El monestir
De l’antic monestir, d’estil llombard, probablement edificat al final del segle XI, se’n conserven gran part de les construccions; destaquen l’església romànica i el clos monàstic. Com és habitual en els monestirs medievals catalans, la seva estructura es desplega al voltant del pati del claustre.
Té dos accessos: des d’una placeta situada davant de l’església, per una porta que ens deixa a la galeria nord del claustre, i des d’un portal situat al mur oest del claustre i que dona a una altra plaça, probablement el pati exterior del monestir.
L’església
Presenta planta basilical formada per tres naus amb transsepte i tres absis semicirculars, el central més gran. Externament no té ornamentació. Només als absis es poden veure unes lesenes que són els únics elements d’una decoració que probablement no es va arribar a acabar.
La porta, situada a la façana oest i coronada per un campanar de cadireta de dos ulls, conserva la ferramenta i el forrellat. És allindada i amb timpà llis emmarcat per dos arcs en gradació, un tipus de porta habitual a la zona empordanesa garrotxina durant el segle XII. Hi ha una segona porta, actualment paredada, de mig punt, situada a la nau lateral nord i que guarda simetria amb una altra, situada a la nau lateral sud, que dona accés al claustre.
Les naus, separades per pilars de planta en forma de creu, són cobertes per voltes de canó fetes de formigó de calç. La volta de canó de la nau central, reforçada per un arc toral, és gairebé el doble d’alta que la de les naus laterals, cosa bastant insòlita en el romànic català.
La nau lateral del costat nord, la cobreix una volta de canó de quart de cercle, mentre que la del costat sud es cobreix mitjançant dos trams de volta d’aresta. El sector del transsepte presenta voltes de canó semicirculars; i l’absis, voltes de quart d’esfera fetes amb petits carreus. La nau central té dues finestres de la mateixa factura que les de l’absis i les absidioles, amb una tipologia poc habitual, però que també trobem al monestir de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà). Es tracta de finestres que a l’interior tenen una sola esqueixada, mentre que a l’exterior disposen d’un petit espai refondit que n’accentua l’efecte. Als altres sectors de l’església les finestres són de doble esqueixada, tret d’una espitllera situada al transsepte.
En la darrera restauració, que tingué lloc en la primera dècada del segle XXI, es van trobar pintures romàniques als murs del transsepte, que se sumen a altres restes de pintura al fresc, d’èpoques posteriors.
El claustre
Sembla que del clos monàstic només es van edificar els costats est i sud, mentre que als altres costats tan sols es van alçar murs per tancar-lo. El claustre és de planta gairebé quadrada i presenta columnes i capitells llisos. Els porxos de la galeria nord i una part de la galeria oest són d’època romànica; en canvi, els altres porxos, malgrat ser medievals, són més tardans, com queda ben palès en el diferent tipus de pedra utilitzada. Els romànics s’agrupen en sèries de quatre arcs, emmarcats per pilastres situades als angles, i sostinguts per esveltes columnes llises que tenen capitells en forma de mènsula.
Al Museu d’Art de Girona es conserven dos capitells figurats, d’època tardana, procedents del monestir.
La història
Silvi Llobet, senyor de Cervià, i la seva muller Adalès van fundar aquest monestir benedictí l’any 1053, amb el vistiplau del comte Ramon Berenguer, de la comtessa Ermessenda i de Berenguer, bisbe de Girona. El van dedicar a Santa Maria, a sant Miquel Arcàngel i a sant Pere i sant Pau, i el van dotar amb diversos béns i deixes testamentàries. Des de mitjan segle XI fins al segle XVI, va dependre del monestir italià de Sant Miquel de la Clusa. Durant aquest període, sobretot durant el segle XIII, va aconseguir diversos drets jurisdiccionals, com ara la batllia del castell d’Ullastret i drets sobre la vila de Raset. L’any 1321 el monestir va ser atacat a causa de les lluites jurisdiccionals que hi havia entre els senyors de la comarca. Al segle següent va començar a decaure, i a partir del segle XVI passava a dependre, primer, de Santa Maria de Riudaura i després, al segle XVIII, del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Durant aquesta època es va reformar el claustre i s’hi van fer gairebé tots els altars. Amb les desamortitzacions del 1835 va esdevenir propietat particular.
Després de la restauració, duta a terme per la Generalitat de Catalunya l’any 1988, les dependències es van convertir en casa de cultura i centre cívic. Entre els anys 1993 i 1995, la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona, i l’Ajuntament de Cervià de Ter van restaurar l’església.