Es casà (1350) amb Margarida de Foix, filla del vescomte de Castellbò; per aquest motiu el seu pare Bernat li cedí el vescomtat de Cabrera, i el rei Pere III li donà el comtat d’Osona. Acompanyà el seu pare en les expedicions a Sardenya del 1353 i el 1354, any que aquest li cedí el vescomtat de Bas. Els seus dominis jurisdiccionals esdevingueren, així, els més importants del Principat de Catalunya. Això li valgué enemistats entre la noblesa, que es dividí en dos partits, enfrontats sovint amb violència. Prengué part en les guerres contra Castella; el 1364 intentà de defensar Calataiud, assetjada pels castellans però aquests el feren presoner. Pel tracte de favor que li féu Pere I de Castella, hom digué que s’havia passat a l’enemic, cosa que complicà la situació del seu pare. Executat aquest a Saragossa (1364), per venjar-lo intervingué al costat dels castellans en la batalla naval prop de Cartagena; la desfeta de l’estol català comandat pel vescomte de Cardona empitjorà la situació dels parents de la família de Cabrera que romanien a Catalunya; d’altra banda, Pere I de Castella, desconfiant-ne, el féu empresonar a la Torre del Oro de Sevilla. Alliberat pels partidaris d’Enric de Trastàmara, fugí de Castella; però, retingut a Baiona pel senyor de Pruyana, el rei Pere el Cruel el féu comprometre a lluitar a favor seu: entrà a Catalunya i alçà els vescomtats de Cabrera i de Bas contra Pere III, rebel·lió que aquest sufocà amb dificultat. Mentrestant canvià de bàndol i lluità a favor d’Enric de Trastàmara. Morí a la batalla de Tordehumos (1368).