Fou membre del cor de la catedral de la Seu d’Urgell (1796). El 1806 passà a Barcelona, on estudià amb l’organista Carles Baguer. La Guerra del Francès l’obligà a fugir a Maó; en tornar-ne, fou enviat a Itàlia per la junta d’accionistes del Teatre de la Santa Creu (1815), i hi contractà una companyia d’òpera que actuà a Barcelona dirigida pel compositor Prieto Generali. El 1818 el substituí en la direcció del teatre i s’hi féu remarcar com a compositor amb l’obertura escrita per a l’estrena a Barcelona (1818) d'Il barbiere di Siviglia, de Rossini, i amb les òperes Adele di Lusignano (1819), Elena e Costantino (1821) i Don Giovanni Tenorio (1822), obres influïdes per l’estil rossinià. Significat com a liberal, cal situar la seva estada a Londres com a exiliat a la fi del Trienni Constitucional (1823) i no el 1814. Hi compongué l’himne nacional de Xile, amb text de Bernardo de Vera (des del 1847 substituït pel d’Eusebio Lillo). De tornada a Barcelona, fou forçat a passar a Madrid (1827), malgrat el contracte que el lligava al teatre barceloní, per ordre expressa de Ferran VII. Hi estrenà òperes, com Elena e Malvina (1829) i Cristoforo Colombo, i des de la creació del conservatori de Madrid (1830) n'ocupà la càtedra de composició. Escriví també música religiosa, una Gran Sinfonía en Re (1839) i diversos himnes de caire liberal, com l'Himno a los defensores de Gandesa (1838). El seu germà, Miquel Carnicer i Batlle (Tàrrega 1793 — Sevilla 1866), guitarrista de l’escola d’Aguado, s’establí a Sevilla i féu composicions i arranjaments per a guitarra.
Ramon Carnicer i Batlle
© Fototeca.cat
Compositor.