El primer senyor documentat del castell és Gausfred de Cabrera (1017). Pel matrimoni del seu fill i hereu Guerau I (mort vers el 1050) amb Ermessenda de Montsoriu, filla del vescomte de Girona Amat de Montsoriu, aquest vescomtat es vinculà al llinatge dels Cabrera. Ambdós consorts fundaren el monestir de Sant Salvador de Breda (1038). En cessar en la jurisdicció vescomtal de Girona, però no en el títol, ja hereditari, aquest vescomte es titulà de Cabrera, i alguna vegada vescomte de Montsoriu. Els seus dominis augmentaren pel casament del seu fill Ponç de Cabrera amb Letgarda, pubilla del senyor d’Àger Arnau de Tost. Fills seus foren Guerau de Cabrera i probablement Ponç de Cabrera. Aquest, casat amb una dama castellana i establert a Lleó, fóra l’estirp dels Ponce de Cabrera (i dels Ponce de León). Guerau II fou pare de Ponç de Cabrera, i aquest de Guerau de Cabrera, el primer que es denominà vescomte de Cabrera i d’Àger (identificat amb el trobador Guerau de Cabrera), i segons alguns historiadors potser també fou pare d’un Ponç, senyor d’Almonacid (1152), que fóra l’estirp de l’esmentada branca lleonesa. Fill de Guerau III fou Ponç de Cabrera, el fill del qual, Guerau IV de Cabrera, sostingué drets sobre el comtat d’Urgell, que ocupà (Guerau I d’Urgell), i el 1236 Jaume I els reconegué al seu fill Ponç (Ponç I d’Urgell); la línia primogènita del llinatge, que conservà el vescomtat d’Àger, restà així en aquell comtat fins a la seva extinció (1314). La segona i la tercera línies foren formades, respectivament, pels dos altres fills de Guerau IV: Guerau V de Cabrera, que heretà el vescomtat de Cabrera, i Àlvar de Cabrera (mort el 1259), vescomte d’Àger, que s’establí a Castella, on fou conegut per Ruy Geráltez o Fernández de Castro, el cognom matern. La línia s’extingí amb el net Pedro Fernández de Castro. En morir Guerau VI de Cabrera (1278), vescomte de Cabrera (1242-78), fill de Guerau V, l’heretà la seva filla Marquesa de Cabrera. Ramon de Cabrera (mort el 1298), fill segon de Guerau V, es feu càrrec (1278) de la seva tutoria i comprà al seu nebot Riembau de Montclús la baronia de Montclús. El succeí el seu fill Bernat I de Cabrera, que el 1328 heretà de la seva cosina, Marquesa, el vescomtat de Cabrera, que aquell mateix any cedí al seu fill Bernat II de Cabrera, una de les grans figures de la família. El 1352 Pere III li donà el vescomtat de Bas. Tots els seus béns foren confiscats pel rei el 1364, i també el comtat d’Osona, que el seu fill Bernat de Cabrera havia rebut de Pere III (1356). Bernat III fou succeït per Bernat de Cabrera, que obtingué la restitució de tots els béns confiscats al seu pare i al seu avi, llevat el comtat d’Osona, que li fou tornat nominalment el 1421, i obtingué el comtat de Modica, a Sicília (1492). El seu fill Bernat V de Cabrera (Bernat Joan de Cabrera) fou la darrera gran personalitat; tanmateix, el seu heretatge a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra civil (1471) i repartit, pels uns o pels altres, entre diversos capitans, mentre l’hereu Joan I de Cabrera (mort el 1474) romania a Mòdica. El succeí Joan II de Cabrera; però, mort l’infant el 1477, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera (morta el 1526), la qual, després d’esquivar nombrosos pretendents, el 1480 es casà, a instàncies del rei Ferran II, amb l’almirall de Castella Fadrique Enríquez (mort el 1537) i recuperà els seus dominis a Catalunya (1481-86). Sense fills ni germans ni nebots legítims, disposà (1515), per pressió del rei, que la seva herència passés al nebot del seu marit, Luis Enríquez, el qual, en casar-se aquell mateix any amb la seva neboda per línia il·legítima, Anna II de Cabrera, essent ambdós contraents impúbers, prengué el cognom Enríquez de Cabrera. El casament fou ratificat el 1530 per Fadrique Enríquez, que la seva muller havia nomenat hereu (1518), i els fou traspassada l’herència. Residiren sempre a Castella, i el govern dels dominis fou confiat a procuradors i governadors forasters, llevat els vescomtats de Cabrera i de Bas, que foren confiats al germà d’Anna II, Antic de Cabrera (mort el 1551), tronc de la línia dels senyors de la Torre de Marata, que s’extingí amb els seus nets en passar l’herència als Llull, de Barcelona. Succeí en els vescomtats l’almirall de Castella, Luis Enríquez de Cabrera (mort el 1596), duc de Medina de Rioseco, que el vengué, amb el comtat d’Osona, gradualment, entre el 1566 i el 1574, a Francesc de Montcada, comte d’Aitona, el qual formà una de les més poderoses senyories jurisdiccionals del Principat de Catalunya, que per herència passà més tard (1756) a la casa ducal de Medinaceli.
Els Cabrera
©
Llinatge vescomtal del Principat de Catalunya que prové originàriament del castell de Cabrera, al Cabrerès (Osona).