Fill de teixidors, practicà l’ofici, a Barcelona, i estudià dibuix a l’escola de Llotja (1825-29). Inicià (1829) la carrera sacerdotal al seminari de Vic i fou ordenat el 1835. Exercí el ministeri parroquial a la seva vila natal; posteriorment anà a Roma, on ingressà a la Companyia de Jesús (1839), de la qual sortí abans de professar. De retorn a Catalunya, regí les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló (1840-43). Situat en la línia del catolicisme antirevolucionari, recorregué, com a missioner i predicador, les comarques catalanes, gairebé sempre a peu, i col·laborant amb el clericat i les religioses (1843-46). Missioner incansable, predicà sempre en la llengua del poble. Hom li ha atribuït l’afirmació, referint-se als predicadors en llengua castellana: “Vosaltres prediqueu en castellà, però el nostre poble es condemna en català”. Convençut de l’eficàcia de la propaganda, fundà l’editorial Llibreria Religiosa (1848), on publicà molts dels seus escrits. Les seves obres, sobretot opuscles i fullets, tracten de temes de pietat, de catequesi, de pastoral i de pedagogia religiosa. Publicà els diversos Avisos , el Catecisme de la doctrina cristiana (1847) i el devocionari Camí dret i segur per arribar al Cel (1843). Fou acusat de col·laborar amb els carlins i marxà llavors a Canàries, on dugué una tasca intensa com a missioner (1848). El 1849 fundà a Vic la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, anomenats popularment claretià . Preconitzat arquebisbe de Santiago de Cuba, rebé la consagració episcopal el 1850, a la catedral de Vic, i s’hi traslladà. Hi treballà activament per la reforma, la instrucció i l’organització del clericat. Fundà a Santiago (1855) les religioses de Maria Immaculada ( claretiana ) i creà institucions públiques de caràcter cultural i benèfic. Intentà de resoldre el problema de l’amistançament, afavorit per una legislació restrictiva envers els matrimonis entre les negres i els blancs, i el problema de l’esclavitud, afers que l’enfrontaren a les autoritats civils i que li costaren algun atemptat. Cridat a Madrid per la reina Isabel II per tal de fer-lo el seu confessor, renuncià l’arquebisbat de Santiago de Cuba i fou nomenat arquebisbe titular de Trajanòpolis. El 1859 li fou confiada l’administració i la custòdia del monestir d’El Escorial, el qual revitalitzà. Per la seva actuació a la cort en afers de política eclesiàstica (nomenament de bisbes) i per la seva adhesió a Isabel II fou combatut pels adversaris de la monarquia, que organitzaren campanyes difamatòries, i hom arribà a atemptar contra la seva vida. Abandonà la cort quan Isabel II reconegué el regne d’Itàlia, però hi tornà per indicació de Pius IX, i acompanyà la reina a l’exili (1868). Assistí al concili I del Vaticà (1870). Residí un temps a Prada, al Conflent, i morí a l’exili, acollit al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona. Canonitzat el 1950, hom en celebra la festa el 24 d’octubre.