Autodidacte, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars. Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). També participà activament en la creació de l’Esbart de Dansaires (1907) i dirigí l’Esbart Català (1909), les primeres entitats dedicades a la preservació i la divulgació de la dansa popular catalana. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona, en la secció de folklore, i col·laborà en les seves publicacions. Ensenyà folklore en diverses institucions barcelonines i col·laborà amb el Centro de Estudios de Etnología Peninsular i amb l’Instituto Español de Musicología. Fou el fundador i el primer director de la revista infantil En Patufet (1904). Col·laborà en altres publicacions infantils, com La Rondalla del Dijous (1909), La Mainada (1921-23) i Plançons (1933), i també en les revistes D’Ací i d’Allà i Esplai. Publicà els llibres Cançoner popular (1901-13), un recull anotat de cançons que gaudí d’una molt bona acollida, Rondalles per a nois (1904), La dansa popular a Catalunya (1917), Cançons i jocs cantats de la infantesa (1923), Com es balla la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), El Café del Liceo 1837-1939: el Teatro y sus bailes de máscaras, apuntes históricos (1943), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-53), i estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).
Aureli Capmany i Farrés
© Fototeca.cat
Folklorista i escriptor.