Es tracta, en la seva majoria, de llibres de gran format, escrits sobre pergamí i profusament il·lustrats. Se’n coneixen fins a 34 exemplars, conservats en diverses institucions, dels quals 24 estan gairebé complets i 22 conserven miniatures. La procedència dels manuscrits fa pensar que els llibres eren destinats a ambients monàstics, si bé alguns exemplars, principalment els de patrocini reial, podrien haver estat concebuts com a regal de luxe per ocasions especials.
El Commentarium in Apocalypsin de Beat de Liébana (redactat per primer cop l’any 776 i reeditat els anys 784 i 786) comprén el text complet de l’Apocalipsi precedit per una llarga introducció. És estructurat en 12 llibres i dividit en 68 seccions a les que Beat es refereix amb el nom d’storia, seguides d’una explanatio, on fa un comentari d’aquestes. El discurs, però, inclou una sèrie d’excursos intercalats dins d’aquestes storiae entre els que destaquen l’anomenat Prologus De Ecclesia et Sinagoga (llibre II), el tractat de Gregori d’Elvira sobre l’Arca de Noé (llibre II), un extracte del De civitate Dei de Sant Agustí, i diversos fragments de les Etimologies d’Isidor de Sevilla. Aviat s’introduïren també un comentari sobre el llibre de Daniel i les taules genealògiques de personatges bíblics.
La majoria dels estudiosos coincideixen en pensar que el Beat de Liébana ja hauria concebut la seva obra com un llibre il·lustrat. Aquestes il·lustracions es corresponen, en termes generals, amb l’esmentada distribució del text en “històries” i, amb poques excepcions, s’insereixen entre el final de la storia i el principi de l’explanatio.
No és possible oferir una resposta unívoca a la pregunta de quin és l’arquetip pictòric dels Beats. En l’intent de sistematitzar el grup d’aquests manuscrits, és a dir, en determinar les filiacions iconogràfiques i estilístiques entre les diferents còpies existents, historiadors de l’art com Henry A. Sanders, Wilhelm Neuss, Peter Klein i John Williams partiren de la cerca d’un prototipus estilístic que es remuntés a l’època del Beat i que hauria servit de model permanent en la tradició artística d’aquests llibres. Se suposa que aquest model podria dependre de l’edició il·luminada del comentari de l’Apocalipsi de Ticoni que hauria existit a la biblioteca de Liébana.
Sigui com sigui, les imatges es corresponen amb un estil decididament antinaturalista que ha estat relacionat amb l’estètica “mossàrab”. Aquest pretés “anticlassicisme” ha d’entendre’s des de la perspectiva d’una forma d’expressió plenament conceptual que no s’interessa pel món sensible. L’artista, que vol figurar un món no tangible, entén que no és possible plasmar allò sobrenatural mitjançant el naturalisme i, per tant, s’allunya d’aquest per suggerir la divinitat. Aquest fet explica la tendència a la despersonalització dels éssers mitjançant la representació de figures arquetípiques. Així, en traçar la figura humana, el miniaturista no vol representar a un home concret, sinó a tota la humanitat que, en tant que filla de Déu, ha de sentir-se identificada.
D’entre tot el conjunt destaquen, pel nombre i la qualitat de les il·lustracions, el manuscrit procedent del monestir de Sant Miquel d’Escalada, datat l’any 962 i signat pel miniaturista Magius; el Beat de Sant Salvador de Tàvara, realitzat per Magius i Oveco (970); el Beatus de Girona, pintat probablement a Lleó vers el 975 per Emeterio amb la col·laboració de la monja Ende i que conté fins a 160 miniatures; el Beatus de la Seu d’Urgell, amb més de 90 miniatures; i el Beat de Facundo, que dona pas a un canvi d’estil que s’endinsa ja en el romànic i que està representat pel Beat de Burgo de Osma, de l’any 1086.
Amb tot, l’exemplar més sumptuós és el Beat de Fernando I i Sancha, datat l’any 1047 i signat per Facundo com scriptor. Es pensa, però, que el mateix copista també hauria dut a terme la tasca d’il·luminar el llibre. El monarca conservà el manuscrit a la biblioteca reial fins que poc abans de la seva mort el cedí a la col·legiata de Sant Isidor de Lleó, motiu pel qual també se’l coneix amb la denominació de Beat de Lleó. Conté 98 il·luminacions i en l’actualitat es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid.