Fill d’un sabater, treballà quatre anys a Mataró com a aprenent al taller d’escultura de Salvador Gurri i Coromines. Es traslladà a Barcelona, on treballà a la Duana Nova amb Pere Pau Muntanya i Placeta que l’introduí a l’escola de Llotja, d’on fou expulsat a causa del seu temperament. La Junta de Comerç el pensionà per a estudiar a Roma (1796); esperant la confirmació de la pensió, tallà en fusta diverses imatges segons el gust barroc, com el Sant Bru per a la Cartoixa de Montalegre, el Sant Vicenç de Paül i el Sant Jaume per a les esglésies de Sant Josep i de l’hospital de Mataró. El 1797 se n'anà a Roma, on ingressà a l’Accademia di San Luca; esdevingué amic de l’escultor Antonio Canova. Treballà en els tallers del Vaticà i inicià la seva producció fonamental, amb obres com l'Hèrcules Farnesi i el Neptú en bronze per a l’ambaixada del rei d’Espanya. Envià a la Junta de Comerç baixos relleus (Diana sobtada al bany, Sísara en la tenda de Jahel) i li fou prorrogada la pensió. El 1803 envià a l’Academia de San Fernando de Madrid dues obres, i el 1804 de nou a la Junta les estàtues sedents de Lucrècia, una de les seves obres més remarcables, i de Cleopatra. El 1805 realitzà un gran centre de taula per a l’ambaixador de Carles IV a Roma, conservat a Parma. El 1815 tornà a Barcelona, on fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’escola de Llotja. El 1840 li fou oferta la direcció general, que no acceptà. Treballà amb materials lleugers (suro, cartó, fusta) en obres com el pas del Sant Enterrament per al gremi de revenedors de Barcelona. Es comprometé a cedir a la Junta de Comerç les seves millors obres en marbre (entre les quals Himeneu, Vestal, Paris, La Fe Conjugal, Diana) a canvi d’una pensió de 9.000 rals. El 1819, a Madrid, oferí a Ferran VII una important col·lecció de guixos, entre els quals el magnífic relleu del Sacrifici de Cal·lírroe, que foren cedits a l’Academia de San Fernando, de la qual fou nomenat acadèmic de mèrit així com escultor de cambra honorari. El 1850 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Entre altres obres posteriors, a més d’imatges religioses, destaquen la font de Neptú (1832) a Igualada, la direcció de la decoració escultòrica dels porxos d’En Xifré (1836) a Barcelona, i, a la mateixa ciutat, l’estàtua de Galcerà Marquet (1851). Campeny observà estrictament els cànons neoclàssics en gairebé totes les seves obres, i els seus temes predilectes foren els mitològics. Fou un dels millors escultors neoclàssics i amb ell l’art català es reintegrà a l’avantguarda estètica europea de l’època.
Damià Campeny i Estany La Font de Neptú (1832) a Igualada
© Fototeca.cat
Escultor.