Situació i presentació
Abans del 1988 pertanyia a la comarca de la Noguera. Per damunt de la partida de la Serra termeneja a llevant amb Linyola i el Poal, pel camí de Vallfogona de Balaguer a Mollerussa, i a migdia confronta amb els de Bell-lloc d’Urgell i el Palau d’Anglesola. A ponent limita amb Térmens (Noguera), en part pel Riu Corb i en part per la Séquia Tercera, per sobre del puig de Barretpicat (236 m), i amb Vilanova de la Barca (Segrià). Comprèn part de la vall baixa del Riu Corb i és regat també per la Séquia Tercera del canal d’Urgell.
El terme comprèn, a més de la vila de Bellvís, el poble dels Arcs, l’antic convent trinitari de les Sogues, la caseria de les Tarroges, l’enclavament de Remolins (2,7 km2) situat entre Linyola, Bellcaire d’Urgell i Vallfogona de Balaguer; les partides de Safareig i Gatén i l’antiga quadra d’Arrufat. També s’hi troben les partides del Saladar, Gaveta, les Planes, el Negral, l’Erol i el Comú.
De Bellvís a Bell-lloc d’Urgell hi ha una carretera local que entronca, vora aquest poble, amb la carretera N-IIa de Lleida a Barcelona i l’autovia A-2 i que, prolongant-se per un antic camí fins a Vallfogona de Balaguer, enllaça amb la comarcal de Lleida a la Seu d’Urgell. També hi passa un tram de la carretera que va del Poal als Arcs, corresponent a la via que uneix la comarca del Pla d’Urgell amb la Noguera, pel Palau d’Anglesola i el Poal.
El topònim Bellvís prové del llatí Bellu Visu ‘bella vista’ i apareix ja documentat en la forma actual en l’instrument Termini antiqui Ilerde, que descriu els termes de l’època en què aquesta vila fou alliberada dels sarraïns (1149).
La població i l’economia
Per a trobar les dades més antigues de població (bellvisencs) cal recular fins al fogatjament del 1378, any en què es comptaven 18 focs a Bellvís, mentre que el fogatjament del 1553 ja hi havia 39 focs a Bellvís i 8 focs als Arcs. A partir del segle XVIII i durant el segle XIX, tret d’alguns alts i baixos, la població augmentà progressivament: 136 h el 1718 a l’actual cap municipal i 12 h als Arcs; 285 h a Bellvís el 1787 i 40 h al seu agregat; 650 h i 40 h respectivament el 1830; 281 h i 35 h el 1842, i 1.643 h al cap municipal el 1860. El segle XX s’inicià amb 2.714 h, xifra que augmentà progressivament fins a arribar al punt culminant dels 3.665 h de l’any 1920. Posteriorment les dades oscil·len entre els 2.641 h del 1940, els 2.752 h del 1950 i els 2.723 h del 1960, moment a partir del qual la població començà a decréixer (2.543 h el 1970, 2.485 h el 1975 i 2.403 h el 1981). En el cens del 1991 es registraren 2.254 h, en el 2001, 2.101 h i en el 2005, 2.294 h.
L’agricultura és la base econòmica del municipi. Els conreus més importants són els cereals (blat i panís), el farratge (alfals) i el conreu de fruiters (pomeres i pereres). La ramaderia és força important, principalment hi ha granges de bestiar boví, porcí, d’aviram, i en menor grau, d’oví. Hi ha la Cooperativa del Camp Verge de les Sogues (Agropecuària Verge de les Sogues de Bellvís) dedicada a la producció de pinsos i comercialització de cereals i fruita. També hi ha una empresa d’elaboració de productes lactis i derivats, tallers de confecció, una empresa familiar que produeix mel feta artesanalment i un escorxador municipal. El dia destinat a mercat és el dimarts.
La vila de Bellvís
La vila de Bellvís, a 207 m d’altitud, és moderna, amb carrers ben urbanitzats que conflueixen a la plaça. L’església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. Fou construïda per l’arquitecte Joan Monné, entre el 1802 i el 1842, i és d’estil neoclàssic, amb tres naus i el portal adornat amb quatre columnes.
La festa major de Bellvís se celebra el 26 d’octubre, en honor de la Mare de Déu de les Sogues, la patrona de la vila. Destaquen també la Festa de les Cassoles (la primera quinzena de maig) i els Firals (el darrer cap de setmana de juliol). Durant aquesta festa, té lloc un mercat medieval i la representació de la llegenda de l’anella de Cal Bufalà, entre d’altres actes. El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià.
Altres indrets del terme
El santuari de la Mare de Déu de les Sogues
A la partida del Tossal, a uns 700 m dels Arcs i al camí de Balaguer, hi ha l’antic convent trinitari de la Mare de Déu de les Sogues. A l’indret on hi hagué l’antiga església, hi ha diverses tombes excavades a la roca. Al lloc, segons el text dels Termini antiqui Ilerde, hi havia una torre al segle XII i és possible que hi hagués hagut també una mesquita. Els anys 1285 i 1360 hi ha donacions a l’església de les Sogues. El 1583 s’establí al lloc una comunitat de trinitaris que tingué cura, sobretot, de fomentar la devoció a la Mare de Déu de les Sogues, que posteriorment seria proclamada patrona d’Urgell. El 1641 el papa Urbà VIII creà una confraria de devots. Després de l’exclaustració dels trinitaris (1835), la capella, amb les seves propietats, fou retornada a l’Església. Segons la tradició, divulgada a partir del segle XVI, la Mare de Déu s’aparegué el 1190 a Joan Amorós, pagès de Sidamon, quan tornava a Balaguer i l’ajudà a sortir, amb la mula, d’un terreny pantanós proper a Bellvís. El nom, segons la llegenda, prové de les cordes que lligaven la càrrega del pagès, que s’uniren miraculosament després de tallades. A més d’uns quants llibrets en català dels segles XVII i XVIII sobre la història del santuari, es conserva una Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, de Josep Roig, manuscrita. La imatge, d’alabastre, fou esculpida per Jordi Safont, mestre de l’obra de la seu de Lleida, el 1446. Els aplecs i els pelegrinatges que s’hi celebraren, on acudien gent de la contrada i de les comarques veïnes, entre el 1547 i el 1657 són detallats a l’Arxiu de la Paeria. La capella del Miracle és situada al camí de Balaguer i, segons la tradició, és l’indret on s’aparegué la Mare de Déu a Joan Amorós.
Els Arcs, les Tarroges i els despoblats
El poble dels Arcs dista uns 2 km de la vila de Bellvís; és a 217 m d’altitud, a l’esquerra del Riu Corb. Sembla que l’origen del lloc és una vil·la romana; els anys de la conquesta fou una almúnia sarraïna. Al lloc hi havia una torre, que en l’instrument esmentat sobre els termes de Lleida és anomenada Albaxig i també dels Arcs i pertanyia al terme de Balaguer. El seu terme pertanyia a la senyoria de Bellvís i després (1344) al capítol de Lleida. La seva església parroquial de Sant Antoni Abat era filial ja al segle XII de l’església major de Balaguer; darrerament depèn de la parròquia del Poal. Fou municipi fins a mitjan segle XIX. La festa major dels Arcs se celebra el primer diumenge d’octubre, i el 17 de gener, la festa de Sant Antoni. Dins el seu antic terme hi ha la caseria de les Tarroges, nom que evoca un llinatge de repobladors, els Torroja.
Safareig és una partida del municipi de Bellvís, esmentat també en el document sobre els termes de Lleida, a tramuntana de la vila i prop del Riu Corb. Sembla que era una alqueria d’origen sarraí i que el seu nom es deu a un petit embassament del riu que recollia l’aigua en dies de pluja.
Una altra partida Gatén, a llevant de Bellvís, a la senyoria del qual pertangué des del segle XII. L’antic lloc de Remolins, juntament amb la quadra d’Arrufat, forma un enclavament de Bellvís (de 2,7 km2) entre els municipis de Linyola, Bellcaire d’Urgell i Vallfogona de Balaguer. Hi ha unes ruïnes que hom identifica amb la capella romànica de Sant Jordi de Remolins, no gaire lluny del terme dels Arcs.
La història
El territori on hi havia Bellvís, les torres de les Sogues, de Safareig i dels Arcs, i que havia pertangut al valiat lleidatà, el 1168 era del rei Alfons I. Segons Miret i Sans, aquesta zona de Bellvís fins a Sidamon fou repoblada pels templers. Aquests llocs, des dels anys de la conquesta eren de la senyoria dels Bellvís, que procedien de la família dels Montcada. Hi ha un Pere de Bellvís a Lleida el 1174, any que hi rebé unes cases d’Ermengol VII. El mateix personatge administrava els banys de Lleida el 1188 i posseïa, per Ermengol, la meitat del terme de la Portella. Pere de Bellvís, net de Guillem Ramon de Montcada i senyor de Bellvís i de Bellestar, pel seu testament de 1203 dotà l’església de la vila amb la desena part dels seus dominis. A la primeria del segle XIV era senyor de Bellvís lsardiaca major de la seu de Lleida, Guillem de Bellvís (que potser era nebot del bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís), i del 1329 al 1344, canceller de la Universitat de Lleida. En testar el 1344 deixà la senyoria de Bellvís al capítol de la catedral, que la posseí fins el 1835.
Respecte a la jurisdicció de Bellvís, Safareig, els Arcs i Gatén, el 1307 el rei Jaume II, comte alodial d’Urgell, la concedí a Ermengol X. Després de la liquidació del comtat d’Urgell, la jurisdicció dels dits llocs tornarà a integrar-se a la vegueria de Lleida. Anteriorment havia pertangut també a la de Cervera.
Els anys posteriors a la liquidació del comtat d’Urgell, Bellvís suportà un seguit de calamitats. Durant la guerra contra Joan II la vila fou ocupada el 1462 per Joan de Cardona i recuperada pel capítol el 1481, després d’un llarg plet en el qual intervingué el degà Montsuar i el jurista de la paeria Joan Rossell, i que encara s’allargà fins el 1488. En la guerra dels Segadors la vila de Bellvís era partidària de la Generalitat i els veïns no amagaven el descontentament que els produïen els terços castellans i llur conducta. Això no obstant, la població tingué per un miracle el fet que la campana de l’església de la Mare de Déu de les Sogues toqués sola el 18 de juny de 1639 i interpretà aquest fet com un avís, per la qual cosa, en presentar-se l’exèrcit castellà de Felipe de Silva davant la vila, els paers no dubtaren gens a obrir-li les portes. Els primers anys del regnat de Felip V hi hagué dificultats per cobrar les herbes dels pasturatges, i durant l’ocupació francesa, contribucions excessives. La conflictivitat social i política es prolongà des de la primera guerra Carlina fins als anys de la Solidaritat Catalana.