Situació i presentació
El terme de Castellvell, de forma triangular, és encerclat pels d’Almoster (E), l’Aleixar (W) i Reus (S). És situat a la plana del Camp, sota els primers estreps de les Muntanyes de Prades. El punt més alt del terme és el Salvià de Lluardo, que assoleix els 473 m d’altitud, mentre que els punts més baixos són a uns 160 m. El punt més conegut a la rodalia és el puig de l’Àliga o muntanya del Pal, de 302 m. El terme, travessat només pel barranc de Roquís, és pobre en aigües, per bé que la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha millorat molt la situació, alhora que s’han construït mines, pous i basses.
Castellvell inclou dins el seu terme, a més del cap de municipi, diverses urbanitzacions, com Arboceres, Castellmoster, el Pinar IV Fase que forma part d’una urbanització que s’estén també pel terme de Reus, la Flor del Camp, els Pugets, les Serres, i les Planes del Puig. La principal via de comunicació és la carretera de Reus a la Selva del Camp, que passa al SE del poble.
La població i l’economia
La integració de Castellvell del Camp al terme de Reus fa que se’n desconeguin dades demogràfiques fins el 1497, any en què apareix amb 14 focs; s’esmenta amb 8 focs el 1515, amb 34 el 1553 i amb 26 el 1563. Al segle XVIII, com arreu del Principat, hi hagué un notable increment de la població: 60 veïns el 1708, 61 el 1719, 76 el 1763 i 85 el 1773, amb 298 h el 1719 i 444 el 1787. Al llarg del segle XIX, però, el moviment de la població (castellvellencs) oscil·là (566 h el 1830, 416 el 1842, 780 el 1860, 736 el 1887 i 687 el 1897). Castellvell entrà al segle XX amb 712 h (1900). Després d’algunes oscil·lacions (580 h el 1940, 687 el 1965, 661 el 1975 i 626 el 1981), sembla que el fet que part de la població treballi a Reus, a 2 km, i que Castellvell s’hagi convertit en un poble dormitori ha aturat el despoblament. Cap al final dels anys vuitanta la població començà a augmentar i assolí els 892 h el 1991 i els 1.537 h el 2001. L’any 2005 hi havia 2.340 h.
La base econòmica tradicional del terme ha estat l’agricultura. Es conrea una bona part del terme i la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha permès l’increment del regadiu, adreçat bàsicament al conreu dels avellaners, mentre que la vinya i l’olivera coneixen un retrocés notable i constant, com els garrofers, que han quedat reduïts a llocs marginals. Al primer decenni del segle XX es creà la cooperativa agrícola, que es refeu el 1941. L’agricultura és complementada per la cria d’alguns caps de bestiar oví. L’activitat industrial ha estat poc desenvolupada (ram de la construcció i de l’alimentació), però bona part de la població es trasllada diàriament a treballar a les indústries i serveis de Reus.
El poble de Castellvell del Camp
El poble de Castellvell del Camp (959 h el 2005) és situat sota el turó de Santa Anna a 227 m d’altitud. És format bàsicament per un sol carrer, que cap a la meitat es bifurca. Dins el poble hi ha Cal Tramuntà, documentat el 1706, a l’interior del qual es conserven arcades antigues, i algunes cases amb portals adovellats.
L’església parroquial, dedicada a sant Vicenç, és documentada ja el 1599, encara que la que subsisteix deu ser una renovació o bé va ser feta de nova planta, ja que a la llinda duu la data 1702. És d’estil neoclàssic senzill i han estat derruïdes les arcades que hi havia al davant. El 1936 es va cremar el retaule, obra de Bonifaç; tan sols se salvà del foc la figura més enlairada, que representa el Pare Etern.
El poble celebra la seva festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i fins al segle XIX organitzà un tradicional ball de coques, al qual assistia molta gent de Reus. A més, celebren la festa major d’estiu, amb motiu de la diada de Santa Anna, al juliol, i la festa de la Banya, recuperada els anys vuitanta, al desembre, per la diada dels Sants Innocents. Aquesta festa té el seu origen en l’obtenció de la independència administrativa total respecte de Reus el 1854. Consisteix a fer pagar a tothom qui vol entrar al poble una banya o penyora en metàl·lic en canvi de beure mistela mentre es fa una costellada davant el portal. Aquesta festa, celebrada a la primera època fins el 1930, va originar a Reus la dita següent: Al poble de Castellvell tots són petits i dolents, que ens fan pagar la banya el dia dels Innocents.
Altres indrets del terme
En un turó, a tocar del poble, damunt la pedrera que el 1855 formava encara part dels propis del municipi reusenc, s’alça l’ermita de Santa Anna, voltada de xiprers. Els jurats i el consell de Reus, que obtingueren la concessió d’indulgències de l’arquebisbe Dalmau de Mur, acordaren d’edificar-la el 1424. Al segle XVI fou utilitzada com a hospital d’empestats i l’ermità actuà d’infermer. Fou destruïda en part durant la guerra del Francès i convertida en fortí durant la primera guerra Carlina; encara es conserven força restes de les fortificacions. La nau, el cor i la trona de l’ermita, foren restaurats el 1852. Contenia set retaules, un dels quals era xorigueresc, que es perderen amb els fets del 1936. El penya-segat de sota l’ermita fou produït artificialment per a l’obtenció de pedra destinada a la construcció del primer port de Salou i d’alguna carretera local.
Pel terme hi ha diversos masos, cap d’ells notable, encara que la tradició és antiga (el Mas de Na Bruga, ara inexistent, és documentat el 1653), i les restes de sis bòbiles, d’algun interès etnogràfic.
Al terme s’han trobat restes paleolítiques al puig de l’Àliga, eines de pedra polimentada en llocs esparsos i un poblat ibèric a Santa Anna, amb unes 9 habitacions que contenien restes de ceràmica.
La història
Tot i el nom del poble, no hi ha cap resta arqueològica que faci referència a un castell o a un element defensiu important, però documentalment el 1336 s’esmenta el “Castri Veteri, terminus de reddis” i el 1409 ja surt escrit Castellvell. La partida del Vilar és documentada el 1520.
Castellvell formà part, en l’època de la conquesta, del terme de Reus i fou donat a poblar pel cambrer, de qui era feu, però en sorgir dificultats amb el repoblador aquell comprà de nou la senyoria el 1206. Al principi, tot i formar part del terme de Reus, en tenia de propi, delimitat per l’arquebisbe Ramon de Rocabertí el 1206; aviat, però, el va perdre i la seva jurisdicció restà limitada al clos urbà, fet que provocà el nomenament el 1663 d’un procurador per mirar d’aconseguir la recuperació de les terres. No se sap en quin moment havia recuperat el govern municipal, que no tenia el 1520, però sí el 1548, quan es parla ja del lloc i el terme de Castellvell. Participà en els actes i les reunions de la Comuna del Camp, tot i que el 1586 se’n retirà temporalment.
Al segle XVI, en abolir-se la cambreria, passà a ser senyoria de l’arquebisbe i el poble conegué una expansió, com ho demostra l’aparició del Carrer Nou, documentat des del 1599; el conreu dels cereals devia ser notable, ja que el 1520 hi havia una era. Durant la guerra dels Segadors, malgrat l’oposició reusenca, es construïren les muralles i els portals per autorització del virrei francès Philippe de la Mothe. El 1719 s’hi refugià el Carrasclet, després del seu segon atac frustrat per ocupar Reus.
Durant la guerra del Francès Joan Ciré, àlies el Rajoler de Castellvell, fou el cap d’una partida de 33 caragirats, i rebé el nomenament de capità de Napoleó. El 1827 davant l’avanç de les tropes de l’exèrcit de Manso, els malcontents es retiraren al poble, d’on Manso els féu fugir.
El 1825 el terme era encara integrat tan sols pel clos urbà i el 1845 fou mutilat amb la incorporació dels carrers de la Font i de Santa Anna al terme rural dels Masets, amb alcalde pedani de Reus, integrat posteriorment, el 1854, al terme de Castellvell juntament amb l’antiga construcció -ara desapareguda- coneguda per Ca la Magina, que es considerava la casa més vella del poble. Els límits actuals es fixaren el 29 d’abril de 1854, arran del pacte amb Reus, pel qual aquesta ciutat li cedia algunes partides i rebia, a més, part del terme de l’Albiol. El 1854 marca també l’any de la independència administrativa de Reus. El 1868 ja havia constituït la seva junta revolucionària i els federals hi guanyaren les generals del 1869, el 1871 i el 1872.