Estudià filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i es doctorà a la d’Osca el 1798, any que li fou encomanada la càtedra de Digest. A 22 anys es traslladà a Madrid per tal d’obtenir el títol d’advocat dels Reials Consells. El 1802 fou nomenat advocat de la chancillería de Valladolid, i tornà a Madrid. En declarar-se la Guerra contra Napoleó, s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs, entre els quals el d’alcalde major de l’illa de León.
El 1814 fou nomenat arxiver de l’Arxiu de la corona d’Aragó, a Barcelona, i el 1818 obtingué la consideració de director amb plenitud de funcions. Cal remarcar-ne la tasca ingent de classificació, atesa la incúria en què trobà l’arxiu reial, que era en quatre sales del palau de la Diputació; formà les sèries bàsiques de pergamins, registres, lletres reials i processos de la cancelleria, per ordre cronològic, que estimà més adequat que la distribució originària per armaris. El 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda; el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religiosos extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.
Com a historiador, afecte a l’escola crítica, deixà una obra fonamental, justificada amb novíssimes fonts i escrita amb exemplar mètode històric: Los condes de Barcelona vindicados (1836). Publicà importants fonts de l’arxiu, col·laborà en l’edició de cort i parlaments projectada per l’Academia de la Historia de Madrid, i, sobretot, inicià la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, de la qual aparegueren, sota la seva direcció, disset volums (1847-59). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1820) i en fou president (1823). Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.