El seu pare, Sebastià J. Carner, fou director de La Hormiga de Oro i col·laborador d’El Correo Catalán. A dotze anys Carner publicà els primers escrits a L’Aureneta. En entrar a la universitat milità en el moviment catalanista. Es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904).
Dirigí de fet les revistes Catalunya (1903), Empori (1907) i Catalunya (1913). Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), col·laborà amb Pompeu Fabra en l’obra normativa i d’enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes. A primeria del segle fou redactor de La Veu de Catalunya i, fidel a Prat de la Riba, en els seus articles atacà sobretot els lerrouxistes i els polítics de l’Espanya oficial.
Creà un nou estil de periodisme polític i esdevingué un temible polemista. Emprà més de trenta pseudònims, sobretot Two, Caliban, Bellafila i Olaguer Recó. Mort Prat de la Riba, s’anà apartant de la Lliga i influí en la creació d’Acció Catalana (1922). Des del 1928 col·laborà a La Publicitat. Dirigí l’Editorial Ibèrica i l’Editorial Catalana. Vers el 1919, tot insistint en l’ideal ibèric de Maragall i en la vocació europea de Catalunya, en alguns articles es decantà pel socialisme i el sindicalisme.
Ingressà en la carrera consular (1921), i passà a la diplomàtica. Exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, la qual cosa l’allunyà en part de la vida catalana.
Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure (la primera muller, Carmen de Ossa, xilena, amb la qual s’havia casat al 1915, havia mort el 1935). El 1939 se n’anà a Mèxic, on restà fins el 1945, i fou professor a la universitat i al Colegio de México. De tornada a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. Fou membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (1945-47). Anà a Barcelona per una breu estada el 1970.
El seu primer llibre, signat “Pere de Maldar”, Al vapor (1901), és un sainet. Escenificà temes populars per als Espectacles-Audicions Graner: El comte l’Arnau (1905), La Fustots (1906) i Lo Miracle del Tallat (1906).
La influència modernista s’endevina al primer llibre líric, Llibre dels poetes (1904), on ja apunta la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra. Amb Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907) imposà el sonet en el món literari i excel·lí pel seu sentit de l’objectivisme, combinat alhora amb una gran fantasia. Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, del qual Carner fou un pilar fonamental. En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa: joiós, reverencial o elegíac, assimilà, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins de Baudelaire o de Leopardi. Després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós. Amb Auques i ventalls (1914), reprèn la tradició satírica i dona un reflex costumista de Barcelona i de la política de l’època. Amb Bella terra, bella gent (1918) i L’oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la casolania, de l’amor i de la pàtria. Quan Carner partí de Catalunya, la seva poesia es desprengué de la ironia civil i es concentrà en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. A part l’antologia amorosa La inútil ofrena (1924), els llibres següents, El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935), són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut ja clàssic. Després de la guerra civil, publicà Nabí (Buenos Aires 1941), llarg poema liriconarratiu. Continuà la revisió de l’obra poètica amb Paliers (Brussel·les 1950), que duu la versió francesa, Llunyania (Santiago de Xile 1952) i Arbres (1953). Les Obres completes. Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. En El tomb de l’any (1966) insisteix en la visió personal del paisatge i en l’enyorança de l’absent. Les Obres completes recullen tots els llibres ja publicats, en vers i en prosa.
En teatre també publicà Canigó (1910), adaptació de l’obra de Verdaguer, el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i la llegenda mexicana El ben cofat i l’altre (1951), traduïda al francès, que en una primera versió es titulava Misterio de Quanaxhuata (1943), i Cop de vent (1966), editada també en francès.
En prosa, L’idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d’Oriana (1910), pastitx medievalitzant, i reculls d’articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927), que aplega els millors texts de la Dictadura.
Carner fou un dels grans traductors contemporanis, i les seves versions contribuïren a afaiçonar la llengua. Traduí, entre altres, obres de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll, i l’antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935).
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, Carner, que influí socialment en alguns sectors catalans, representa la tercera fita literària, després de Verdaguer i Maragall. Escriví circumstancialment en castellà —sobretot a El Sol de Madrid—, en francès i en italià. El 1985 es publicaren els seus escrits d’exili: Prosa de l’exili (1939-62).