Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña (1802). A més, escriví uns altres texts agraris dels quals només hi ha referències. Partidari de l’extensió dels conreus i d’un liberalisme econòmic moderat, demanà mesures intervencionistes que evitessin la baixa alarmant de la ramaderia i, per contrast, l’eliminació de les que defensaven els boscs, perquè les creia contraproduents. Fou partidari de l’expansió de les patates —per la qual cosa fou conegut per Doctor Patata—, de la millora de camins i de l’establiment de fàbriques dins la línia del seu admirat Campomanes. Propagà els avantatges de l’extracció del sucre del raïm, de l’aprofitament de la brisa i de l’obtenció del verdet industrial per a tintoreria. L’interès per la seva comarca fou molt gran en tots els ordres, i tingué una cura especial de la junta de caritat vilafranquina. Fou membre de la junta suprema del Principat i secretari de guerra en la lluita contra Napoleó. Fou un dels rars il·lustrats recordats per la generació romàntica que sorgí durant la seva vellesa.