Situació i presentació
El terme de Castellar del Vallès, d’una extensió de 44,91 km2, és situat a la vall alta del Ripoll, afluent del Besòs, que solca el municipi de NW a SW. Limita al N amb el terme de Sant Llorenç Savall, a llevant amb el municipi de Sentmenat, al S amb Sabadell i al SW i W amb Terrassa i Matadepera. El terreny és força accidentat, a la dreta del riu, pels contraforts sud-orientals del massís de Sant Llorenç del Munt (la carena del Sabater, 701 m, Mont-rodon, 615 m, ambdós accidents al límit amb el municipi de Matadepera) i, a l’esquerra del Ripoll, per les Roques d’Aguilar (633 m), la serra de Pinós (586 m), la de Guardiola (642 m) i el puig de la Creu (664 m), que fa de divisòria amb el municipi de Sentmenat. A la part septentrional, el límit amb el municipi de Sant Llorenç Savall passa pel torrent d’en Carner, el Coll Roig i el Coll Monner. A la part meridional del terme, del poble de Castellar en avall, el terreny no és tan accidentat i baixa en suau declivi, trencat només pel solc del Ripoll. En aquesta zona, pel torrent de Ribatallada i, en part, pel Ripoll, Castellar confronta amb el municipi de Sabadell. Hi ha deus abundants, com la dels Bullidors, la de Can Turell i la dels Casots.
El terme comprèn els pobles de Castellar del Vallès, cap de municipi, i Sant Feliu del Racó, el veïnat de les Arenes i les urbanitzacions d’Aire-Sol, el Balcó de Sant Llorenç, Can Font, Ca n’Avellaneda, els Fruiters, el Racó, la Virreina i el Pla de la Bruguera, integrada ja dins el nucli de Castellar del Vallès.
El terme és travessat per dues carreteres locals que creuen el poble de Castellar, una en direcció S-N, de Sabadell a Sant Llorenç Savall i l’altra en direcció SW-NE de Terrassa a Caldes de Montbui. A més, hi ha nombroses pistes i camins que porten a les diferents urbanitzacions.
La població
L’evolució de la població del terme (castellanencs) ha estat la següent. En el fogatjament del 1553 es comptaren 52 focs. El 1719 hi havia 405 habitants, que augmentaren fins a 850 h el 1787 i fins a 2.544 h el 1860. La dècada 1870-80 es veié afavorida per l’arribada d’immigrants, atrets per la possibilitat de creixement del poble i alhora per la proximitat de dues grans ciutats industrials com Sabadell i Terrassa. Els immigrants procedien principalment de la rodalia del Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Garraf. El 1885 el 27% de la població global no era nascuda a Castellar. Fins al final del segle XIX no arribà població procedent de fora de Catalunya. Els primers nouvinguts foren d’Alacant i en segon lloc d’Andalusia. El 1900 hi havia 3.511 h i 3.913 h el 1930. A partir de la fi de la dècada del 1950 la població augmentà considerablement, gràcies a un fort corrent immigratori. La segona onada d’immigrants provinents d’Andalusia, principalment de Jaén, fou durant la dècada del 1960. Els 4.858 h que hi havia el 1960 van passar a 7.683 h el 1970 i a 11.008 h el 1981. La població censada el 1991 era de 13.500 h i el 2001 de 18.136 h. Els darrers anys la població continuà creixent, de manera que el 2005 hi havia 20.437 h.
L’economia
La part més accidentada del terme és en gran part coberta de boscos de pins i alzines, que són activament explotats, mentre que el sector meridional, fins fa poc dedicat bàsicament a l’agricultura, és en procés de transformació industrial. Malgrat tot, durant la dècada del 1990 es produí una recuperació del nombre d’hectàrees de terres llaurades i un petit augment de la superfície forestal. Els principals conreus del terme són els cereals (l’ordi) i el farratge.
Pel que fa a la ramaderia, adquirí una major importància a les darreries del segle XX. Destaca el notable augment de la ramaderia de granja (bestiar porcí, aviram i cria de conills) i també del nombre de caps de bestiar boví.
Les aigües del Ripoll, canalitzades per la sèquia Monar, han estat aprofitades des d’antic per a moure molins; el 1247 hom esmenta ja el de Turallo. A mitjan segle XIX encara hi funcionaven els de Can Cames o d’en Barata i el d’en Pinyot, que havien estat fariners, paperers, de teixits o de tints. El molí de Fontscalents, aigua avall d’aquells, era un dels més grans i havia estat paperer, bataner, blanquer i cotoner; en l’actualitat hi ha una indústria de pelleteria. Més avall hom trobava el molí de Cal Xom, fariner i de nocs, i el molí de la Farga, amb forns i un martinet per a batre el coure, els quals van desaparèixer quan es va ampliar el molí de Can Barba, que abans del 1620 era polvorer i posteriorment bataner de nocs; on hi havia aquest molí hi va haver una fàbrica cotonera molt important (Tolrà). Aigua avall encara hi ha les restes del molí del Buà i, després, el molí d’en Busquets, on encara es blanqueja i tenyeix el cotó. L’antic molí del Rieral, prop del límit amb Sabadell, havia estat fariner, blanquer i bataner; en l’actualitat hi ha tints. Com hom pot deduir, la industrialització del terme començà molt aviat, i ha estat estimulada per la proximitat de Sabadell. Si bé encara durant el segle XIX el municipi era majoritàriament agrícola, les indústries de Castellar, prou importants, es concentraven principalment prop de la riba del riu Ripoll. Modernament les fàbriques més importants es dediquen a filats i teixits de cotó i de llana, tints, acabats de fils i de peces, pelleteries i gèneres de punt. També hi ha foneries de ferro i una gran indústria d’envasos de vidre, forns de calç, pedreres, serradores, tallers de construccions i de reparacions mecàniques, drapaires que teixeixen a mà, cordoners, impremtes, etc. El sector industrial més dinàmic és el de la indústria manufacturera (tèxtil, alimentària, paper i plàstics), seguit de la indústria de transformació de metalls i de construcció de maquinària. La majoria d’aquestes indústries es concentren al sector meridional del terme, més concretament en els polígons industrials del Pla de la Bruguera i Can Carner, entre d’altres.
El comerç del segle XIX era fonamentalment del ram de l’alimentació. El desenvolupament del comerç augmentà progressivament a mesura que ho feia la indústria, que també anava creixent en detriment de l’agricultura. El sector terciari ha esdevingut en la darrera dècada del segle XX el principal sector d’ocupació juntament amb la indústria. Se celebra mercat setmanal el dissabte. Cal destacar la fira biennal, iniciada el 1988, anomenada Firart, que es fa el mes de maig. Consisteix alhora en una exposició de les obres d’artistes locals i una mostra comercial i industrial.
Pel que fa als serveis sanitaris, el municipi disposa d’un centre d’assistència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior. També hi ha una escola de dansa i una escola municipal de música. El municipi disposa d’allotjaments.
El poble de Castellar del Vallès
El poble de Castellar del Vallès (331 m d’altitud i 17.278 h) és a l’esquerra del Ripoll. Al lloc on s’aixeca el poble actual, anomenat antigament les Fàbregues i, posteriorment, Tolosa (1736), hi havia una capella dedicada a sant Iscle i santa Victòria, bastida entre els segles XIV i XV, en la qual el rector de Sant Esteve havia de celebrar missa tots els diumenges i festes. Aquesta capella fou derruïda quan la parròquia de Sant Esteve, que era situada vora el castell, hi va ser traslladada, per la qual cosa hom bastí un nou edifici que es beneí el 1779. Hom havia començat a parlar d’aquesta nova construcció el 1736, per causa de la distància que hi havia entre el nucli modern de les Fàbregues i l’antiga parròquia, vora el castell. El 1773 el culte es traslladà a la nova parròquia, que aviat resultà insuficient. L’església actual va ser sufragada per la vídua del que fou metge i industrial, Dr. Tolrà; obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-92), és un edifici neogòtic de grans proporcions conegut com la catedral del Vallès. El poble conserva el nucli antic. Els darrers anys hom hi ha construït vies amples, ben urbanitzades i pavimentades, i s’ha convertit en un poble d’estiueig, ja que s’hi han anat construint moltes cases de segona residència.
El poble disposa de diverses entitats que es dediquen a la difusió de la cultura, l’esport i el folklore. Destaca la tasca de l’Ateneu Castellarenc, que disposa d’una sala de teatre, grups excursionistes, de fotografia, un grup pessebrista, conjunts musicals i de teatre, societats d’ornitòlegs, de caçadors i pescadors, etc., i l’Arxiu Històric de Castellar del Vallès (1982) on es guarden documents que van del segle XIII al XX.
Amb la representació dels Pastorets del Nadal, amb text de Rafael Anglada, J. Abarcat i J.C. Tàpias, comença el cicle de festes de Castellar del Vallès. El tradicional ball de gitanes, que ha mantingut la seva continuïtat des de començament de segle XX, és l’activitat més destacada del Carnaval. Per Setmana Santa, el Dijous Sant al vespre es canta la Passió pels carrers de Castellar. La festa major del poble s’escau el segon diumenge de setembre. Pel que fa als aplecs és destacable el que té lloc a l’antiga parròquia de Castellar Vell, el tercer diumenge de maig, que va ser recuperat el 1979 i que se celebra amb l’actuació del ball de gitanes i del de bastons.
Altres indrets del terme
El castell de Castellar i les esglésies
El castell de Castellar (o de Clasquerí) és prop del poble, a la riba dreta del Ripoll. Dalt un turó, la seva posició és ben estratègica, ja que, llevat d’un pas estret, és envoltat de pregones barrancades: el sot d’en Gambús, el sot del Bon Jan, el dels Óssos i el de Santa Bàrbara.
El castell, restaurat modernament, és de planta trapezoidal i, per bé que conserva algun parament romànic, amb algunes finestres d’aquest estil, el conjunt s’ha de datar al segle XIV, quan s’hi efectuà una restauració total. Conserva elements ben remarcables, com el pati interior i l’escala noble. La porta principal del castell dóna just davant de la capella de Santa Bàrbara, gòtica, d’una nau i absis poligonal que s’eleva més que la nau, documentada el 1511. A migdia del castell, dalt un turó de 309 m d’altitud, hi ha les restes de l’antiga església parroquial de Sant Esteve de Castellar, dita Castellar Vell. Documentada el 1005, l’església fou venuda per Guislabert, bisbe de Barcelona, al monestir de Sant Llorenç del Munt. El monestir de Sant Cugat se n’apoderà posteriorment, potser basant-se en el fet que les butlles papals de 1098 i 1120 la hi atribuïen. El 1331 retornà novament a Sant Llorenç. El 1561 fou agregada a la comunitat de preveres de Nostra Senyora del Pi, de Barcelona, fet que no fou gaire ben acollit pels castellarencs. L’antiga parròquia de Castellar Vell conserva una part més antiga romànica, coberta amb volta de canó parcialment soterrada, i fou reformada en estil gòtic senzill. Cap el 1984 s’hi realitzà una primera consolidació per tal d’evitar-ne l’estat ruïnós. El campanar és de planta quadrada, amb obertures ogivals i de mig punt.
Sobre el poble de Castellar s’aixeca el puig de la Creu (664 m), al cim del qual hi ha la capella romànica de Santa Maria, esmentada el 1130. Posteriorment es transformà en un petit monestir o lloc de repòs de les monges de Sant Vicenç de Jonqueres. La tradició diu que aquesta església es va construir amb les almoines dels habitants de la contrada per agrair a la Mare de Déu que Sunifred, pare de Guifre el Pelós, matés el terrible drac que els sarraïns hi deixaren abans de retirar-se. Al segle XVIII començà la decadència del lloc i es deixaren de fer els aplecs tradicionals de Castellar i de Sentmenat. El 1822 es va intentar de reconstruir, però no va ser fins el 1925 que el propietari reconstruí el recinte dins del qual es conservava l’església. El 1951 va ser restaurada la capella, que resta sense culte.
A la part de migdia del terme, vora Can Santpere, hi ha la capella de Sant Pere d’Ullastre, romànica, d’una nau coberta amb volta de canó i tres absis semicirculars en forma de creu. S’hi venera una imatge de sant Pere, assegut, per la qual cosa hom l’anomena també Sant Pere de la Cadireta.
Finalment, de la capella romànica de Sant Martí, a Can Messeguer (a la part més meridional del terme, a la dreta del Ripoll), resta solament l’arc triomfal de l’absis i alguns trossos de murs. La construcció que formava part d’aquesta capella, i que era dedicada a porcellera, ha estat derruïda (1984).
Sant Feliu del Racó, les Arenes i les urbanitzacions
El poble de Sant Feliu del Racó (792 h el 2005) és a la dreta del Ripoll, uns 2,5 km aigua amunt del poble de Castellar, al peu dels darrers contraforts orientals del massís de Sant Llorenç del Munt. Antigament s’anomenava Sant Feliu de Valrà o de Castellar. L’església parroquial de Sant Feliu té com a copatrona santa Quitèria. És documentada el 920, quan pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. L’edifici actual és del 1819, construït sobre restes més antigues (s’hi descobrí una ara paleocristiana datable entre els segles V i VI). Conserva un petit campanar romànic, quadrat, amb pintures murals coetànies. Malgrat l’aprofitament del bosc i de la terra, encara amb una certa presència, el comerç i els serveis són els sectors amb més pes, a causa de la intensa urbanització de primeres residències i cases d’estiueig dels vessants propers al nucli antic. Sant Feliu del Racó celebra pel maig, el quart diumenge, la festa de Santa Quitèria, copatrona del poble; per l’agost, el quart diumenge celebren la festa major i el 8 de setembre fan un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes.
El veïnat de les Arenes és a la vora esquerra del Ripoll, sota les Roques d’Aguilar. L’ermita de Santa Maria de les Arenes és a l’altra banda del riu, sobre la carretera de Sant Llorenç Savall. D’una nau, absis i façana amb porta a migdia tapiada; al N té adossada la casa de l’ermità. S’hi venera una còpia de la imatge romànica de la Mare de Déu de les Arenes, bruna, que fou destruïda el 1936. La imatge era invocada per demanar el benefici de la pluja.
Altres nuclis de població són les urbanitzacions del Pla de la Bruguera, integrada pràcticament al poble de Castellar, Aire-sol, el Balcó de Sant Llorenç (ambdues al NE del poble de Sant Feliu del Racó), Can Carner (a tocar del polígon industrial de Can Carner), Can Font, Ca n’Avellaneda (ambdues al SW del terme), Castellar Residencial, els Fruiters (a llevant de Castellar), el Racó (situada a l’W del poble de Sant Feliu del Racó) i la Virreina, que sumaven 2.367 h el 2005.
La història
El terme de Castellar és documentat el 912, i el 935 i 955 a través de la compravenda de terrenys pel monestir de Sant Cugat. L’alou de Castellar, amb les seves cases, corts, terres i vinyes, molins i recs, etc., juntament amb el castell, va ser venut el 1010 per Senegunda i el seu fill Isnard al comte Ramon Borrell de Barcelona i a la seva esposa Ermessenda, comtessa. Uns anys després (1049), la comtessa Ermessenda donà l’alou i el castell de Castellar al monestir de Sant Llorenç del Munt. El 1136 passà als Montcada, donat en feu a Guillem Ramon, el gran senescal, pel comte Ramon Berenguer IV. El 1300 passarà al rei Jaume I per donació de Guillelma de Montcada, hereva dels béns d’en Guillem Ramon. El 1310 l’adquiriren els Clasquerí, i el tenien en emfiteusi per Gastó, vescomte, el qual tenia el terme i castell en favor del rei. Posseïren la jurisdicció civil i criminal del lloc al començament del segle XV, quan Guerau I de Clasquerí comprà la jurisdicció a Joan de Togores, el qual l’havia comprat a Joan I d’Aragó. En endavant la baronia de Castellar, com s’anomenà aleshores, romangué en la mateixa família, que el 1548 entroncà amb els Meca. El 1788, en morir Anton de Meca sense descendència, la baronia passà als Sentmenat. El 1856 Dolors de Sentmenat i Despujol es casà amb Carles de Fontcuberta.