Situació i presentació
El municipi de Cervera, de 55,19 km2, és situat al sector meridional de la comarca de la Segarra. El terme de Cervera, però, no ha estat sempre tan extens. Fins el 1972 el municipi tenia una extensió de 38,0 km2, i comprenia, a més de la ciutat de Cervera, cap del municipi homònim i de la comarca de la Segarra, el poble de Vergós de Cervera i la quadra de Monells. Aquest any li fou agregat l’antic municipi de la Prenyanosa, de 17,2 km2, del qual formaven part, a més del poble de la Prenyanosa, els pobles de Malgrat, Castellnou d’Oluja, la Cardosa i les caseries de Tudela i de Queràs.
El terme de Cervera confronta a tramuntana amb les terres del municipi de Torrefeta i Florejacs i amb les del terme de Tarroja de Segarra, que resta com una illa entre tots dos. El sector de llevant limita amb Sant Ramon (NE), les Oluges (E), per un petit sector amb les terres d’Estaràs (E) i amb l’extens municipi de Ribera d’Ondara (SE i S). El municipi de Cervera dibuixa un vèrtex vers migdia que en constitueix el punt més meridional. Aquesta llenca de terra és a tocar en el seu extrem amb les terres de Montoliu de Segarra (S). També a migdia termeneja amb l’enclavament de Gramuntell (Ribera d’Ondara) i amb el municipi de Granyena de Segarra. Al sector de ponent, Cervera termeneja amb Granyanella (W) i el municipi dels Plans de Sió (NW).
El relleu del terme és força representatiu del paisatge de la comarca. Hi predominen les valls amples i generalment poc fondes, i emmarcades per llargues carenes pràcticament horitzontals. El punt més alt és el turó del Guixar (620 m), que es troba a tocar de les terres de Ribera d’Ondara. Altres punts que es destaquen són el tossal de la Bagassa (537 m), a tocar de les terres de Tarroja de Segarra, lo Terròs (575 m), i el turó de Miralles (593 m), al NE de la ciutat de Cervera. Aquests tres turons formen part de la línia divisòria d’aigües entre la conca del Sió i la del riu d’Ondara. El puig de Solans (507 m), al límit amb Granyanella, és un dels altres punts elevats del municipi. La característica física més destacada és l’existència de dues valls: la del riu d’Ondara i la del Sió. Això no obstant, el terme és pobre d’aigua.
El riu d’Ondara solca el municipi en direcció SE-W i, en part, forma límit natural amb les terres de Ribera d’Ondara. El riu entra al terme després de deixar a l’esquerra el poble de Sant Pere dels Arquells i fa cap a l’antiga granja dels Comdals que resta a la riba dreta. En aquest punt, el curs pren la direcció W envers Cervera. El riu passa a tocar del sector meridional de la ciutat. El riu d’Ondara rep per l’esquerra les aigües del Torrent Salat i per la dreta hi vessa la riera de Monells.
El Sió drena les terres de tramuntana del municipi de Cervera en direcció SE-NW. El riu entra al terme tot just després de deixar a la dreta el poble de les Oluges. Poc abans del poble de Castellnou d’Oluja hom troba l’aiguabarreig amb el clot de Llobateres, que hi desguassa per la dreta, al’igual que ho fa el barranc de Malgrat. El riu es perd en terres del terme de Tarroja de Segarra després de deixar a l’esquerra el poble de la Prenyanosa. Ja en aquest sector hi desemboca per la dreta el torrent de Camosa, que neix a terres cerverines.
El paisatge de Cervera mostra uns terrenys molt aprofitats, conreats arreu. Es destaquen els marges i les parets que esglaonen els antics pendents, si bé en algun indret elevat encara perdura la vegetació de garrics, acompanyada d’algun bosquet de pins o d’escadusseres alzines i roures. Aquest paisatge que es veu és producte de l’acció antròpica. De fet, en aquestes terres es trobaria una vegetació potencial de tipus mediterrani on la carrasca ( Quercus ilex ssp. rotundifolia) seria l’espècie més representativa.
La principal via de comunicació per a accedir a Cervera és la carretera N-II de Barcelona a Madrid, que s’ha anat remodelant com autovia. L’antic traçat travessava la ciutat mitjançant un túnel que forada el tossal on s’assenta el nucli mentre que l’actual constitueix una variant que envolta la ciutat, inaugurada l’any 2000. En el conjunt de la resta de la xarxa de comunicacions cal destacar a més la carretera N-141, que uneix Cervera amb Calaf passant pels pobles de les Oluges, Sant Ramon i Conill. Aquesta carretera circula gairebé paral·lela a l’Eix Transversal (C-25).
No menys importants són les carreteres locals pel que fa a la comunicació comarcal. Des del sector N de la ciutat surten la carretera de Cervera a Guissona per Tarroja de Segarra i la carretera que la uneix amb Agramunt. Al sector S hi ha la carretera que va cap a terres de la Conca de Barberà, en direcció Rocafort de Queralt. Des d’aquesta carretera es pot accedir a diversos nuclis, com Granyanella, Granyena de Segarra, Gramuntell i Montoliu.
També es pot arribar a Cervera mitjançant la línia de ferrocarril de la companyia RENFE, que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa. Aquesta línia, que travessa el terme d’E-W, fou inagurada el dia 30 d’abril de 1860.
El nom de Cervera sembla que és un mossarabisme (segons J. Coromines) que derivaria del llatí cervaria ‘’paratge on abunden els cervos” (Badia, Moll). El fet que el derivat de cervix hagi de ser cervicaria fa que hom descarti la teoria de Balari i Jovany. D’altra banda, l’abundantíssima documentació dels segles XI, XII i XIII, que sempre presenta formes en c=N (en una època en què la dita lletra representa un so distint de la s=N) fa que s’hagi de descartar la suposició de Morey Rey, que el voldria ‘’lloc de serveres”, arbre que fa les serves. És clar que sempre resta la possibilitat d’un trasllat de nom fet per repobladors cristians, en contra de l’autoctonitat del nom preconitzada per Coromines.
La població
Les primeres dades sobre la població de Cervera (cerverins) es remunten a la segona meitat del segle XIV. Aquests anys, Cervera era el nucli més important de la seva vegueria. El segle XVIII i la primera meitat del XIX representà una etapa de creixement, si bé, amb relació als aspectes econòmics i demogràfics, la ciutat havia sofert greument les conseqüències de la guerra de Successió. En un qüestionari fet el 1716 pel comissari Josep Martínez, figuren a la ciutat 546 cases, de les quals només eren habitades 420, i 465 famílies, unes 2.300 persones, que representaven una pèrdua d’un miler d’habitants respecte al 1687.
Aquest procés demogràfic i econòmic fou interromput per la supressió definitiva de la universitat (1842). Així, el cens del 1860 assenyalava només 4.325 h, 300 menys que el 1787, i cal dir que aquest cens, en una gran part de les viles catalanes de l’època, marcà el punt més alt de població. A la segona part del segle XIX es donà un estancament en l’augment demogràfic desvetllat, entorn del 1840. La petitesa de la indústria i la rutina dels conreus no feien de la capital de la Segarra cap lloc d’atracció del poblament que desertava de la comarca, sobretot després de la ruïna de les vinyes ocasionat per la fil·loxera a partir del 1895.
Amb la creació del sindicat agrícola l’any 1919, va millorar la producció del camp, però el desvetllament industrial fou molt lent. No es van atènyer els 5.000 h fins passat l’any 1945. Després del 1960 es va iniciar una embranzida industrial que augurava un futur falaguer per a la ciutat. El 1972 Cervera disposava d’un guany addicional de població, ja que el municipi de la Prenyanosa s’agregà al municipi. La fallida, però, d’algunes de les principals empreses de mobles metàl·lics i d’aparells de ràdio i televisió alentí de nou el creixement (l’any 1975 se sobrepassaren els 6.000 h i s’arribà als 6.444 h el 1981). Durant les dues darreres dècades del segle XX, la població continuà augmentant de forma progressiva: el 1991 s’assolien els 6.951 h i 7.917 h l’any 2001. El 2005 s’arribà a 8.942 h.
L’economia
L’agricultura, la ramaderia i la indústria
Les activitats agràries han estat a Cervera la base econòmica tradicional, tot i que des de la dècada del 1960 la seva importància s’ha vist desplaçada pel sector industrial i el de serveis. L’agricultura del terme ve marcada pels conreus de secà, ocupats principalment per l’ordi i el blat. Entre els conreus llenyosos, que ocupen una extensió notablement inferior, cal destacar els ametllers i les oliveres; resta una reduïda extensió de vinyes. Tradicionalment, la producció de vi, que tants beneficis havia produït els darrers decennis del segle XIX, a partir del 1895 es va veure arruïnada per la fil·loxera a tota la comarca. Hi ha unes petites àrees d’horta a la vall del riu d’Ondara i a la vall del Sió.
Cervera té una tradició associativa que es destaca ja al començament del segle XX. La Cambra Agrícola Oficial de la Segarra (1905) representa la primera fita fruit d’aquesta inquietud. Anys més tard els mateixos pagesos decidiren fundar el Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca (1919), la qual cosa potencià l’ampliació de l’ús d’adobs i la selecció de llavors. Posteriorment, a causa de diversos problemes econòmics, l’any 1985 fou venut.
La ramaderia ha estat una activitat complementària de les activitats agrícoles. L’expansió del sector ramader es degué a tres factors fonamentalment: la implantació del monoconreu cerealístic, que alliberà el pagès de moltes hores de treball, l’estabilitat d’ingressos que proporciona la ramaderia, i l’aparició de la indústria agropecuària. La ramaderia es dedica sobretot a la cria d’aviram i al sector porcí.
La indústria de Cervera va patir l’impuls industrialitzador al llarg de la dècada del 1960 tot i que aquest procés fou fortament afectat per la fallida d’algunes empreses, principalment del sector del moble, com a conseqüència de la crisi del 1970. La dècada del 1980 va suposar una nova empenta per la ciutat amb l’arribada d’empreses foranes. La diversificació sectorial ha esdevingut la principal característica de la indústria cerverina. El ram tèxtil és una activitat que tradicionalment ha estat en part vinculada amb les empreses igualadines del sector. El sector agroalimentari, relacionat amb les activitats tradicionals del municipi, és també força representatiu. La principal empresa del sector és L’Agudana, que disposa d’escorxador i elabora derivats càrnics. D’altres sectors destacats són el metal·lúrgic (construcció d’estructures metàl·liques), el del moble i el de fabricació de material elèctric per a l’automoció. Gran part d’aquestes indústries es localitzen al polígon Cervera Industrial, que es troba a ponent de la ciutat, entre la via de ferrocarril i la carretera N-II.
El comerç, els serveis i el turisme
La primera notícia referent al comerç cerverí data de l’any 1136. Aquest any es documenta un mercat de prestigi segons les notícies que afirmen la utilització de les mesures comercials pròpies d’aquest mercat en altres transaccions fetes lluny de la ciutat. La importància d’aquest mercat també queda exemplificada quan el 1293 el rei Jaume II atorgà protecció especial a tot aquell que hi anava. Antigament a Cervera s’havia celebrat mercat setmanal el dimarts i el dijous però actualment el mercat setmanal es fa el divendres.
Força antiga devia ser també la fira que se celebrava al mes de setembre per Sant Miquel. Aquesta fira és documentada el 1301, any en què el mateix Jaume II introduí algunes modificacions en la seva reglamentació. El reglament de la fira, però, esdevingué molt més minuciós a la fi del segle XIV. A les parades de la fira, els veïns de Cervera hi venien safrà, pells adobades i tenyides, obres d’argent, filassa de cànem, cordes i sogues i obres de cera. Els firaires portaren teixits de Sant Llorenç de Morunys, d’Olot i de França, a més de tota mena de mercaderies, cavalls i porcells. Al segle XV l’activitat dels argenters cerverins fou molt més important. Al segle XVI hom podia trobar parades de cebes, taronges i torrons i es començaren a vendre cabassos i sàrries d’espart que probablement eren portats des de les terres de l’Ebre. La fira havia perdut bona part del seu encant al segle XIX, i el comerç, segons documenta Madoz, es reduïa a la venda i l’exportació dels fruits sobrers i a la importació d’articles colonials.
Al segle XX la fira de Sant Miquel havia desaparegut i en el seu lloc n’aparegueren dues de noves: la Fira de Sant Martí i la Fira de Sant Tomàs. La Fira de Sant Martí (11 de novembre) era una mostra de venda d’animals on els veïns de Cervera es proveïen de tot allò que necessitaven per a passar els mesos d’hivern. La Fira de Sant Tomàs (22 de desembre) servia per a contractar els mossos que hi havien de treballar tot l’any. Actualment se celebra a Cervera la Fira de Sant Isidre (pels volts del 15 de maig). Aquesta fira s’organitza des del 1943 i avui dia s’ha convertit en una fira on l’oferta aplega des de la maquinària agrícola, la construcció i els adobs, fins a l’oci, els electrodomèstics, la moda i l’automòbil. Paral·lelament, al llarg de tota la setmana es fan actes de caire cultural i lúdic.
Pel que fa als serveis sanitaris, la ciutat disposa d’un centre d’atenció primària (CAP) i un centre assistencial privat (Asepeyo). Quant a l’ensenyament, Cervera té una tradició educativa encara present a la ciutat; a més dels diversos estudis fins al batxillerat i els cicles formatius, compta amb un centre associat de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) que, d’alguna manera, continua amb la tradició d’impartir estudis universitaris interrompuda a mitjan segle XIX,i amb l’Escola Universitària de Relacions Laborals, vinculada a la Universitat de Lleida. Cal esmentar també l’Escola Municipal de Música. Aquest centre organitza a l’estiu, des del 1981, el Festival de Música d’Estiu, i des del 1982, el Curs Internacional de Música de Cervera de la Càtedra Emili Pujol, brindant l’oportunitat de realitzar cursets de formació i perfeccionament instrumental, música de cambra i orquestra.
Cervera és una ciutat carregada d’història i, com a tal, conté nombrosos edificis i monuments d’interès. Tot i així, la ciutat, que disposa d’establiments d’allotjament, no és un centre turístic pròpiament dit, si bé des de diverses institucions s’ha anat potenciant el seu atractiu.
La ciutat de Cervera
Morfologia urbana
La ciutat de Cervera (548 m i 8.817 h el 2005), centre comarcal de la Segarra, es troba enlairada sobre la carena d’un tossal proper a la riba dreta del riu d’Ondara, carena que ressegueix de cap a cap el carrer Major, eix del nucli antic de la població.
Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, envoltat en gran part per la muralla medieval
© Arxiu Fototeca.cat
Avui, es poden distingir tres grans zones urbanes que s’han anat configurant de manera progressiva al llarg del temps: el nucli antic, que comprèn la plaça Major, el carrer Major, carrerons i placetes adjacents, i els barris de Sant Cristòfol, Sant Francesc, Sant Domingo i Sant Magí; la part moderna, que és el resultat del creixement de la població en direcció N i que s’estén aproximadament fins a la via del ferrocarril; i les noves barriades o grups de cases de construcció molt recent, com els Tres Masos, els Ametllers, el passeig del Corregidor, les Cases del Mil·lenari, la carretera d’Agramunt, la carretera de Guissona, el Camí de les Forques i la Ciutat-jardí.
La població de Cervera es desenvolupa a redós del seu castell. Aquest, documentat per primera vegada el 1026, era de jurisdicció reial. El castell de Cervera, primer nucli habitat que va originar la vila, era bastit en una elevació anomenada Montserè, dominant la vall del riu d’Ondara i el camí de l’interior. Les restes que es conservaven al principi del segle XX el mostraven com un robust edifici de planta rectangular, dotat d’una torre cilíndrica a cadascun dels angles.
La primitiva estructura urbana ja era consolidada a la darreria del segle XII. El nucli antic de la ciutat de Cervera és format per un carrer central disposat amb cases unides formant vila closa. Aquestes edificacions, amb el temps, s’anaren estenent per la part alta del tossal en direcció a tramuntana, donant a la població la forma estreta i allargassada que la caracteritza. Aquest nucli primitiu fou emmurallat al segle XIV, en època de Pere el Cerimoniós.
En aquesta època també fou tancat el call jueu medieval, situat fora del nucli vell, entorn dels actuals carrers de Sant Francesc i del Call. De la muralla, avui se’n conserven panys de mur emmerletats i torres de planta rectangular. Al capdavall del carrer Major hi ha una torre, testimoni de l’antic conjunt defensiu que tancava la població pel costat del N. A partir d’aquest punt, conegut en altre temps per portal de Santa Maria, i seguint la Barbacana, es troba el sector encarat a sol ixent de les muralles que havien tancat la població. El 1982 s’inaugurà, vora aquestes muralles, el monument a la Generalitat de Catalunya, obra de Josep M. Subirachs.
Dins del cos emmurallat de la ciutat destaca el que pròpiament és anomenat el nucli antic. Pel seu valor artístic i arquitectònic fou declarat bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric, el 1991. Des del punt de vista arquitectònic, en aquest sector es troben els principals i notables edificis de la ciutat de Cervera. Urbanísticament, destaquen la plaça Major i el carrer Major, que conserven part de les antigues voltes o porxos, com també carrerons típics com els de les Bruixes (antigament dit carrer de Sant Bernat) o el de Sabater, que corren paral·lels al primer i que són coberts pels passos elevats que comuniquen el costat posterior d’algunes cases amb l’exterior.
El carrer Major és l’artèria principal de la població, que uneix el nucli antic i l’eixample modern. En aquest carrer hi ha cases importants com ara la Casa Duran o la casa que avui estatja la residència Mare Janer. En un edifici annex hi ha el col·legi de Sant Carles, on es conserva la cel·la que ocupà Jaume Balmes mentre estudià a la Universitat de Cervera. En aquest col·legi se celebraren les corts del 1359 i els pactes matrimonials entre Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. A tocar també es troba l’església de Sant Bernat.
També al carrer Major hi ha la casa de la família Martínez. Aquesta casa fou una escola gratuïta destinada a l’educació de nenes, coneguda com el Col·legi d’Educandes. L’escola s’obrí al desembre del 1785 i perdurà fins el 1932, any en què es destinà l’edifici per estatjar el que seria, durant molts anys, el centre de cultura més important de la ciutat.
La plaça Major encara conserva part de les antigues voltes o porxos que protegien els vianants. S’hi troben alguns interessants edificis de la noblesa cerverina com la Casa Joan, que data del 1594.
L’església de Santa Maria
L’església de Santa Maria, situada al darrere de la plaça Major, és l’edifici religiós més important de la ciutat i constitueix un notable exemplar del gòtic català.
Façana barroca de la Universitat de Cervera (segle XVIII)
© Arxiu Fototeca.cat
Les primeres notícies de la construcció del temple conegudes són del principi del segle XIV, però l’obra, per la seva magnitud, durà tota aquesta centúria i part de la següent. Les despeses foren a càrrec de la vila i hi contribuïren amb aportacions monetàries les confraries i molts nobles, mentre que altres cerverins feren prestacions personals. També s’hi esmerçà part de les multes imposades pel consell municipal. El 1344 ja eren acabades les capelles del creuer del costat de l’evangeli i la primera capella de l’absis del costat de l’epístola. El 1358 fou consagrat l’altar major i cinc anys després s’enllestia el presbiteri. A mitjan segle XV l’obra era pràcticament acabada, quan el consell nomenà dos perits per a comprovar l’acabament de les obres. En segles posteriors s’hi feren noves obres, com la cripta sota l’altar major (1588), la nova capella del Sant Misteri (iniciada el 1630) i el trasllat del cor (1775) des del centre de l’església al voltant de l’altar major. La reforma més important, però, fou la del 1821, quan a causa del mal estat de la façana, aquesta fou enderrocada i edificada de nou en una posició més avançada, cosa que va permetre l’allargament de les naus i la construcció de noves capelles i del cor elevat.
La planta de l’edifici és de tres naus, la central més ampla i alta que les laterals. El temple té, a l’interior, 50 m de llargària, 22,5 m d’amplària sense les capelles laterals i 22 m d’alçada. Els braços del creuer separen les naus de l’absis, poligonal, amb vuit capelletes radials. Al voltant de l’altar major hi ha el deambulatori, i a l’extrem de cada un dels braços del creuer s’obren tres capelles. Les voltes de la coberta són sostingudes per dotze pilars, dos dels quals a la part interna de la façana principal, tots amb esveltes columnes adossades. De les tres portes que donen accés a l’interior, la de la façana principal és situada sobre un conjunt de graus que salven el desnivell entre l’església i el carrer. Tot i que són obra del segle XIX, els arcs ogivals de la portada, la rosassa i el parell de finestrals amb mainell imiten perfectament l’estil gòtic de la resta de l’edifici. La porta usual d’entrada és la del costat del N, dita de les Núvies, construcció barroca del segle XVIII en forma d’atri, situada entre un contrafort de l’església i l’antiga capella de Santa Eulàlia. La tercera porta és encarada a migdia i condueix a l’antic fossar. És una interessant portada romànica, resta de la primitiva església de Sant Martí, que mostra al timpà la imatge de sant Martí de Tours partint la seva capa amb el pobre. Hi ha, adossada, l’església dels Dolors.
Les vidrieres de més vàlua artística foren fetes el 1413 pel mestre francès Colí de Maraya. L’altar major és presidit per la imatge de la Mare de Déu del Coll de les Savines, escultura romànica (segle XIII) tallada en fusta, venerada com a patrona de la població. Entre les nombroses capelles laterals es destaca la del Sant Misteri, on és objecte de devoció una relíquia de la Vera Creu, coneguda amb aquest nom per un prodigi ocorregut el 1540. La primera relíquia, que procedia de Roma, la portà a Cervera el prevere Jaume Albesa, on hom li erigí la capella, i assolí una gran devoció popular. L’altar actual és obra de l’escultor manresà Jaume Padró (1788) i el seu fill Tomàs. També són dignes d’esment els sepulcres imatjats del segle XIV de Ramon Serra el Vell, de Ramon Serra el Major, aquest obra de Jordi de Déu (1377), i de Berenguer de Castelltort, el fundador del primitiu hospital. Entre les peces d’orfebreria sobresurt la notable creu processional de Sant Nicolau, obra de Bernat Lleopard (1435) en argent daurat. L’obra del retaule major de Santa Maria fou la més ambiciosa de les dutes a terme al segle XVI. La primera notícia que es té sobre la intenció de donar a fer un retaule és del 1595.
El campanar, situat entre l’extrem d’un dels braços del creuer de l’església de Santa Maria i la part posterior de la casa de la ciutat, mereix un esment a part. La seva construcció fou inspirada en el campanar de la Seu Vella de Lleida. És una construcció de planta octagonal amb amplis finestrals gòtics amb decoració calada. Una cornisa formada amb estrets arcs trilobulats corona el cos principal i la part superior és ocupada per un segon pis que estatja les campanes del rellotge. La seva construcció s’allargà del segle XIV al XV i en fou un dels mestres d’obres Pere de Vall-llebrera, que a mitjan segle XV enllestí la part dels finestrals, on eren col·locades les campanes, i tancà la volta. A la fi del mateix segle s’hi instal·là el primer rellotge mecànic. Una de les campanes més antigues conservades és l’anomenada Seny Major, fosa el 1424 pel mestre campaner Mateu de l’Olm. A la part de llevant s’hi troba adherida una petita torre, el comunidor, des del qual els capellans beneïen el terme i comminaven les tempestes.
La casa de la ciutat
La casa de la ciutat es troba davant el campanar de l’església de Santa Maria, presidint la plaça Major. Tot i que es documenta al segle XIV un edifici amb funció de paeria, l’actual casa de la ciutat és un notable edifici barroc de cos quadrangular que absorbí, però, alguns elements com les porxades primitives, integrades a l’interior de l’edifici, i l’estructura de l’antiga Taula de Canvi.
La Taula de Canvi era fruit d’un privilegi institucional que les autoritats cerverines aconseguiren l’any 1599. A la façana exterior s’ha conservat la paret amb dues portes arran de carrer i dues finestres a l’alçada del primer pis, les quals tenen gravat l’escut local a la pedra de la part superior i es troben enreixades.
La façana de la paeria és l’element més destacat de la construcció de la casa de la ciutat. Encara que aquesta façana presenta un conjunt molt harmònic, en realitat fou feta en dues etapes. L’obra original fou projectada per Francesc Puig, fill de Cervera. Iniciades les obres l’any 1679, la construcció no quedà enllestida fins el 1688. En aquestes obres també intervingué el seu fill Francesc Puig. L’ampliació, que representà una prolongació de l’edifici pel costat de llevant i la construcció d’un altre portal amb l’escut i la finestra a la part superior i el doble balcó al seu costat, imitant l’obra primitiva, fou dissenyada per Jaume Padró i portada a terme per Marc Gaudier cent anys després que la primera (1786).
L’obra inicial de Francesc Puig estava organitzada com un cos simètric, centrat per les obertures de la portada i un finestral. La primera és una porta rectangular amb encoixinats que disposa al damunt de la clau de les dovelles a saltacavall l’escut de Cervera en alt relleu, obra del mateix Francesc Puig. La finestra, just al damunt de l’escut, també és allindada, amb pilastres que sostenen un entaulament amb frontó de volutes emmarcant un gerro ornamental. Flanquejant l’eix, i sobre dues portes laterals, es disposen sengles balconades amb grans mènsules esculpides en forma de torsos. Les mènsules han estat interpretades com a al·legories dels cinc sentits a la balconada esquerra, i com a representacions dels personatges del mercat a la de la dreta. L’alçat és unificat a la part superior per un seguit de finestres sota una cornisa molt destacada que ve a reafirmar l’horitzontalitat del disseny.
Les obres realitzades el 1786 afegiren al costat esquerre un cos que, tot repetint els elements de l’obra del segle XVII, l’allargà eliminant-ne el primitiu eix de simetria i substituint-lo per un nou ritme que alterna accessos emfatitzats amb balconades. Tanca la reforma una cantonera amb encoixinat, idèntica a les que tenia la construcció antiga.
Aquesta ampliació responia a la necessitat de crear al costat de la paeria un nou cos de presons que substituís les insuficients i deteriorades construccions penitenciàries. En aquesta construcció és remarcable l’esforç posat a mantenir l’aparença de l’obra inicial, fins i tot en detalls com les mènsules de la nova balconada, que en aquest cas al·ludeixen a la funció judicial de l’edifici. Aquest afany mimètic sembla obra de la intervenció del corregidor Juan Antonio Pérez, que degué pressionar els paers per tal de mantenir l’aspecte unitari del conjunt.
La casa de la ciutat de Cervera ha de ser considerada com un dels edificis més originals de l’arquitectura civil catalana del barroc, concebuda dins uns paràmetres sòbriament classicistes no desvirtuats per la presència d’alguns elements de caràcter ornamental, en els quals s’ha de remarcar la hibridació entre formes decoratives heretades del manierisme i la solució de les mènsules esculpides, les quals són un recurs d’antiga tradició i d’ascendència medieval.
La Universitat de Cervera
Prop del call hi ha l’imposant edifici de la Universitat de Cervera, exempt i de grans proporcions. La creació de la Universitat de Cervera el 1717 fou promoguda pel primer rei de la dinastia borbònica, Felip V, alhora que foren suprimides la Universitat de Barcelona, l’Estudi General de Lleida i les universitats de Girona, Tarragona, Vic, Solsona i la Seu d’Urgell. Els plans inicials de l’obra, començada el 1718, havien estat fets per l’enginyer Francesc Montagut, i foren modificats el 1720 per Alexandre de Rez.
La direcció de l’obra entre l’any 1737 i el 1745 estigué en mans de l’arquitecte barceloní Francesc Soriano. D’aquest primer període data la façana principal. L’edifici de la universitat fou inaugurat oficialment l’any 1740. Les obres per a donar fi a la construcció de l’edifici continuaren, i a partir del 1751 se’n féu càrrec l’enginyer Miquel Marín, que substituí Juan Martín Cermeño. La universitat restà definitivament acabada l’any 1789.
L’edifici, projectat per enginyers militars és de planta rectangular, amb torres prismàtiques de coberta piramidal als angles, consisteix en tres mòduls espaiosos disposats entorn de tres grans patis interiors.
La façana principal és d’estil barroc. Feta de pedra amb decoració de bronze, si bé parcialment perduda el 1936, és centrada per una portada flanquejada per dos parells de columnes. Sobre el portal principal hi ha una placa laudatòria que fa referència al monarca fundador, una imatge de la Immaculada Concepció —patrona de la institució— i, en el punt més elevat, una gran corona reial. La segona façana, que s’obre al primer pati, és d’estil neoclàssic, realitzada per Miquel Marín. Aquesta façana interior presenta un acurat esperit clàssic i, en part, academicista. És decorada amb pilastres, entaulaments i un frontó d’ordre jònic on es mostra una al·legoria de la Saviesa en gran relleu, obra de Jaume Padró. Emmarcant aquesta façana staixequen dos campanars, coronats amb l’efígie d’una àguila.
El cos central de l’edifici, situat perpendicularment a la façana, entre els dos patis quadrats, allotja al primer pis el Paranimf, en forma de capella de tres naus sostingudes per pilars i amb una cúpula hemisfèrica, presidida per un magnífic retaule d’alabastre en colors, obra de Jaume Padró (1780-87). Les finestres laterals tenen vidrieres de colors que il·luminen el recinte. El 2006 s’iniciaren les obres de restauració del Paranimf de la Universitat.
La Universitat, que era regida per uns estatuts sancionats l’any 1726, disposava de facultats de teologia, cànons, humanitats, medicina, filosofia i lleis. A mitjan segle XVIII visqué una època molt brillant, amb figures destacades en el camp de la filosofia, com Mateu Aimeric, i en el de les lleis, com Josep Finestres o Ramon Llàtzer de Dou.
Cervera estigué relacionada també amb l’escola historiogràfica de Bellpuig de les Avellanes, encapçalada per Jaume Caresmar. Després del trasllat definitiu de la universitat a Barcelona (1842), l’edifici fou destinat a diverses funcions (caserna, presidi, magatzems comercials, etc) i el 1887 esdevingué col·legi i noviciat dels claretians, on Francesc Naval organitzà un important museu pedagògic. Durant la guerra civil de 1936-39 acollí alguns tallers de confecció i s’habilità com a camp de refugiats i de concentració i com a hospital.
Restaurat l’edifici, actualment allotja un institut d’ensenyament secundari, un centre associat de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), i és seu de diversos arxius i també de la Biblioteca Comarcal Josep Finestres.
L’Hospital Berenguer de Castelltort i altres esglésies
L’antic hospital, que actualment allotja la residència Mare Güell, fou fundat per Berenguer de Castelltort el 1389 i ha tingut diversos emplaçaments al llarg dels segles. Aquest any de 1389, el mercader cerverí anomenat Berenguer de Castelltort redactà un extens testament amb el qual feia hereu universal un hospital que s’havia de fundar a la vila de Cervera. Aquest hospital havia de ser edificat a la casa que aquest mercader tenia al carrer Major. El projecte, però, hagué de sofrir alguna modificació, ja que la casa del carrer Major no reunia les condicions mínimes perque s’hi instal·lés un hospital. Per aquest motiu es compraren uns terrenys de cases, horts i eres del barri de Capcorral, entre la part posterior del Call Jueu i el mur de la vila, on fou edificat de nova planta l’hospital i una capella. Al final del segle XIV l’edifici de l’hospital ja es trobava enllestit per a ésser ocupat. Al segle XVI fou traslladat al convent de les monges clarisses, i finalment, la construcció de la Universitat determinà que el 1733 s’erigís l’edifici actual. L’església de l’hospital fou beneïda l’any 1766 i posada sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme.
S’han conservat una sèrie de retrats dels benefactors de l’hospital, que estan exposats en una bona part actualment al Museu Comarcal de Cervera, com els paers Andreu Torres i Tomàs Móra i Josep Vidal, catedràtic de medicina a la Universitat, entre d’altres.
Prop de la Universitat hi ha l’església de Sant Antoni, que té el seu origen en un primer edifici del segle XIII (1278). Fou refeta el 1787, any que es bastí la portada barroca aprofitant elements d’una obra del segle XVI. Davant l’amenaça de ruïna, s’hi feren obres de consolidació que han respectat la disposició de la façana i han deixat al descobert el campanar, de planta rectangular.
Situades a la part més baixa de la població hi ha dues petites esglésies que només s’obren el dia del seu patró, la de Sant Cristòfol i la de Sant Magí, les quals donen nom als barris que les envolten. Hom destaca també les restes de dos grans convents fundats extramurs, el de Sant Francesc d’Assís, creat el 1245, de franciscans, dit de Santa Maria de Jesús, i el de Sant Domingo, establert al principi del segle XIV, de dominicans, dit de Sant Pere Màrtir.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Cervera disposa d’una interessant vida cultural dinamitzada per un conjunt de grups i associacions que s’encarreguen de dur a terme diverses activitats. D’entre aquestes destaca l’associació de diables de Cervera o Carranquers. Les primeres notícies que es coneixen dels diables es remunten a la processó del Corpus del 1426. Una altra institució de també gran tradició és el Casal de Cervera, fundat l’any 1920.
Fins a la seva desaparició, les principals activitats culturals foren conduïdes pel Centre Comarcal de Cultura de Cervera, que tenia el seu origen el 1918, quan es creà un arxiu municipal i un incipient museu, situats, en un primer moment, a la casa de la ciutat. Traslladades aquestes dependències als baixos d’una casa particular, l’arxiu fou premiat el 1924 per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Posteriorment, les dependències foren traslladades el 1932 a l’edifici de la Fundació Martínez, que es troba al carrer Major. A partir del 1986 el centre començà a perdre pes específic com a organisme cultural de la ciutat. Aquest fet es féu palès amb el trasllat a l’edifici de la Universitat de les dependències de l’arxiu i de la biblioteca. Actualment l’edifici del carrer Major continua allotjant el Museu Comarcal de Cervera.
El Museu Comarcal de Cervera és format per dues seus: el Museu del Blat i la Pagesia i la Casa Museu Duran i Sanpere. El primer, és un museu de caire etnogràfic on es recull un ampli ventall d’estris de la vida rural. El museu és el resultat d’una crida popular, promoguda per la Cooperativa del Camp Comarcal de Cervera l’any 1963, a tots els pagesos de la comarca. La contribució d’aquests fou un èxit ja que s’aconseguí recollir un bon nombre de material. Avui s’hi exposa gairebé un miler d’objectes, entre els quals hi ha estris utilitzats en els treballs de preparar la terra, així com diferents eines típiques d’oficis desapareguts: espardenyer, baster, marmanyer, boter, corder, fangador, etc.
La Casa Museu Duran i Sanpere, constituïda com a museu l’any 1991, és ubicada a la casa natal d’aquest prestigiós historiador, arxiver i arqueòleg. La planta noble, que es conserva tal i com l’habitava la família Duran i Sanpere, és la interpretació d’una casa burgesa mitjana del segle XIX que exemplifica part de la societat cerverina de l’època. La planta baixa, després de ser rehabilitada, s’ha convertit en la Sala d’Exposicions Temporals del Museu Comarcal de Cervera. El museu ofereix un variat fons patrimonial: elements arquitectònics (portals, escuts, lloses, figures, etc…), procedents d’edificis insignes de la ciutat i comarca, col·leccions de mineralogia, objectes arqueològics, col·leccions de rajoles i ceràmica catalana, peces d’orfebreria, etc.
Cervera disposa, a més, de dos arxius: l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera (1914), que disposa d’un ampli fons històric dels segles XI al XX, i el Dipòsit d’Arxius de Cervera.
Una altre equipament destacat és el Gran Teatre de la Passió. Fou construït el 1967 per tal d’acollir les representacions tradicionals del misteri de la passió i la mort de Crist.
El folklore
Cervera és una ciutat amb una important activitat festiva. La festa major del Santíssim Misteri, que se celebra el dia 6 de febrer en commemoració d’un fet tingut per miraculós esdevingut durant el segle XVI, és una de les més importants de la ciutat. Aquesta festa religiosa es documenta a les actes del consell de la vila: el divendres 6 de febrer de 1540, cap a les tres de la tarda, es trobaven reunides a la capella de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Cervera unes setze persones per procedir a la divisió d’un bocí de fusta que creien que pertanyia a la Creu on morí Jesús. Aquest bocí l’havia portat el prevere Jaume Albesa, i se suposava que procedia del saqueig de Roma del 1527. Després de diversos intents, un sacerdot el partí amb els dits, i en el mateix moment va caure de la Vera Creu una grossa gota de sang mentre s’escoltava, amb el cel serè, un tro molt fort. El poble sortí al carrer cridant “Misteri!” i amb el nom del Sant Misteri primer, i el Santíssim Misteri, després, fou conegut el prodigi, commemorat des de l’any 1547. Fou invocat especialment fins al principi del segle XX per a les secades i com a guariment d’endimoniats que arribaven a Cervera procedents de poblacions llunyanes.
La nit del 17 de setembre de 1619 fou robat el Lignum Crucis o Vera Creu, amb el reliquiari i altres objectes sagrats. El Sant Misteri fou robat de nou el 14 de gener de 1915, sense que es pogués trobar aquesta segona vegada. El papa Benet XV lliurà, a petició dels fidels, una nova relíquia, que entrà triomfalment a la ciutat el 5 de febrer de 1918. D’aquesta manera es reprengué la devoció popular, que ha arribat molt arrelada als nostres dies. Actualment, dins el conjunt d’actes, té relleu la interpretació de les Completes, dins el temple de Santa Maria, composició musical simfonico-coral amb text del segle XIX.
Durant la Setmana Santa tenen lloc a Cervera les representacions de la Passió, que aconsegueixen de reunir un nombrós públic provinent d’àmbits molt diversos. Aquesta representació es fa des del 1481 segons es documenta la representació d’un misteri dit La Passió del Fill de Déu. Es conserva, en canvi, el text que el 1534 escriviren dos sacerdots de la població, Baltasar Sança i Pere Ponç, sobre el model dels valencians Bernat Fenollar i Pere Martines i titulat Misteri de la Passió. Aquest fou representat diverses vegades fins el 1545, quan el Concili de Trento prohibí les representacions a l’interior de les esglésies. En època contemporània, hom volgué reprendre la tradició: Rossend Perelló presentà, la Setmana Santa del 1936, la seva versió titulada Estampes de la Passió i, després de la guerra civil, s’iniciaren el 1940 les representacions, en castellà, de Cristo, Misterio de Pasión, obra dels cerverins Josep M. Sarrate i Emili Rabell, la qual ha arribat als nostres dies. L’èxit assolit els darrers decennis permeté la construcció d’un gran teatre el 1967.
Durant la primera quinzena d’agost té lloc el Festival de Música d’Estiu, i en acabat, el dia 19, se celebra la festa de Sant Magí, durant la qual es fa el repartiment d’aigua miraculosa procedent de la font de Sant Magí de Brufaganya, portada amb càntirs transportats per cavalleries bellament engalanades. I durant el darrer cap de setmana d’aquest mateix mes, des del 1978, se celebra a la ciutat la festa de les Bruixes o Aquelarre de Cervera. La festa s’aplega entorn del carrer de les Bruixes per on deambulen diables, bruixes i bruixots i altres éssers singulars que recorden, amb les seves disfresses, la imatge del món desconegut, l’infern i el foc. La festa s’acaba el diumenge amb la Fira del Gran Boc, ubicada als patis de la Universitat, amb un gran nombre de parades on es ven tota mena d’objectes i productes relacionats amb aquesta festa (bruixes de cera, espelmes, artesania i bijuteria, ceràmica, herbes, etc.).
La festa major de Cervera és anomenada del Sant Crist, que se celebra el quart diumenge de setembre, en honor del Sant Crist venerat a l’altar major de l’església de Sant Antoni, que atrau també molta gent de la rodalia. Els actes s’inicien al migdia de la vigília amb un repic de campanes, i es prolonguen els tres dies següents, amb celebracions religioses, cíviques, recreatives i esportives, i la típica nota de l’envelat, característic de la festa major. Coincidint amb aquesta festa, i des del 1981, s’organitza una concentració de gegants.
Altres indrets del terme
Vergós de Cervera i els Comdals
El poble de Vergós de Cervera (o de la Ribera) es troba a la vall del riu d’Ondara, a la dreta del riu, aigua amunt de la ciutat, a llevant d’aquesta. És una agrupació que s’aparta de l’estil encastellat dels pobles de la Segarra que tenia 50 h el 2005. Es conserva a Cervera una carta de poblament d’aquesta barriada concedida per Alfons I el 1186, però el grup de cases té l’origen en un antic molí, que hom esmenta ja el 1131 quan Ramon Berenguer III el deixà en testament a Sant Pere Gros.
El terreny ben conreable i les possibilitats de regadiu es prestaren a l’establiment de masies. No gaire lluny del molí de Fillol s’alçà al segle XIV el monestir de Santa Caterina, de clarisses, ara desaparegut, les pedres del qual s’aprofitaren per a la construcció de la Universitat de Cervera. L’antiga església de Sant Salvador ja tenia al segle XV categoria de parròquia. La guerra civil contra Joan II assolà les construccions escampades del seu terme i l’església restà una mica apartada i solitària, cosa que féu decidir els veïns de Vergós a construir-ne una de nova, prop del poble i del camí ral, la qual fou acabada el 1607. Hom hi portà el retaule de l’església vella, però els consellers de Cervera obligaren a tornar-lo al seu lloc, fins que, en la seva visita pastoral feta el 1626, el bisbe de Solsona Miguel Santos y de San Pedro el féu incorporar definitivament al nou temple, que rebé també l’advocació de sant Salvador. Els batlles i els consellers locals s’oposaren sovint a les exigències de Cervera, però hi estaven lligats per veïnatge i el poble passà al segle XIX a formar part del terme municipal de la ciutat, si bé els habitants de Vergós tenien representants al consell de Cervera.
A la zona propera a Vergós de Cervera, i també a la dreta del riu d’Ondara, hi ha l’antiga granja dels Comdals. Té l’origen en un molí homònim que, amb una part de les terres cedides per Ponç Hug de Cervera a Ramon Berenguer III, fou adquirit pel monestir de Montserrat a mitjan segle XVI. El gran casal de construcció gòtica i l’actual edifici del molí foren bastits al mateix segle XVI. Un segon molí fou construït el 1777 i fins a la desamortització del 1835 els Comdals constituïren el graner de Montserrat.
La Prenyanosa, Queràs, Tudela i Malgrat
El poble de la Prenyanosa (499 m i 14 h el 2005), al N del terme, es troba enlairat sobre la riba esquerra del Sió, format per l’església i un grupet de cases que s’enfilen pel coster al llarg de carrerons serpentejants. Una carretera envolta la població, des del pla superior a la vall. Presideix el conjunt una casa de tipus senyorial, amb una robusta torre de planta rectangular, però molt modificada com a estatge de pagès. L’església parroquial de Sant Miquel de la Prenyanosa conserva alguna paret de la construcció romànica, i al seu costat hi ha el cementiri que es troba una mica separat del nucli de cases.
El lloc de la Prenyanosa és esmentat ja el 1024 en una afrontació del terme de Guissona. El 1099 figura en l’acta de consagració de l’església de Guissona. N’era feudatari el 1040 Guillem, fill d’El·lomar. Al segle XII passà sota el domini dels Fluvià i del monestir de Solsona. El 1262, Guillem de Fluvià vengué al prepòsit de Solsona, Ponç, tot el que tenia a la Prenyanosa, i des d’aleshores formà part del patrimoni eclesiàstic solsoní. Els prepòsits i abats de Solsona nomenaven el batlle, i als primers temps hi tenien un castlà. Hom documenta com a castlà el 1311 Jaume Ros. En el fogatge de vers el 1368, la Prenyanosa tenia 16 focs amb Malgrat, poble amb el qual compartí el domini del monestir i després bisbat de Solsona. El 1388, ambdues poblacions intentaren de fer-se veïnes de Cervera i pertànyer a la host de la vila.
Dins el sector de l’antic terme de la Prenyanosa hi ha les antigues caseries de Queràs i de Tudela, que havien format un municipi independent al segle XIX. Tudela, al sector septentrional del terme, prop del de Torrefeta i Florejacs, és centrada per l’església de Sant Miquel de Tudela, que fou sufragània de la Prenyanosa, petit edifici romànic. El lloc és esmentat ja el 1099, en l’acta de consagració de Guissona. Queràs es troba més al NE, prop de la carretera de Sant Ramon a Tarroja. Foren senyors de tots dos llocs els Oluja.
Malgrat (504 m i 5 h el 2005) es troba a la dreta del Sió, també al sector septentrional del municipi de Cervera, a l’E de la Prenyanosa. L’agrupament és format per un petit grup de cases que havien estat habitades per pagesos que vivien del camp i del bestiar. Al cim de l’agrupament s’alça l’antic castell de Malgrat, convertit en casal. L’església de Santa Maria de Malgrat, sufragània de la parròquia de la Prenyanosa, una mica apartada del nucli, és un petit edifici romànic, amb absis semicircular i amb la façana refeta i coronada per un campanar d’espadanya.
El castell de Malgrat ja és esmentat el 1078, dins el comtat de Berga, en la venda d’un alou que hi posseïen Joan Oromir i la seva muller Adelaida. Al principi del segle XII el seu propietari Berenguer Ramon el llegà a Santa Maria de Solsona, i l’oncle d’aquest, Vidià Pere, confirmà la donació el 1104 per a després de la seva mort. Solsona mantingué litigis amb Vidià i també amb els Puigverd i amb altres sotsfeudataris (els Malgrat, els Pujalt o els Cervera). La seva jurisdicció anà sempre molt lligada a la de la Prenyanosa, i sovint els fogatjaments són conjunts. El 1396 Solsona adquirí de Ponç de Ribelles el mer i mixt imperi sobre tots dos llocs.
Castellnou d’Oluja i la Cardosa
Castellnou d’Oluja (o d’Oluges) es troba a la riba esquerra del Sió (481 m i 52 h el 2005), aigua amunt dels nuclis de la Prenyanosa i Malgrat, entre el pla de la vall i la costa. Als afores hi ha una bella creu de terme, anomenada el pilar de Sant Roc. El poble és centrat per una plaça, si bé les cases del centre del poble estan pràcticament ensorrades. En el pla inferior hi ha el sector més modern i l’església parroquial de Sant Pere, refeta al segle XVI. Aquesta església conserva alguna paret de la construcció primitiva i damunt la portalada i les parets hi ha alguns emblemes heràldics similars als d’Oluja Jussana o Bellveí. A l’interior de l’edifici hi ha sarcòfags de pedra de les famílies Oluja i Castellnou.
Dominant el tossal per on s’estenen les cases, hi ha les restes del castell de Castellnou, que donà nom al poble, una torre de planta rectangular i algunes parets. Formà part, com les Oluges, del comtat de Cerdanya, i en un primer temps hi tingué un cert domini la destacada nissaga de Ramon Miró procedent del Solsonès. Entre els anys 1072 i 1095 prestà jurament per aquest castell un Cabrera i posteriorment hi tingueren drets el llinatge Cervera i altres senyors. L’església depengué des del segle XII del monestir d’Àger, i quan fou secularitzada la canònica augustiniana (1592), la jurisdicció eclesiàstica passà al bisbat de Lleida. El 1956 aquesta parròquia, amb les de la Manresana, Vicfred i Comabella passaren al bisbat de Solsona.
Castellnou participà amb altres pobles veïns, com Sant Guim de la Plana, el Llor, la Manresana i Oluja Jussana, en l’avalot contra els jueus del call de Cervera (1391), els quals eren econòmicament potents i creditors de molts pagesos de la comarca.
El poblet de la Cardosa (511 m i 4 h el 2005) es troba prop de la carretera d’Agramunt, al NW del municipi. Prop seu es forma el torrent de la Figuerosa. Eclesiàsticament havia pertangut a Sedó i forma part, com el veí terme de l’Aranyó (els Plans de Sió), del bisbat d’Urgell. La petita església de Sant Pere, d’origen medieval, és a ponent de la població, i l’antic castell de la Cardosa o casa senyorial és actualment masoveria. Hom té notícies del nucli des del segle XI, quan formava una quadra o explotació agrícola sota el domini de diversos castlans i cavallers. El 1269 devia formar part del terme de Tarroja, ja que els Cardona, senyors de Tarroja, concediren aquest any una important carta de franqueses a un grup de cerverins perquè s’establissin al pla de la Cardosa, concessió amb nombroses llibertats i exempció de prestacions senyorials, dita les Franqueses de Tarroja. El 1352 era propietat de Ramon Hug i de la seva muller Brunissenda, filla del notari de Cervera Jaume Ferrer. El 1398 la Cardosa esdevingué carrer de Cervera, l’any 1452 va passar mitjançant compra a Guillem de Tàrrega i a la fi de l’Antic Règim pertanyia als Montull i Tello.
Santa Magdalena
L’església de Santa Magdalena, situada vora el riu d’Ondara, és una obra gòtica de la fi del segle XIV, de la qual avui només resten algunes parets malmeses. El conjunt hospitalari del qual formava part l’església havia estat regit per una comunitat de monges, que tenien també a llur càrrec un hospital de leprosos com s’explicita l’any 1328 quan l’hospital passà a dependre del municipi i com, de fet, s’entreveu per l’advocació a la santa i la situació de l’església extramurs. Una donació del 1377 per a la renovació de l’església i la hipotètica intervenció de l’escultor Jordi de Déu, documentat a la vila a la darreria dels anys setanta, aporten més precisió a la cronologia de la construcció.
L’església era d’una nau de tres trams i un absis poligonal amb contraforts. L’accés era per un doble arc apuntat amb timpà que contenia, amb peanya i dosser, la desapareguda imatge de la santa, flanquejada a la llinda per dos escuts, amb un cérvol i els pals reials, elements del signe heràldic de Cervera. L’única coberta conservada és la de l’absis, en volta de creueria, del mateix tipus de la que degué tenir la nau. Aquesta, a mitjan segle XVIII, fou substituïda per un embigat que recolzava sobre uns arcs transversals, dels quals només en subsisteix un. La mateixa reforma aixeca la part alta del frontis i una rudimentària espadanya sobre l’entrada del presbiteri. Aquesta remodelació correspon a un intent de recuperar l’edifici, en decadència des del segle XV, si bé, com a institució benèfica, havia mantingut de manera molt irregular les seves funcions, si més no fins al final del segle XVI. L’únic element escultòric que hom conservà fins el 1963, en què fou robada, era la imatge de santa Magdalena, que restava decapitada des de la darreria del segle XIX. Els fragments de la testa es conserven a l’Arxiu Històric i Comarcal de Cervera, el qual és propietari de les restes de l’església des del 1935.
Sant Pere Gros
L’església de Sant Pere Gros, edificada en una lleugera elevació del terreny propera a la confluència del Torrent Salat amb el riu d’Ondara, és l’únic testimoni que resta d’una antiga fundació benedictina. L’església és un interessant edifici romànic del segle XI. El diàmetre interior és de 5 m i l’exterior de prop de 10, amb un mur d’uns 2 o 3 m de gruix, que permet una escala interior que mena a la teulada. El parament, disposat amb certa regularitat, presenta un mur exterior pràcticament llis en el qual s’obren dues finestres de doble esqueixada i de proporcions desiguals. Coronant la coberta, de pedres planes, s’eleva una espadanya simple. L’ingrés és constituït per una porta amb arc de mig punt que s’obre en el mur de tal manera que permet la conformació d’un llindar, avantsala de l’espai circular. La porta es troba desplaçada del que seria l’eix longitudinal que defineix l’interior. L’interior del mur va ser buidat amb una sèrie de fornícules que articulen i alleugereixen l’àmbit de la nau. El sistema de cobertes determina a l’espai centralitzat una falsa cúpula, mentre que a l’absis hi ha una volta de quart d’esfera.
L’església, esmentada per primera vegada el 1072, fou donada per El·lemar i Ermessenda a Sant Pere de Rodes el 1079 perquè hi fundés un monestir. Com que aquest monestir no pogué dur a terme la fundació, el 1081, Guillem Ramon de Cervera i la seva esposa Arsenda en feren donació al monestir de Ripoll, que hi establí un priorat benedictí, amb drets a Sant Salvador i Santa Maria de Cervera i a d’altres llocs com Nalec. Molt aviat, Sant Pere Gros rebé diversos donatius, especialment terres. Així, es destaca la donació el 1108 de diversos béns del matrimoni Guillem Mir i Migdonia, o el testament del 1131 de Ramon Berenguer III. Anà decandint amb els anys, especialment des del segle XIV, i totes les edificacions s’anaren arruïnant llevat de l’església. És sabut que, encara, el 1715 restaven a l’indret les dependències de l’antic conjunt monacal. Amb tot, al segle XVIII es va realitzar una reforma parcial de les edificacions, en particular de l’església. L’església fou restaurada i, el 2003, declarada bé cultural d’interès nacional.
La història
L’origen de la població es pot situar al castell de Cervera, documentat a partir del segle XI, bastit dalt del turó anomenat Montserè. La primera notícia es troba en la carta de donació —datada el primer de febrer de 1026— atorgada per la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, a favor de tres famílies que ja posseïen el lloc per aprisió. L’esmentat document detalla els límits del terme del castell llevat de la part que anava del N a l’W, en la qual hi havia instal·lats els sarraïns.
Cap a la meitat del segle XI era castlà del castell un fill de Dalmau, senyor dels castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (dit després Castellfollit de Riubregós) —tradicionalment es creia que aquest Dalmau era el vescomte de Berga—. Aquest senyor és conegut ja com a Hug de Cervera i fou l’origen del llinatge noble dels Cervera, que aviat havia d’entroncar amb el dels vescomtes de Bas i amb els Arborea de Sardenya.
El castell estigué sempre sota l’alta jurisdicció dels comtes de Barcelona, i després dels sobirans de Catalunya-Aragó, i al seu redós s’anà formant la vila de Cervera. Dins el mateix segle XI fou fundat el priorat de Sant Pere Gros, al peu del castell, prop del riu d’Ondara, que inicialment fou cedit a Sant Pere de Rodes (1079) i ben aviat a Ripoll (1081), que féu la definitiva fundació, de la qual depengué inicialment la parròquia de Santa Maria de Cervera. Aviat s’instal·laren a la població els hospitalers (1111), que hi fundaren la comanda de Cervera, una de les més antigues de Catalunya, de la qual resta l’església de Sant Joan, parcialment romànica, i adquiriren l’any 1165 la Senyoria de l’Ametlla de Segarra. La comunitat d’hospitalers es traslladà en la major part a la població d’Alguaire a mitjan segle XIII. El monestir de Santes Creus hi establí ben aviat l’església de Sant Bernat i una casa delmera.
Una incipient estructura municipal es formà a partir del privilegi atorgat per Alfons I el 1182, el qual concedia a tots els homes de Cervera —a excepció de vint que tenien rebudes unes terres reials— el permís de formar confraria i elegir cònsols, i els donava la facultat de fer hosts i cavalcades contra cristians i sarraïns. Però fou durant el regnat de Jaume I que la vila veié reforçada l’autoritat municipal. El 1275, Jaume I concedí als cerverins un important privilegi, el qual, en no permetre que la vila passés a la senyoria dels Cardona, féu que Cervera fos ja per sempre població reial. Aquesta condició de vila reial féu que moltes poblacions pròximes s’acollissin al dret de veïnatge o de carreratge des del segle XIV.
L’emmurallament de la vila representà una gran transformació i es realitzà en temps de Pere III el Cerimoniós. Fins aleshores no hi havia hagut muralles importants. Les cases, que no tenien portes a l’exterior, formaven una vila closa i quan el perill amenaçava es tancaven els pocs portals que hi havia a la fi dels carrers que donaven a l’exterior. Cap a la meitat del segle XIV, i davant la imminència d’una guerra amb Castella, el rei donà ordres que es construïssin unes fortes muralles i s’adobessin els portals.
Els principals portals eren el de Sant Cristòfol, el dels Pous, el de Sant Magí, el d’en Rius, el d’Agramunt, el d’Oluja i el de Santa Maria. Aquest darrer devia ser el més important, situat a l’acabament del carrer Major, entre dues elevades torres prismàtiques, una de les quals encara es conserva.
Un altre fet important fou la construcció d’un pont que unia el portal de Santa Maria amb el també emmurallat quarter de Capcorral, a través d’un vall. Aquest pont tenia pilars de pedra i era cobert de posts de fusta que podien ser retirades en cas de perill per inutilitzar així el pont. Per portar a terme totes aquestes obres hom obligà a participar-hi tota la població, incloent-hi clergues, jueus i vídues, personalment o redimint l’obligació amb diners. D’altra banda, també en aquest segle XIV s’inicià la construcció de la magnífica església de Santa Maria i continuaren establint-se a la vila els ordes religiosos: franciscans (1245), antonians (1278), agustines i dominicans (inici del segle XIV), agustins (1362) i clarisses. Tingué una gran florida el call jueu, que disposava d’una escola i d’alguna notable biblioteca. El call, encara que sofrí l’assalt del 1391, general a Catalunya, perdurà fins a l’expulsió dels jueus del 1492. Des del 1338 i fins el 1700 és documentada una escola de gramàtica i lògica possiblement al carrer dit encara de l’Estudi Vell, que havia d’adquirir força prestigi als segles XVI-XVII, amb la col·laboració de franciscans i agustins.
Cervera fou seu de la cort general del 1359, iniciada el 1358 a Barcelona i a Vilafranca, cort important per a la població i per al país. Reunida a la fi d’any a l’església de Sant Bernat de la casa delmera de Santes Creus, tractà i aprovà 27 constitucions o lleis generals i aixecà, el 19 de desembre, una acta final que es conserva a l’Arxiu Històric Comarcal de la ciutat.
Durant la guerra contra Joan II, Cervera, en correspondència constant amb la Generalitat i el Consell de Cent barceloní, es convertí en una plaça important de la resistència al monarca, que evità durant molt de temps l’avanç de les tropes reialistes. Des del 1462 es reforçaren les defenses de la vila, que acollí gent dels nuclis de població propers que s’hi volgueren refugiar, i en diverses ocasions veié reforçada la guarnició amb tropes procedents de Barcelona. Cervera aguantà amb fermesa les escomeses enemigues i fins i tot recobrà alguns llocs i castells veïns que els reialistes havien ocupat. Tanmateix, a l’agost del 1465, aïllada i sense vitualles, hagué de capitular i restà a l’arbitri del capità Bernat de Saportella. El 1469 hi tingué lloc el parlament en el qual l’infant Ferran, futur Ferran II, acceptà les condicions per al seu matrimoni amb Isabel de Castella.
En esclatar, el 1640, l’alçament de Catalunya contra el mal govern central que havia de dur a la llarga guerra dels Segadors, Cervera prengué de nou el partit de la terra, com ho havia fet 200 anys abans. La lluita tornà a ser calamitosa per a la població. Un document de l’època parla que eren tantes les despeses ocasionades per la guerra que ja al principi del 1641 s’havien acabat els diners del comú, i per a sustentar els soldats havia calgut valer-se primer dels béns dels particulars i finalment dels eclesiàstics. Per posar remei a l’extrema necessitat en què es trobava la vila, el mateix any fou autoritzada a encunyar moneda d’argent i de coure, com de fet ho va fer, encara que per poc de temps.
El segle XVII, malgrat les guerres i les pestes, fou positiu per al creixement de la vila, on acudiren a viure molts nobles dels castells de la rodalia. El llibre del Manifest del 1687, on foren anotades les persones propietàries de béns immobles a Cervera, registra unes 540 cases, de les quals aproximadament la meitat pertanyen a pagesos, als quals cal afegir jornalers, aprenents, etc. Els pagesos habitaven als barris extrems i les classes adinerades al carrer Major. Els eclesiàstics, a més dels nombrosos clergues de la comunitat de Santa Maria, pertanyien als ordes dominicans, franciscans, agustins, mínims (des del 1592), caputxins (1608), i el 1697 s’hi establiren els jesuïtes. Aquest creixement demogràfic i econòmic es reflecteix en la construcció de la magnífica casa de la vila, obra de Francesc Puig, que va ser ampliada al segle següent per Jaume Padró i Marc Gaudier.
El començament del segle XVIII és marcat per una sèrie de fets que repercutiren fortament en la vida de la població. El 1701 el nou rei de la dinastia dels Borbó, Felip V, passà per Cervera, on jurà, com era tradicional, els privilegis de la vila i ho aprofità per a ennoblir el paer en cap. El 1702, durant la celebració de la cort de Barcelona, Cervera aconseguí el títol de ciutat. La guerra de Successió posà en evidència que les mercès del rei Borbó havien format a la ciutat un nucli filipista, fet decisiu en el futur de la població. Així i tot, el consell municipal no tingué inconvenient a proclamar, el 1705, l’arxiduc Carles com a rei, encara que després hom obliterà els acords transcrits als llibres d’actes. A les acaballes de la guerra, el 13 de juny de 1713, tingué lloc a la ciutat la reunió anomenada conferència de Cervera, entre el comte de Königsegg, representant del mariscal austriacista Starhemberg, i el marquès de Grimaldi, en nom del filipista duc de Pòpuli, a efectes de preparar un armistici mentre es procedís a l’evacuació de les tropes estrangeres decidida a Utrecht, i la capitulació de Barcelona i Tarragona, però la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes féu fracassar la conferència.
Dins el conjunt de privilegis que obtingué la ciutat a la fi de la guerra, a més d’esdevenir (1716) seu i capital d’un corregiment —que comprenia les antigues vegueries de Cervera i d’Agramunt i la sotsvegueria dels Prats de Rei—, obtingué la concessió d’una universitat literària que substituí totes les altres de Catalunya, i que representà un canvi important en la forma de vida de moltes famílies cerverines i en la fesomia de la ciutat.
Malgrat les dificultats econòmiques, la penúria de llibres i l’allunyament dels centres més vitals del país, tingué un període molt brillant als decennis centrals del segle XVIII. L’escolasticisme decadent donà pas als nous corrents: les càtedres d’humanitats i de filosofia i teologia suarista tingueren figures com els jesuïtes Blas Larraz, Bartomeu Pou, Llucià Gallissà, Tomàs Cerdà, Mateu Aimeric, Josep Ponç i Maçana i altres que, amb motiu de l’expulsió de l’orde (1767), difongueren la cultura catalana per Itàlia.
Però la figura més rellevant d’aquest període fou sens dubte Josep Finestres, el gran jurista i erudit, veritable ànima de la Universitat fins a la seva mort el 1777. Des de la càtedra de dret romà Josep Finestres, suscità de nou l’estudi del dret civil català i estimulà les escoles historiogràfiques de Poblet i de Bellpuig de les Avellanes. Aquest personatge tingué un important cenacle erudit a la ciutat i és extraordinàriament interessant la seva correspondència, en part escrita en llatí, especialment la que mantingué amb el seu gran amic Gregori Maians. Continuà a Cervera la seva labor de jurista el seu deixeble Ramon Llàtzer de Dou.
El monopoli de Cervera en l’ensenyament universitari no fou total ja des de mitjan segle, quan s’establiren alguns centres a Tarragona i a Barcelona. Hom intentà de renovar els estudis a partir de la reforma universitària de Carles III (1771), i així es creà el Seminari dels Vuitanta (1772) o es renovà el pla de medicina (1784), facultat on donaren classes Gimbernat, Vidal i Salvà. Però la decadència s’havia iniciat irreparablement, i malgrat una certa Il·lustració retardada que podria tipificar Fèlix Torres i Amat, el bisbe d’Astorga regalista i jansenitzant format a Cervera, el moviment romàntic i liberal que s’estengué per Catalunya feia difícil la continuïtat d’una universitat com la de Cervera. Després d’una primera ordre de supressió durant el Trienni Liberal, el definitiu trasllat dels estudis universitaris cerverins cap a Barcelona es féu entre els anys 1836 i 1842.
Entre els alumnes formats a Cervera, a més d’un alt cens d’eclesiàstics com Torres i Amat, Antoni Palau, Josep Caixal, entre altres que també arribaren a bisbes, cal citar figures com Antoni de Martí i Franques, Narcís Monturiol, Joan Prim, Francesc Permanyer, Jaume Balmes, Ramon Martí d’Eixalà, Pròsper i Manuel de Bofarull, Manuel de Cabanyes, Manuel Milà i Fontanals, i la major part dels representants de la cultura romàntica a Catalunya.
Com a fet polític important en la primera meitat del segle XIX cal assenyalar la notable repercussió que tingué a la ciutat la guerra dels Malcontents, alçament armat promogut pels ultrareialistes (1827) contra Ferran VII, que era considerat massa feble en la seva política repressiva contra els liberals, i que tingué com a focus importants Manresa, Cervera i altres poblacions de l’interior de Catalunya. A la ciutat animà i dirigí la revolta Josefina Comerford, conspiradora absolutista que havia estat companya d’Antoni Marañón, El Trapense. A la segona meitat del segle, la vida de la ciutat s’anà adaptant a la nova situació, amb fets negatius com l’aiguat catastròfic que ocasionà la tristament cèlebre rovinada de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) o les lluites dinàstiques amb l’intent frustrat dels carlins d’ocupar la població dut a terme el 1875, durant la tercera guerra Carlina, i amb fets positius com l’arribada del ferrocarril o la conducció d’aigua (1864). El Casino Principal, el Centre Agrícola i el Centre Republicà foren els principals centres de reunió de la població. El buit cultural que havia deixat la partença de la universitat i la desaparició dels ordes religiosos des de l’exclaustració del 1835 fou en part pal·liat per la presència dels claretians (1887-1936) a l’edifici de l’antiga universitat, on instal·laren un seminari de l’orde i un museu d’història natural, d’etnografia i arqueologia (1892), organitzat pel P. Francesc Naval.