Situació i presentació
Termeneja al N amb els municipis de Riudellots de la Selva, Sant Andreu Salou i Caçà de la Selva (els dos últims del Gironès), a l’E amb Llagostera (també del Gironès), al S amb Vidreres i a l’W amb Sils i Vilobí d’Onyar.
Es troba en una extensa vall entre les conques del Ter i la Tordera. Les aigües del sector del nord, les rieres de Gotarra i de Benaula, desemboquen a l’Onyar, que travessa un petit sector a l’extrem NW del terme, mentre que al sector del veïnat de Mateves es forma la capçalera de la riera de Santa Maria, que ja fora del terme esdevé la séquia de Sils, afluent de la Tordera a través de la riera de Santa Coloma, igual com la riera de Malavella.
A l època quaternària es formà una llacuna on confluïen les aigües de la vall, l’estany de Sils, el que explica que una part del sòl sigui constituïda per sorres procedents de la descomposició de roques granítiques, transportades als fondals pels corrents d’aigua. També hi ha còdols de lava i altres restes d’activitat volcànica.
El terme comprèn la vila i cap del municipi de Caldes de Malavella, el poble de Franciac, els veïnats de Folgueroles (o Israel), el Veïnat de Baix, el Veïnat de Dalt, el Veïnat de les Mateves i el de Santa Seclina, i les urbanitzacions d’Aigües Bones, Can Carbonell, Can Solà Gros, el Llac del Cigne, Malavella Parc, el Mas Boada i Santa Seclina.
Travessa el terme vora el límit W (i fins i tot el configura en un petit tram) la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, des de la qual una car retera porta a Caldes i a Llagostera, on enllaça amb la C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Una carretera local surt de la vila en direcció a Cassà de la Selva. També travessa el terme el fer rocarril de Barcelona a Girona, que passa a ponent de la vila, on hi ha l’estació.
L’ajuntament de Caldes sol·licità el 1989 la incorporació al Gironès, però li va ser denegada. En època romana el lloc era conegut com Aquae Voconiae. Ja a l’edat mitjana la primera referència a la parròquia de Sant Esteve de Caldes (Calidis) apareix en un document del 1053, i la denominació perdura en altres documents del 1131, 1194, 1246 i 1362. L’altre nom que forma part del topònim, Malavella, apareix ja el 1057 (referit al castell proper) amb la forma Malavela i posteriorment Malavetula (1362) i Malaveteri (1691). Antigament també s’anomenà Caules de Malavella.
La població i l’economia
La població (calderins), malgrat els estralls de la Pesta Negra, encara era de 175 focs vers el 1360, però el 1378 i el 1381 davallà a 81. Es mantingué estacionària fins a la recuperació registrada en el fogatjament del 1553, que assenyalà 130 focs; a aquesta tímida arrencada contribuïren els immigrats procedents d’Occitània. Al començament del segle XVIII (1718) la població era només de 539 h, xifra pràcticament equivalent a la del segle XIV. A la fi del segle (1787) havia passat a 996 h, increment accelerat després (1.959 h el 1860 i 2.150 el 1930) i que esdevingué més pausat durant la segona meitat del segle XX: 2.524 h el 1960, 2.880 el 1970, 2.812 el 1981 i 3.106 el 1991. Durant l’última dècada del segle XX, la tendència positiva s’accelerà considerablement (4.173 h el 2001) i, amb el canvi de segle, s’ha mantingut (5.280 h el 2005).
La riquesa forestal, agrícola i ramadera fou, fins fa ben poc, un dels pilars de l’economia del terme. Modernament però, els boscos, principalment pinedes i suredes, han resultat molt delmats per la construcció de nombroses urbanitzacions.
Predomina la població ocupada en els serveis i la indústria, mentre el sector agrícola perd actius any per any. Els terrenys són predominantment de secà (només hi ha regadiu vora l’Onyar i la riera de Santa Maria) i el conreu tradicional de cereals (ordi i blat) ha estat substituït pel de farratge, atesa la major rendibilitat del bestiar, que en el terme es representat principalment pels sectors porcí, boví i oví.
Les fonts termals que afloren al terme són explotades per tres empreses envasadores entre les que destaca Vichy Catalan, i dos balnearis que en conjunt constitueixen la font principal de riquesa del municipi i el primer centre d’embotellament d’aigua carbònica dels Països Catalans. Les principals deus explotades són les fonts de Roquetes i de l’Hospici, les deus de Bullidors i la font del Raig d’en Mel (o de la Mina). Repartides al llarg d’una falla de 450 m de longitud, els terratrèmols del segle XVIII les estroncaren dues vegades, els anys 1775 i 1798. Altres sectors industrials representats al terme són el metal·lúrgic (fabricació de maquinària envasadora i per treballar la fusta) i la fabricació de mobiliari de jardí i taps de suro. El mercat setmanal se celebra el dimarts.El gran interès per promoure els serveis i el turisme s’ha fet palès els darrers anys en l’augment de l’índex de treballadors dedicats a aquest sector i de l’oferta d’allotjaments. El fenomen balneari ha potenciat, des de principi de segle XX, l’instal·lació de nombroses urbanitzacions de residències secundàries i, més modernament, del camp de golf PGA Golf de Catalunya, un dels millors del país, i dlun casino. La vila atrau gran quantitat de visitants, especialment els caps de setmana.
La vila de Caldes de Malavella
La vila de Caldes de Malavella (84 m i 2833 h el 2005) es troba al centre del municipi, entre els pujols de les Moleres, de les Ànimes i de Sant Grau. La major part de les edificacions daten de la fi del segle XIX i començament del XX, l’època en què es revaloritzaren les aigües mínero-medicinals, formant una expansió del petit nucli inicial, centrat per l’església parroquial de Sant Esteve. Aquesta, que havia estat possessió del monestir de Breda, és un edifici d’origen romànic (de la fi del segle XI i inici del XII), de planta basilical i tres absis; al llarg dels segles ha conegut algunes reformes. Conserva els tres absis romànics, amb arcuacions llombardes i campanar de torre quadrada, molt modificat. El portal de la façana, d’estil renaixentista català, és de pedra nummulítica de Girona.
La població presenta un conjunt de cases de regust modernista que revelen la importància balneària que tingué en aquella època. L’antic barri del Martí, a llevant de la vila, prop del trencall de la carretera de Caçà de la Selva, ha esdevingut avui pràcticament un raval. Al voltant de la vila s’han construït nombroses cases residencials.
Els brolladors més coneguts estan situats en els pujols de les Ànimes, Sant Grau i de les Moleres. Dos balnearis, Vichy Català i Prats, exploten les aigües termals (bicarbonatades, sòdiques i clorurades), que brollen a 59-60°C. El primer comprèn un extens parc amb pins i plàtans i un edifici de la fi del segle XIX, d’un estil neoislàmic molt en voga a l’època modernista, ornat fins i tot amb una reproducció de la font del Patio de los Leones de l’Alhambra de Granada. Aprofita les aigües procedents de les fonts termals del puig de les Ànimes, mentre que el balneari Prats utilitza les aigües de la font del Raig d’en Mel (o de la Mina).
Al puig de Sant Grau, on s’emplaça la capella del mateix nom que acull un aplec el dia del sant (3 d’octubre), hom bastí, aprofitant part de les ruïnes de les termes romanes, de les que parlarem més endavant, el castell de Caldes (que no s’ha de confondre amb el de Malavella). La primera notícia del castell és del 1362, si bé podria ser molt anterior. Sembla que inicialment pertangué al vescomtat de Cabrera, però el 1240 ja s’havia unit al castell de Llagostera, de domini reial, com ho indica el fet que aquell any Jaume I concedís privilegis i franqueses als homes d’ambdós castells. Des d’aleshores estigué sempre vinculat al domini de Llagostera i a la baronia d’aquest nom creada el 1375, fins a la fi de l’Antic Règim. Fou enderrocat a la darreria del segle XIX. Entre les celebracions de la vila destaca la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost i inclou una trobada gegantera.
Altres indrets del terme
Sant Maurici, Franciac i Santa Seclina
Dalt d’un turó, dominant la plana a migjorn de la vila, hi ha l’ermita de Sant Maurici, al costat de les ruïnes del castell de Malavella, que també formà part de la baronia de Llagostera. Les seves restes es confonen amb les del castell de Malavella, del que aprofità una de les torres com a absis. Podria ésser coetània al castell, documentat des del 1058. De nau rectangular, només en resta mig absis, una bona part del mur de migdia i fragments dels murs de ponent i tramuntana. Té caràcter de santuari i és popular l’aplec que s’hi celebra cada any el 22 de setembre. D’altres ruïnes del castell foren aprofitades per a dedicar una gruta a la Mare de Déu de Lurda. Al camí que porta de Caldes a aquesta capella hom ha erigit un viacrucis monumental.
Les parròquies rurals de Franciac i de Santa Seclina sempre han format part del terme de Caldes i de l’antiga baronia de Llagostera. El poble de Franciac (115 h el 2005), al N del terme, a la dreta de l’Onyar, forma un petit nucli de masos i algunes cases modernes, aglutinades entorn de l’església parroquial de Sant Mateu. Aquesta conserva a la part nord un mur d’època romànica, però fou totalment reconstruïda a la segona meitat del segle XVIII. Sobre la porta principal figura la data del 1773 i en la de la sagristia la del 1762. El lloc és conegut des del segle XIII com a parròquia rural pertanyent a l’ardiaconat de la Selva. Al segle XVII l’antiga creu de Franciac, al vell camí ral de Girona, era un indret de molts bandolers. Celebra la festa major el cap de setmana més proper al 21 de Setembre.
El veïnat de Santa Seclina (12 h) és a l’entrada del tascó que allarga el terme vers el SE, entre les demarcacions de Vidreres i Llagostera (Gironès). L’església parroquial de Santa Seclina, totalment renovada en època barroca, destaca per el seu esvelt campanar. Des del segle XIII figura als vells nomenclàtors de la diòcesi gironina com a parròquia rural amb el nom de Santa Seculina o Seclina. Centra un conjunt de cases escampades. En aquest veïnat resten uns murs, l’absis i un arc triomfal de l’església preromànica de Caulès Vell, dedicada a sant Esteve.
Mateves, Folgueroles i les masies
Els veïnats de Mateves (69 h), al S de la vila, i Folgueroles (93 h), dit popularment Israel, al N a uns 3 km de la vila, han quedat envoltats de modernes cases residencials. Al SW de la vila, prop del grup d’habitatges Nostra Senyora de la Llum, hi ha el Veïnat de Baix (92 h), amb l’ermita de Sant Sebastià, al voltant de la qual se celebra un aplec el 20 de gener. El Veïnat de Dalt (37 h) es troba a l’W, a la banda esquerra de la carretera de Caçà de la Selva.
Dins el terme municipal hi ha moltes masies d’antiquíssima tradició, com Can Xiberta, Can Vendrell, el Grau, el Solà, l’Eimeric, el Gelabert, l’Astruc, etc.
Les restes arqueològiques
El 1876 foren trobats al puig de les Ànimes una gran quantitat d’objectes prehistòrics, com puntes de sageta, ganivets de sílex i fragments de ceràmica, juntament amb dents i ossos de cérvol i de cavall, aparentment del Neolític inferior, i també hi aparegueren monedes ibèriques i romanes, que asseguren la posterior ocupació humana de l’indret. Aprofitant les fonts d’aigües termals també fou construïda una piscina al puig de les Ànimes amb carreus de granit, que s’alimentava de les aigües de la deu propera mitjançant un aqüeducte.
A les excavacions de les termes romanes del puig de Sant Grau hom ha trobat també restes d’un hàbitat prehistòric. Les termes, emplaçades a la zona ocupada després pel castell i per l’hospital, resten avui dins el recinte d’una planta embotelladora. S’hi distingeixen encara dues galeries paral·leles cobertes amb volta de canó (una de les quals era dividida en tres compartiments, el central el doble dels altres) i un corredor que comunicava amb quatre petits dipòsits d’aigua. En les excavacions aparegueren un cap de gos de bronze, un pedestal de pedra, monedes romanes d’èpoques diverses i un vas buidat en arrel de bruc que s’exhibeix al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants de Girona, on hi ha també una inscripció romana trobada el 1871, dedicada a Apol·lo, que acaba amb la fórmula corrent “lloc concedit per decret dels decurions”. Les restes esmentades, juntament amb fragments de ceràmica i petits bronzes del segle IV dC, evidencien la intensa ocupació i la prosperitat del lloc a l’època romana, que sembla plausible d’identificar amb el punt de sojorn que els itineraris gravats en els vasos votius dits apol·linars anomenen Aquis Voconis, hipòtesi abonada pel fet que prop d’aquest indret passa la via romana i pel testimoni dels vasos esmentats, que assenyalen 24.000 passes des de la mansió de Cinnicià (Cinicciano), situada 12.000 passos al nord de Girona. Una altra inscripció cita càrrecs municipals i planteja la possibilitat que també hagués dut el nom d’Aquae Calidae.