Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875), del qual han estat fetes successives reedicions.
Bon coneixedor de la història del dret civil català, el 1880 publicà, juntament amb Joan Amell i Llopis, Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica, i el 1918, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el Código Civil de España y la jurisprudencia, i també Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions de Catalunya (1910), Els Usatges de Barcelona (Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1914), una biografia (1916) de Ramon Llàtzer de Dou, un estudi sobre un manuscrit del Consolat de Mar (1916), etc.
Fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona del 1911 al 1915, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1886) i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907). Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i de Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01) i de la Comissió oficial encarregada de codificar el dret civil de Catalunya (1915).