Voreja, pel nord, el Capcir i el País de Foix, i tanca, pel sud, la fossa de la Cerdanya. El cim del Carlit (2 921 m alt), punt culminant del Pirineu oriental, dóna nom a una regió de llacs, residus dels circs modelats per les glaceres quaternàries damunt un complex graniticometamòrfic i esquistós d’origen hercinià, rejovenit pels moviments alpídics i els reajustaments postorogènics. Es destaquen el llac de Lanós, el més gran dels Pirineus, i els antics aiguamolls de les Bulloses. Aquestes conques lacustres es prolonguen per les valls de Querol i d’Angostrina, vers els vessants mediterranis meridionals, i per les de la Tet i de l’Aude, vers els vessants mediterranis ultrapirinencs. El massís és divisòria d’aigües d’aquestes valls i de les del sistema atlàntic, que per la vall de l’Arieja desguassen a la Garona. A la part alta les pastures són aprofitades pel bestiar de la comarca (Llívia hi té drets tradicionals). L’aprofitament de les aigües alhora per al regadiu (Conflent i Cerdanya) i per a la producció elèctrica (centrals de l’Aude i de la Tet) ha motivat conflictes entre les diverses valls. La primera ascensió al Carlit registrada fou la del comte Henry Russell el 1865, i la primera d’hivern, la de Josep Puntes, Joan Navarro i Lluís Estasen el 1923.
Massís del Carlit
© Fototeca.cat