La serra de Borriol, un dels límits septentrionals de la Plana de Castelló (i que constitueix, amb les serretes de la Magdalena, els contraforts meridionals de les muntanyes del desert de les Palmes), és termenal amb el municipi de Castelló. La vegetació natural ocupa els sectors més muntanyosos; és formada per boscs de pins, d’alzines i de roures i per pasturatges. L’agricultura de secà predomina sobre la de regadiu (26%), que produeix taronges i hortalisses. El principal conreu és el de garrofers, seguit del d’oliveres; hom conrea també ametllers i cereals. Predomina el règim d’explotació directa. La ramaderia és poc important (bestiar oví i cabrú). Hi ha mines de ferro en explotació; en època romana hi foren explotades mines d’argent. La proximitat de Castelló ha fet que en els darrers anys s’hi hagin instal·lat algunes fàbriques (mobles). La vila (3.156 h [2006], borriolencs; 208 m alt.), situada a la dreta del riu de Borriol, a l’antic camí ral de Barcelona, sota un turó coronat per les ruïnes del castell de Borriol, és d’origen romà. Conquerida per Jaume I el 1233, aquest la donà (1254), juntament amb el castell, a Eiximèn Peres d’Arenós. Pere III li concedí el títol de vila el 1356. Era població mixta de cristians i moriscs (el 1609 era habitat per 65 famílies morisques). Durant la primera guerra carlina i la tercera fou sovint punt de fricció entre les tropes carlines de Morella i del Maestrat i les governamentals de Castelló de la Plana. L’església parroquial és dedicada a sant Bartomeu. Hi ha les restes d’un palau que pertangué als Boïl, senyors de la vila. Dins el terme hi ha el santuari i l’hostal de Sant Vicent i les pintures rupestres de la Joquera.
Borriol
© Fototeca.cat