El pare morí quan Charles tenia sis anys, i al cap d’un any i mig la mare es tornà a casar, amb el comandant Aupick. L’enyorança del pare (que el poeta convertí en figura quasi mítica) i el ressentiment contra la mare, unida amb un home d’un estament i d’una mentalitat del tot estranys al poeta, contribuïren molt a fixar les seves actituds morals. Un viatge per mar cap a Calcuta (1841), destinat a distreure'l de les seves suposades males companyies, el dugué només fins a l’illa de la Reunió, però les imatges dels tròpics es retroben molt sovint en la seva poesia. El 1842, major d’edat i rebuda la petita fortuna que el seu pare li havia deixat, pogué viure a la seva manera una mica més de dos anys. Però era una forma de vida dispendiosa, i el “consell de família”, alarmat, el reduí (setembre del 1844) a la tutela d’un notari. Baudelaire no s’alliberà mai més del conflicte entre les seves necessitats i la renda reduïda que rebia, car la literatura no li donà mai diners apreciables. D’altra banda, el 1842 s’havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata (a qui són destinats els seus millors poemes amorosos), la cura de la qual, aviat desfeta per l’alcohol i per la sífilis, mai no abandonà.
Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l’oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l’hi trobaven, la protesta contra l’horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l’adopció de les opinions més reaccionàries, etc. El 1845 començà a publicar poemes en revistes, crítica d’art en forma d’articles o de pamflets, un únic conte (La Fanfarlo, 1847), i, a partir del 1848, la llarga sèrie de traduccions d’Edgar Allan Poe.
El 1857 aparegué la primera edició de l’únic recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal. El procés contra el llibre, per raons d’obscenitat, i la sentència condemnatòria, no feren sinó agreujar l’exasperació general en què vivia el poeta. Per contra, la mort, aquell mateix any, del general Aupick, i la consegüent reconciliació progressiva amb la seva mare li donaren una mica de pau.
El 1861 sortí la segona edició de poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers “poemes en prosa” que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum).
L’esdeveniment que més apropà Baudelaire a la música fou la representació del Tannhäuser de Richard Wagner a París el 1861. Fidel al seu esperit inconformista, lloà entusiàsticament aquesta obra contra l’opinió general del públic francès de l’època i escriví el seu únic assaig pròpiament musical (Richard Wagner et Tannhäuser à Paris), en el qual aplicà la seva particular teoria de la sinestèsia (correspondència entre sensacions i, per tant, entre les diverses arts) a aquesta òpera. Alguns dels seus poemes foren musicats per Claude Debussy, Henri Duparc i Gabriel Fauré.
L’obra de Baudelaire com a crític de pintura (detestava l’escultura, i no s’ocupà mai de les altres arts visuals) és d’una gran importància, i és la versió francesa més coherent de l’estètica romàntica, centrada en la teoria de la “imaginació”, derivada de la filosofia alemanya i de Coleridge. No compta tant, altrament, la crítica literària, massa afectada per les preferències i aversions nervioses.
La importància històrica de l’obra poètica de Baudelaire és extraordinària: com una plataforma giratòria que ha donat una orientació nova a tota la poesia occidental. Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d’Hugo, però és també l’iniciador d’una nova sensibilitat, centrada en l’experiència de la vida urbana i en l’observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la “bellesa” en el sentit grecollatí. El sentit de la seva influència, però, s’ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el “satanisme”, la ficció de rigidesa formal, etc.).