Situació i presentació
El municipi de Cistella té una extensió de 25, 55 km2 i és situat al NW de l’Alt Empordà, en terrenys accidentats pels darrers contraforts del massís de la Mare de Déu del Mont, que defineixen aquesta zona de la comarca que ha estat anomenada les Garrotxes d’Empordà. Al sector oriental del terme, la serra del Coll de Jou (129 m) és divisòria amb el municipi de Vilanant; al NE, la serra de l’Illa (214 m) i el puig de les Forques (240 m) limita amb Llers i Terrades. El punt més elevat del terme es troba al N, a la serra de Sant Baldiri (480 m), que, amb la serra del Mas Gironella, limita també amb Terrades. Per la serra de l’Estela (amb altituds màximes superiors als 400 m) i als seus estreps hi ha la separació amb el municipi de Cabanelles, a l1W, i Lledó, al SW. El riu Manol forma, en part, el límit meridional del terme, amb Navata.
Diversos cursos torrencials, afluents per l’esquerra del Manol, reguen el territori: la riera de Cistella, que forma una ampla vall i té per tributària la riera de Vilarig; la riera de Vilargilà, que drena el sector oriental, i el Rissec, al sector nord-oriental. Aquests i altres petits torrents formen sovint pregones barrancades, sobretot a la zona més abrupta del N i NW. A la part central del territori i també a migdia hi ha espais poc accidentats, suaument ondulats i extensos replans.
El poble de Cistella és cap d’aquest terme, el qual inclou també el poble de Vilarig i nombroses masies disseminades que formen les entitats de població de la Mare de Déu de Vida, la Ribera de les Planes, amb 7 h el 2005 i l’antic veïnat de Sant Baldiri. La carretera local d’Avinyonet de Puigventós a Terrades travessa la part oriental del terme; passa pel poble de Cistella, i Vilarig s’hi comunica per un curt ramal. És una carretera que enllaça la N-260 de Figueres a Besalú i Olot amb la carretera local de Figueres a Albanyà.
La població i l’economia
L’evolució de la població del municipi ha acusat la corba demogràfica pròpia de la ruralia, amb un increment molt notable des de l’inici del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX. Es passà de 266 h el 1718 a 628 h el 1787 i 988 h —assolint el màxim— l’any 1860. La crisi agrària, l’atracció industrial i de la vida ciutadana i, més endavant, la de les zones turístiques, a més de la manca de rendibilitat del bosc, produïren una davallada a partir del darrer quart del segle XIX, la qual s’accelerà a la postguerra, i es passà de 245 h el 1979 a 243 h el 2001 i a 239 el 2005, xifra que evidencia un petit descens de població.
L’economia del terme de Cistella se centra en els serveis, principalment en el comerç i els serveis socials, però encara té molta rellevància l’agricultura, la ramaderia i l’explotació del bosc (el 29% de la població activa el 2001). El bosc de pins i ds’estén pels sectors més accidentats, molt despoblats. Hi ha també espais erms, amb matoll, que en alguns indrets serveixen de pastura. El bosc havia estat un recurs econòmic important, vingut a menys al final del segle XX. Ha desaparegut del tot el temps en què hi havia abundant producció de carbó. L’agricultura és de secà i s’hi cullen principalment cereals, farratge i llegums. La ramaderia s’ha incrementat, i representa una de les activitats més fructíferes, en especial la cria d’aviram, bestiar porcí i boví. El terme pertany a l’àrea del mercat de Figueres i al maig se celebra la Fira del Vidre des del 1996.
El poble de Cistella
El poble de Cistella, a 130 m d’altitud, és situat en terreny més aviat planer, a l’esquerra de la riera del mateix nom. El 2005 tenia 141 h. Forma un nucli agrupat amb carrerons estrets, que ha conservat, amb reformes poc acusades, l’aspecte que devia tenir al segle XVIII, sobretot als carrers que van des de l’església vers el N, fins a la capella de Sant Sebastià. Les cases, dels segles XVI al XVIII, són de dues o tres plantes, amb voltes a la planta baixa i golfes o graner, sovint, a la superior. Les llindes de pedra de les obertures solen ser datades. És interessant la plaça de l’Església, en forma de petit passeig arbrat que s’aparta una mica de les solucions donades als espais urbans dels pobles rurals.
L’església parroquial de Santa Maria de Cistella fou reconstruïda al segle XVIII. Aquesta reforma respectà, però, la magnífica façana romànica amb escultura, que és l’única part que resta del temple del segle XII. De grans carreus escairats, s’hi destaca la porta i la finestra centrada al capdamunt, ambdues amb decoració esculpida. Una franja de dents de serra i una motllura encorbada parteixen horitzontalment la façana; els mateixos elements marquen el contorn del frontó que corona el mur romànic.
La porta té cinc arquivoltes de mig punt en degradació, amb llinda i timpà llis; una de les arquivoltes presenta unes estries helicoidals amb motius florals entre les estries; una altra té ornamentació geomètrica. Són molt notables els quatre capitells, amb petits caps d’animals als angles. El conjunt d’escultura romànica de la façana de l’església de Cistella és considerat de la mateixa mà o del mateix taller que també decorà les façanes de les esglésies veïnes de Sant Pere de Navata i, especialment, de Santa Maria de Lledó. Dins aquest grup s’inclou també la portada de Santa Maria de Costoja, al Vallespir, tampoc no gaire allunyada d’aquesta rodalia. La façana romànica de Cistella fou eixamplada i sobrealçada en renovar l’església, però emprant carreus procedents del sector romànic que s’enderrocà. La nau actual amb capçalera poligonal i voltes de llunetes i la torre campanar són de la primera meitat del segle XVIII.
El poble celebra la festa de Sant Pere el dissabte pròxim al 29 juny, i la festa major del Pilar a l’octubre. El segon dissabte de maig i el primer diumenge d’agost la gent de Cistella acut a l’aplec de la Mare de Déu del Mont, al terme d’Albanyà.
Altres indrets del terme
El veïnat de la Mare de Déu de Vida
A Cistella hi ha nombroses masies disseminades arreu del terme, edificis sovint de considerables dimensions, generalment dels segles XVII i XVIII, amb llurs dependències i coberts. N’hi trobem moltes d’abandonades, sobretot al sector boscós de ponent, on hi ha el gran escampall de masos del veïnat de la Mare de Déu de Vida, que tenia 67 h el 2005. Aquest extens territori és travessat pel camí que puja a l’Estela, poblet del municipi veí de Cabanelles.
El santuari de la Mare de Déu de Vida, que ha donat nom a aquest lloc, és al cim d’un turó cobert d’olivars des del qual es gaudeix d’un immens panorama, poc menys d’1 km a ponent de Cistella. La capella primitiva era dedicada a sant Miquel, i havia estat bastida pels veïns de Cistella el 1429 al lloc que llavors s’anomenava Puig Corcoll. A la segona meitat del segle XVII, el rector Francesc Veí la reconstruí i segurament fou aleshores que s’hi instaurà la dedicació a la Mare de Déu de Vida. De la primera esglesiola del segle XV, en resta només l’absis, convertit en capella lateral. Al santuari se celebren aplecs al desembre i el Dilluns de Pasqua.
Vilarig
El poble de Vilarig és al cim d’un tossal, a la capçalera de la riera de Vilarig, que aflueix, juntament amb la de Cistella, al Manol, al sector septentrional del terme. El 2005 hi eren empadronades 23 persones. El castell de Vilarig, amb l’església al seu costat, domina, a l’extrem de migdia, el reduït conjunt d’edificis disposats desordenadament per la carena. El petit agrupament, amb estructures arquitectòniques dels segles XV al XVIII, conserva l’aspecte arcaic i ofereix solucions constructives tradicionals diverses. Celebra la festa major el dia de Sant Martí, al novembre.
L’església de Sant Martí de Vilarig, parròquia independent, és documentada des de l’any 1151. El temple actual, vora el mur de tramuntana del castell, és d’una nau, amb dues capelles laterals i capçalera carrada, en una bona part dels segles XVIII i XIX. Conserva, però, fragments del parament romànic a la part inferior dels murs laterals, i a la façana de ponent resta l’element més notable: la senzilla portada romànica amb tres arcs en degradació, amb llinda i timpà llis del segle XII. El campanar és una torre quadrangular amb arcs de mig punt que fou alçada l’any 1805. A la banda nord de l’església hi ha una capella del segle XVIII, amb façana a l’exterior, que dóna al reduït espai del cementiri, embellit amb alts xiprers.
El castell de Vilarig, malgrat haver estat convertit en masia, manté la seva estructura de gran palau fortificat gòtic, del segle XIV, amb reformes posteriors, sobretot dels segles XVI i XVII.
Hom té notícia del llinatge dels Vilarig ja a l’inici del segle XIII, amb Ramon de Vilarig, prior de Santa Maria d’Ullà, que morí el 1214. A la darreria del segle XIV els Vilarig havien entroncat amb els senyors del castell de Sant Feliu de la Garriga. El castell de Vilarig romangué en poder dels Lanuza fins a la fi del segle XVIII.
Al terme parroquial de Vilarig hi ha nombroses masies disseminades, en general edificis força grans dels segles XVII i XVIII, moltes ja abandonades. Al sector de llevant hi ha els masos de l’Illa, la Plana i la Torre, que posseeix elements de fortificació, entre d’altres.
Al N hi ha el veïnat de Sant Baldiri. El santuari de Sant Baldiri de Vilarig és encimbellat a la serra del mateix nom, a l’extrem septentrional del municipi, al límit amb Terrades. L’esglesiola, mig arruïnada, és del segle XVIII.
La història
Els llocs de Cistella i Vilarig pertanyien al comtat de Besalú. La villa Cestella s’esmenta ja l’any 947 en l’acta de consagració de Santa Maria de Finestres, església que posseïa un alou en aquest lloc. L’any 978 el comte bisbe Miró confirmà al monestir de Sant Pere de Besalú un alou situat a Villa Redi (Vilarig). L’any 1204 la família Creixell, que tenia drets en aquest terme, va cedir al veí priorat de Santa Maria de Lledó la senyoria feudal de Santa Maria de Cistella i altres parròquies properes. El castell de Vilarig era en mans del llinatge d’aquest nom entre els segles XIV i XVI. A la primeria del segle XVII els Vilarig entroncaren amb els Lanuza, comtes de Plasència. La jurisdicció del terme de Cistella pertanyia, però, a la corona, ja que el rei Martí l’Humà la hi havia incorporada el 1405. A la fi del segle XVII, Cistella formava part de la batllia reial de Figueres. Vilarig pertanyia a la fi del XVIII als Rabassa de Perellós, hereus dels Lanuza, que posseïren aquesta senyoria fins a l’extinció del règim senyorial.