La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
El sector primari, que el 1965 aportava el 38% del PIB i ocupava el 55% de la població activa, actualment és el menys important a causa de les millores tècniques, la racionalització de la producció i el creixement accelerat dels sectors industrial i dels serveis (6% del PIB i 10% de la població activa el 2000). Els conreus ocupen un 20% de la superfície, i un 65% és coberta de bosc. La resta és destinada a espai urbà i altres usos. El primer conreu és, amb diferència, l’arròs, produït en petites explotacions per al consum domèstic.
Conreus d’arròs en terrasses
© Corel Professional Photos
A partir de la dècada dels vuitanta la millora sostinguda en els rendiments i la disminució del consum per la diversificació de l’alimentació han permès que Corea esdevingués autosuficient quant a la producció d’arròs (desè productor asiàtic). Inversament, s’ha incrementat el consum de cereals, bé que cal importar-ne, especialment blat. També es conrea blat de moro, ordi, soia, patates i moniatos, a més d’una gran quantitat d’hortalisses i fruita (pomes, peres, taronges, raïm, préssecs). Entre les plantes industrials destaquen el cotó i el tabac, oleaginoses menors (sèsam i colza) i el ginseng per a la farmacopea. La pesca és molt important, tant pel pes en l’alimentació com pel volum de les captures, que en fan l’onzena potència mundial d’aquest sector (1998); Pusan, Mokp’o i Inch’ŏn en són els principals centres (indústries conserveres i port). La ramaderia, tradicionalment poc rellevant, ha experimentat des dels anys noranta un fort creixement (boví, porcí i aviram). Tot i la seva abundància, el bosc és poc explotat.
La mineria i la indústria
El 2000, la participació del sector secundari en el PIB de Corea del Sud era del 40%, i pel que fa a la població activa, del 20%. Entre els jaciments minerals destaquen els d’antracita i hulla (20% de la producció minera total el 1998; insuficient per a cobrir les necessitats energètiques del país); menys importants són el ferro, el zinc, el plom, el molibdè, l’or, el tungstè, el coure i l’argent. Corea del Sud és deficitària en fonts d’energia, motiu pel qual entre un 15% i un 20% de les importacions corresponen a petroli en cru i combustibles. El dèficit energètic també ha estimulat la construcció de centrals nuclears, que el 1997 fornien el 30% de l’electricitat produïda. A les de Kori i Wolsung, en funcionament, és previst construir-ne un total de 14 fins el 2006. L’energia hidroelèctrica, malgrat que la potència instal·lada representés el 7% de tota l’elèctrica el 1997, només equivalia al 2% de la producció. Les indústries pesants es desenvoluparen ràpidament a partir dels anys seixanta, gràcies en part a les inversions estrangeres, atretes per les facilitats fiscals (zones franques industrials), creditícies i laborals (mà d’obra abundant, disciplinada i hàbil), l’interès per la recerca tecnològica i el suport estatal a una indústria de base que permet impulsar una sèrie de sectors d’elevat valor afegit (automobilístic, mecànic, elèctric i electrònic, etc.). Hi destaquen la siderúrgia (sisè productor mundial d’acer, setè de ferro colat, desè de plom de foneria i dotzè de coure de foneria el 1999), la química de base (refineries de petroli, que el 1997 tenien una capacitat de 121,5 milions de tones, àcid sulfúric, pasta de paper, de la qual és el novè productor mundial) i els materials de construcció (ciment). Gran part de la producció siderometal·lúrgica és dominada per l’empresa estatal Pohan Iron and Steel Company (POSCO) creat el 1968. No obstant la importància de la indústria pesant, els anys noranta els sectors capdavanters de la indústria sud-coreana, d’orientació agressivament exportadora, eren la maquinària elèctrica i electrònica (aparells de ràdio i televisió, dels quals és el segon productor mundial, ordinadors, calculadores; fabricació de circuits electrònics, semiconductors, etc.), la maquinària de transport (setè productor mundial de vehicles comercials) i la construcció naval (segon lloc mundial el 1997, amb el 33% del total mundial pel nombre de tones avarades). També està molt desenvolupat el tèxtil (cotó: setè productor de filats i onzè de llana; seda, fibres artificials, tèxtils sintètics, confecció), l’alimentació (conserves de peix i refineries de sucre, farineres, escorxadors i cerveseries) i la química (cautxú, paper, adobs nitrogenats, derivats del petroli). Els principals centres industrials són, a banda de la capital, les ciutats del litoral meridional (Mokp’o, Yŏsu, Masan, Pusan, Ulsan, P’ohang).
Els transports i les comunicacions
El port de la ciutat de Pusan, a l’estret de Corea, el més important de tot el país
© Corel Professional Photos
Les comunicacions terrestres comprenen (1998) una xarxa de ferrocarrils de 6.706 km, majoritàriament de titularitat pública. El metro de Seül, inaugurat el 1981, té 135 km i 115 estacions en quatre línies. Les carreteres sumen un total de 86.968 km (el 76% asfaltades), dels quals 1.996 km d’autopistes uneixen les principals ciutats; el trajecte Seül-Pusan és el més llarg (428 km). La marina mercant, la quarta d’Àsia, té com a ports principals Pusan (port exportador i de passatge amb el Japó), Inch’ŏn, Donghae, Masan, Yŏsu, Gunsan i Mokp’o, entre d’altres. Té aeroports internacionals a Seül (Kimpo i Inch’ŏn, obert el 2001), Pusan i Cheju.
Els serveis
L’any 2000 els serveis equivalien al 57% del PIB i ocupaven el 60% de la població activa. El sector financer coreà opera sota l’autoritat del Banc de Corea, fundat el 1950. El sistema bancari, que no començà a ser liberalitzat fins al final de la dècada dels vuitanta, comprèn una desena de bancs comercials d’abast estatal i un nombre semblant de bancs provincials, a més d’una sèrie de bancs especialitzats i de nombroses sucursals de bancs estrangers. La crisi financera del 1997 repercutí negativament en el sistema bancari coreà i comportà l’aparició d’una sèrie de reformes. La borsa de Seül és important, i el volum de contractació se situa al voltant del 0,7% mundial. El turisme és una font d’ingressos destacada. L’illa de Cheju i les muntanyes de la península són les atraccions principals. Prop de la meitat dels turistes provenen del Japó.
El comerç exterior
La branca més important del terciari és el comerç exterior, basat sobretot (2000) en l’exportació de maquinària elèctrica i electrònica (36%), les manufactures de consum, entre les quals destaquen els tèxtils (20%), la maquinària i l’equipament de transport (18,2%) i els productes químics (7,5%). Corea importa sobretot productes elèctrics i electrònics (27%), petroli (16%), maquinària i equipament de transport (13%), béns manufacturats (10%), productes químics (7,4%), acer i ferro i productes derivats (3,7%). El 40% dels intercanvis és dut a terme amb el Japó i els EUA. El següent soci comercial en importància és la Xina (al voltant del 10%), seguit de Taiwan, Singapur, Austràlia i Malàisia. El saldo comercial és, en general, lleugerament negatiu, tot i que en 1998-2000 el superàvit oscil·là entre el 3,5% i el 17,3%.
L’economia
Un cop reconstruït el país, devastat per la guerra de Corea (1950-53), entrà en una fase de desenvolupament sostingut que, malgrat les crisis puntuals, donà un dels índexs de creixement econòmic més elevats del món (9,5% del PIB en 1965-80; 8,6% en 1980-87 i 5,7% en 1990-2000). Aquest creixement, que feu que, en poc temps, Corea passés de ser un país agrari a esdevenir una potència industrial, és el resultat de la combinació de l’ajut financer internacional (especialment de l’Agència de l’ONU per a la Reconstrucció de Corea i els EUA), l’orientació exportadora i el suport i guiatge de l’Estat, el qual, vers els anys seixanta, afavorí el sorgiment de grans grups d’empreses fortament jerarquitzades (chaebol), sovint presents en més d’un sector i que en alguns moments han arribat a produir el 50% del PNB coreà, tot i que el nombre de petites i mitjanes empreses és també molt elevat. Entre les més destacades cal esmentar Hyundai en el sector automobilístic, Lucky Goldstar en el de la química i Samsung en el de l’electrònica. Les empreses coreanes aprofitaren el baix cost de la mà d’obra (que, d’altra banda, ha esdevingut una de les més qualificades del món) per a situar els seus productes en posició avantatjosa en el mercat internacional. A més, el govern coreà, tot i protegir el seu mercat, també ha afavorit l’atracció selectiva de capitals i tecnologia de l’estranger mitjançant l’establiment de zones franques amb facilitats especials per a l’exportació. El 1999 la renda per habitant de Corea del Sud era de 8.490 $, la més alta de l’Àsia oriental, llevat del Japó, Taiwan i alguns petits estats com Singapur o Brunei, i se situava per davant dels estats emergents del Sud-est asiàtic (Indonèsia, Tailàndia, Malàisia) i de la Xina, amb els quals comparteix molts aspectes del creixement econòmic accelerat. La crisi financera internacional que s’estengué el 1997 a partir d’aquesta zona trasbalsà durant un cert temps l’economia sud-coreana, i el govern hagué de demanar assistència a l’FMI. Bé que al principi del 1998 el PIB enregistrà la primera contracció important des del 1979, a mitjan any següent els indicadors assenyalaven l’inici de la recuperació, i el 2001 Corea havia retornat els préstecs de l’FMI. Restaven pendents la reestructuració del sistema bancari, reformes en els chaebols (alguns dels quals, com Daewoo i Hanbo foren declarats en fallida a causa d’un deute sobredimensionat, problema que afectava totes aquestes corporacions), l’obertura sense restriccions a les inversions i la implantació d’empreses estrangeres. Des dels anys cinquanta, Corea del Sud és un dels estats (i, especialment i fins el 1991, entre les economies capitalistes) on la taxa d’atur és més baixa i on s’ha estat més a prop de la plena ocupació (2% d’atur a la primera meitat dels anys noranta). En part, aquests índexs corresponen al fortíssim i sostingut creixement econòmic, però també a unes peculiaritats d’un sistema laboral, en gran part promogut per l’Estat, que ha afavorit l’estabilitat laboral i la fidelitat a les empreses. El 1997, la crisi financera posà en qüestió aquest model, i la subsegüent liberalització del mercat laboral donà lloc a una elevada tensió social. Tanmateix, del 1998 al 2000 l’índex d’atur passà del 6,8% al 4,1%.
La geografia humana i la societat
Mercat a Kanghwa, badia que es troba a la mar Groga
© Corel Professional Photos
La densitat de població és molt elevada (507,2 h/km2); les regions més poblades són les àrees baixes de l’oest i del sud-oest. Aquest fet ja havia plantejat greus problemes al país, els quals obligaren el govern, a partir del 1965, a prendre mesures de control de natalitat (la taxa anual de natalitat era del 28,8‰ en 1970-75, del 25,3‰ en 1975-80, del 23,2‰ el 1983 i del 13,5‰ el 1999). Tot i la frenada del creixement vegetatiu, que passà del 16,9‰ el 1983 al 9,5‰ el 1999, l’increment de la població fou del 13% en el mateix període. Un 82,4% de la població és urbana (2014), una part important de la qual es concentra a la capital. Quatre ciutats més (Pusan, Taegu, Inch’ŏn i Taejŏn) superen el milió d’habitants. La població és d’una gran homogeneïtat ètnica; la minoria més important és formada per uns 20.000 xinesos. La llengua oficial és el coreà, i les religions més practicades són el budisme (24,2%), el protestantisme (24%) i el catolicisme (7,6%); no hi ha cap religió oficial. República unitària de tipus presidencial proclamada el 15 d’agost de 1948, d’acord amb la Constitució del 1987, que introduïa mesures democratitzadores, el president de la república és escollit (per un mandat no renovable de cinc anys) per sufragi universal directe i designa el cap del govern amb el consentiment del Parlament. El poder legislatiu està en mans de l’assemblea nacional, unicameral, de 273 membres elegits per sufragi universal directe. La guerra freda i la confrontació entre blocs posposaren l’ingrés de Corea del Sud a l’ONU fins el 1991. Corea és un membre rellevant d’organitzacions econòmiques regionals, com ara el Banc de Desenvolupament Asiàtic, i fou membre fundador de la Cooperació Econòmica Asiàtica del Pacífic (1989). És també membre de l’OECD i de l’OMC.
La història
Vista de Seül, capital de la República de Corea
© Corel Professional Photos
La República de Corea nasqué amb la divisió (1945) de la península coreana a la línia del paral·lel 38°. Començà tenint un govern militar nomenat pels EUA, que ignoraren un Comitè per a la Reconstrucció de la Nació (nacionalistes, progressistes i comunistes), ja organitzat. Fracassada la conferència de Seül entre els EUA i l’URSS (1946), aquells organitzaren una assemblea legislativa interina, en què el 50% dels llocs havien estat coberts per nomenament directe nord-americà. Aquell mateix any 1946 es produïren algunes insurreccions populars, i el 1947 es formà un govern provisional. Fracassades unes noves converses entre soviètics i nord-americans (1947), l’ONU decidí d’organitzar unes eleccions a tot Corea, supervisades pels seus delegats, que no foren admesos a la zona nord, de manera que les eleccions només foren efectuades al sud, on donaren el poder al partit liberal dirigit per Syngman Rhee (1948). L’assemblea adoptà una constitució democràtica i la Corea del Sud esdevingué la independent República de Corea per l’agost del 1948, amb Syngman Rhee com a primer president de l’Estat. Després de noves insurreccions populars, sobretot al sud-oest, l’ONU declarà que el govern del sud representava tota la península. El 1949 el partit obrer (procomunista) fou il·legalitzat. El 1950 esclatà la guerra entre totes dues Corees (guerra de Corea), després que Corea del Sud i els EUA signessin un tractat de defensa. Rhee continuà en el poder i fou elegit per votació popular directa el 1952. Després de l’armistici de P’anmunjŏm (1953), fou signat un altre pacte de defensa entre sud-coreans i nord-americans. El 1955 fou fundat el partit democràtic, que dirigí l’oposició dins el sistema. Rhee fou reelegit el 1956 i el 1960 (en tots dos casos, el candidat de l’oposició morí dies abans), però la protesta popular fou tan forta que hagué de dimitir (1960). Unes noves eleccions donaren el poder al partit democràtic; s’inicià aleshores un període de més llibertat que permeté que es manifestessin les tendències a la unificació de la península (1961), però un cop d’estat militar dirigit per Park Chung-hee ocupà el poder. Després de dos anys de dictadura, Park elaborà una nova constitució i creà el partit democràtic republicà, que el 1963 obtingué el poder en les eleccions convocades per ell. Park fou el principal conformador del “model coreà”, que combinava prooccidentalisme, autoritarisme i creixement econòmic accelerat, basat en el proteccionisme i el suport estatal a les grans corporacions de capital autòcton (chaebol). El 1972 feu aprovar una constitució, molt contestada per l’oposició. Assassinat Park el 1979, fou succeït per Choi Kyu-hah, el qual, si bé inicialment prengué mesures liberalitzadores, després endurí el règim i imposà la llei marcial. L’any següent l’oposició protagonitzà avalots greus: la ciutat de Kwangju s’alçà i fou presa per l’exèrcit. La presidència passà al general Chun Doo-hwan l’any 1980, que depurà els medis polítics, la premsa i l’administració. La nova Constitució aprovada el mateix any fou presentada, malgrat les limitacions que imposava al ple exercici de la democràcia, com un pas previ al restabliment del sistema parlamentari. El 1981 se suspengué la llei marcial i, malgrat la promulgació d’una amnistia i la legalització dels partits polítics, les protestes de l’oposició continuaren per les limitacions imposades a la participació política. En les eleccions indirectes d’aquest mateix any, el general Chun Doo-hwan fou reelegit president. Malgrat l’aixecament de la llei marcial, les exigències de liberalització política creixeren i, el 1984, el govern efectuà concessions a l’oposició democràtica. Pel gener del 1985 es formà un nou partit polític, el Nou Partit Democràtic de Corea, liderat per Kim Dae-jung i Kim Young-sam, que aglutinà les principals forces de l’oposició. El 1986, aquest partit inicià una campanya per a la reforma de la Constitució i la introducció del sufragi directe. Pressionat també pels EUA, el govern accedí a negociar, però no s’arribà a cap acord satisfactori i els avalots continuaren. A la primeria del 1987, la forta repressió policial feu entrar en crisi el govern de Chun Doo-hwan, el qual dimití al juliol com a secretari general del Partit de la Justícia Democràtica, càrrec en què el succeí Roh Tae-woo.
Poc després anuncià la celebració d’eleccions generals directes, la reforma de la Constitució (aprovada per referèndum l’octubre del 1987) i el lliure joc democràtic. En les eleccions celebrades al desembre, vencé el candidat oficialista Roh Tae-woo per un ampli marge de vots respecte als dos principals líders de l’oposició, que concorregueren per separat en les eleccions. Les negociacions amb Corea del Nord amb vista a una eventual reunificació es veieren interrompudes per una sèrie d’incidents, entre els quals cal esmentar l’assassinat de diversos ministres sud-coreans a Birmània el 1983 i altres atemptats atribuïts per Seül a Corea del Nord. El 1988 se celebraren a Seül els Jocs Olímpics d’estiu. El 1990 el Partit de la Justícia Democràtica, liderat pel president Roh Tae-woo es fusionà amb dos partits més i formaren el Partit Liberal Democràtic (PDL). El mateix any un escàndol politicoeconòmic que involucrà col·laboradors del president provocà greus disturbis que enterboliren la imatge del govern. El 1991 fou un any d’especial significació en la política exterior coreana, per tal com tingué lloc l’ingrés de la República de Corea a l’ONU (simultàniament al de la República Popular de Corea), bé que les relacions amb els EUA entraren en un clima de fredor a causa de les tarifes duaneres sud-coreanes. En les eleccions presidencials del 1992 fou elegit Kim Young-sam, del PDL, partit que també s’imposà per majoria absoluta en les legislatives del mateix any. Però el 1995 el PDL sofrí un important revés en ésser acusats de corrupció dos expresidents, Roh Tae-woo i Chun Doo-hwan, i en produir-se una escissió interna. L’escàndol de corrupció acabà amb la condemna a mort dels acusats (penes finalment commutades per les de cadena perpètua). L’abril del 1996 tingueren lloc les eleccions legislatives, que, contràriament al que hom esperava, atorgaren una nova victòria al partit del president Kim Young-sam —Partit per una Nova Corea—, després de l’escissió, que no obtingué la majoria, però que sí que l’aconseguí posteriorment amb la incorporació a les seves files de diputats independents (en alguns casos sota coerció). L’aprovació ràpida i gairebé secreta de les lleis de reforma laboral provocà un caos industrial al principi del 1997: es produïren diverses manifestacions amb participació massiva de treballadors i estudiants, i es paralitzaren la producció, els transports públics i els serveis sanitaris. Les lleis, que pretenien modernitzar el sistema productiu, posaven fi als llocs de treball de per vida i permetien l’acomiadament. Si bé les reformes formaven part del compromís adquirit per Corea del Sud quan fou admesa a l’OCDE (final del 1996), el govern incomplí la segona part del compromís: permetre la llibertat sindical, implantar la negociació col·lectiva i crear un sistema de protecció per als aturats. Les conflictives relacions amb la República Democràtica Popular de Corea es veieren seriosament afectades per la incursió d’un submarí nord-coreà en aigües sud-coreanes, el setembre del 1996, fet que provocà algun mort i la detenció de la major part de la tripulació. El febrer del 1997, la fuga de l’ideòleg Hwang Jang-yop, el funcionari nord-coreà amb el rang més que ha desertat mai, tornà a augmentar la tensió entre les dues Corees, que el març del 1997 es trobaren a Nova York per intentar arribar a un acord de pau. La crisi monetària del 1997 tingué enormes repercussions, no solament sobre la vida social i econòmica, sinó també sobre la política. Així, les investigacions de les connexions entre el president Kim Young-sam, els deutes dels conglomerats econòmics i la crisi del sistema financer feren caure el president, que fou substituït per Kim Dae-jung, el desembre del 1997.
Per primera vegada en la història de la República de Corea sortia elegit com a president un polític de l’oposició, històric dissident del règim militar i supervivent, a més, de dues condemnes a pena de mort. No obstant això, Kim Dae-jung pujà al poder amb un escàs marge de maniobra a causa de l’aliança a què es veié obligat amb la conservadora Unió de Demòcrates Liberals, que durant tota la legislatura li impedí l’adopció de les reformes polítiques orientades a la democratització i les llibertats polítiques. Tot i així, el nou president inicià una audaç política d’aproximació a la República Democràtica Popular de Corea, amb una clara separació entre qüestions polítiques i econòmiques, però amb la necessitat, per les nombroses crítiques a l’interior, de manifestar fermesa en qüestions de seguretat. Així, i després de situacions d’oberta agressió entre tots dos estats entre el 1998 i el 1999, el juny del 2000 se celebrà la primera cimera entre caps d’estat de les dues Corees, que donà resultats concrets, com el de l’agost del 2000, en què les famílies separades per la guerra durant cinquanta anys pogueren reunir-se a Seül. D’altra banda, la gestió de Kim Dae-jung, que l’any 2000 fou guardonat amb el premi Nobel de la pau, aconseguí també de reconduir la situació econòmica posterior a la crisi del 1997 (que portà a una caiguda de més del 6% del PIB el 1998), que donà taxes de creixement del PIB del 10,2%, reduí l’atur fins al 4,1% l’abril del 2000 i el 2001 acabà de retornar els préstecs de l’FMI per a fer front a la crisi. Mostra de la bona marxa de l’economia fou la inauguració de l’aeroport internacional d’Inch’ŏn el 2001. Simultàniament, els canvis imposats per la progressiva liberalització en el tradicional model empresarial, en el qual els grans conglomerats industrials garantien una elevada estabilitat laboral, donaren lloc a nombroses vagues (sobretot al començament del 2002) i al tancament d’empreses. En l’àmbit de la política interior, el president Kim Dae-jung continuà la democratització del país, i l’any 2000 amnistià més de 3.500 presoners polítics. El desembre del 2002 Roh Moo-hyun, del governamental Partit del Nou Mil·lenni (PNM), guanyà en les eleccions presidencials. Un any abans de les legislatives (previstes per a l’abril del 2004), Roh hagué d’enfrontar-se a una moció de censura (cursada pel mateix partit governant), que l’acusava d’haver violat la neutralitat a la qual l’obligava el càrrec en pronunciar-se a favor de la coalició de centreesquerra Uri, escissió del PMD. El resultat de les eleccions fou favorable a l’Uri, que obtingué una majoria absoluta justa.
El seu líder, Lee Hae-chan, fou nomenat primer ministre. Al maig, una sentència del tribunal constitucional retornà Roh a la presidència. El seu mandat estigué marcat per la persecució i la condemna d’alts executius de multinacionals coreanes (entre d’altres, Daewoo i Hyundai el 2005 i el 2007) processats per corrupció; les negociacions amb els EUA, que culminaren l’abril del 2007 amb la signatura del tractat de lliure comerç més important d’Àsia amb aquest país; les tensions amb el Japó per la sobirania de les illes Dodko (Takeshima en japonès); la condemna d’un important científic coreà per frau en recerques sobre cèl·lules embrionàries; la designació (2006) del ministre d’Afers Estrangers Ban Ki-moon com a nou secretari general de l’ONU; l’estreta col·laboració amb els EUA a l’Iraq i a l’Afganistan, i el decisiu apropament a Corea del Nord. El desembre del 2007 les eleccions presidencials donaren la victòria a Lee Myung-bak, del Gran Partit Nacional, que l’abril del 2008 guanyà les eleccions legislatives per un estret marge. Quant a les relacions entre ambdues Corees, malgrat l’èxit de la cimera entre els respectius caps d’estat (2000), els anys següents continuà l’alternança d’aproximació i enfrontaments armats. En el primer aspecte, cal esmentar la reunió de nombroses famílies separades, la inauguració, el 2002 i el 2003, del primer ferrocarril i la primera carretera, respectivament, que des del 1953 unien ambdós estats, i d’un institut finançat per l’empresa sud-coreana Hyundai a P’yŏngyang. En el segon aspecte, el programa d’armament nuclear del règim comunista (reactivat el 2002) i el seu bel·licisme imprevisible continuaren essent un motiu de preocupació.
El juny del 2002 tingué lloc un enfrontament naval amb nombroses víctimes i el 2003 es produïren intercanvis de trets a la zona desmilitaritzada. El juny del 2004, l’anunci dels EUA de retirar part del seu contingent militar desencadenà una onada de protestes. El descobriment al setembre que l’any 2000 la República de Corea havia dut a terme experiments per a enriquir urani feu augmentar considerablement la tensió, tot i que finalment l’AIEA decidí no portar el cas al Consell de Seguretat de l’ONU. La inestabilitat de l’executiu de Roh Moo-hyun i la debilitat del partit Uri marcaren l’agenda política del 2005, que s’estengué fins el març del 2006, quan el primer ministre Lee Hai-chan dimití i fou substituït per la ministra de Medi Ambient, Han Myung-sook, la primera dona en la història del país que ocupava aquest càrrec. El partit Uri, però, continuà perdent gradualment poder fins a la pràctica desintegració el 2007, i les constants fuites de diputats acabaren capgirant la majoria parlamentària a favor del Gran Partit Nacional (GPN). La inestabilitat parlamentària no es resolgué fins al desembre d’aquest darrer any, amb les eleccions generals guanyades per Lee Myung-bak, del GPN, en què s’enregistrà una abstenció rècord del 37%. El febrer del 2008 Myung-bak esdevingué nou president i nomenà primer ministre Han Seung-soo. Les eleccions legislatives celebrades l’abril del 2008, que tingueren una baixa participació (46,01%) i donaren la victòria al GPN, tampoc no resolgueren la crisi política, agreujada per la ratificació d’un acord de lliure comerç amb els EUA, que incloïa la importació de carn de vedella. Com a conseqüència de les protestes de sectors populars i ramaders, l’executiu de Han Seung-soo presentà la dimissió en bloc en un ambient general d’oposició al GPN, que s’enfonsà en les eleccions locals del juny. Per tal de fer front a la crisi financera mundial, el govern impulsà des de l’octubre del 2008 un pla de rescat de la banca per valor de més de 130.000 milions de dòlars, i el 2009 el banc central anuncià retallades sense precedents en els tipus d’interès.
Les lentes negociacions a sis bandes amb Corea del Nord prosseguiren amb alts i baixos, i les històriques cimeres de l’octubre i el novembre del 2007 tingueren pocs resultats concrets. El 2009 P’yŏngyang anuncià la liquidació de tots els tractats polítics i militars amb la República de Corea, a la qual seguiren diversos episodis armats els mesos següents a la zona fronterera i entre vaixells en aigües limítrofes. Mostra de les males relacions amb P’yŏngyang fou l’absència de representants del govern sud-coreà als funerals del president de Corea del Nord Kim Jong-il (desembre del 2011). L’escalada de tensió augmentà per les acusacions de ciberatacs i pels assaigs de míssils anunciats o atribuïts al règim comunista, que propiciaren un nou acord militar amb els Estats Units pel qual es triplicava l’abast dels sistema de míssils balístics (octubre del 2012) de Seül i un nou ajornament de la substitució de les tropes nord-americanes per l’exèrcit sud-coreà (octubre del 2014).
En política interior, una sèrie de casos de corrupció afectaren negativament el suport electoral al GPN i comportaren la remodelació del govern l’agost del 2010. L’abril del 2012, el Gran Partit Nacional, ara amb el nom de Saenuri (‘Nova Frontera’) tornà a guanyar les eleccions parlamentàries, bé que amb una majoria reduïda. Tanmateix, al desembre, la seva posició es reforçà amb l’elecció de Park Geun-hye com a presidenta del país. Park, filla del dictador Park Chung-hee, era la primera dona a ocupar el càrrec. Pel que fa a l’economia, com a país centrat en les exportacions, Corea del Sud tingué una forta davallada els anys 2007 i 2008 a conseqüència de la crisi econòmica global, però es recuperà a partir de l’any següent. L’octubre del 2011 el Congrés nord-americà aprovà un important tractat de lliure comerç amb la República de Corea. El novembre d’aquest mateix any fou el primer país antigament receptor d’ajuts a accedir al Comitè d’Assistència al Desenvolupament de l’OCDE. El 2010 ocupà la presidència en la cimera del G20. L’abril del 2014 tingué lloc un dels accidents més greus dels darrers anys quan el ferri Sewol s’enfonsà i provocà la mort de 304 persones. Tot i l’evolució favorable de l’economia, la República de Corea es veié sacsejada per un cas de corrupció que involucrà directament la presidenta Park, acusada de tràfic d’influències que afavorien una amiga personal. El Parlament votà la seva destitució el desembre del 2016 i, posteriorment arrestada, el seu judici s’inicià el maig del 2017. El cas no es limità a la presidenta, sinó que afectà la multinacional Samsung, el fill del president de la qual hauria pagat suborns a canvi de suport polític. El 8 de maig se celebraren eleccions presidencials, que guanyà clarament el candidat del Partit Democràtic, Moon Jae-in.
L’any 2018 es produí un acostament sense precedents de Corea del Sud i Corea del Nord. A l’abril, el president sud-coreà, Moon Jae-in, i el seu homòleg nord-coreà, Kim Jong-un, es trobaren a la frontera i signaren l’anomenada Declaració de Panmunjom, un acord de col·laboració conjunta per a la resolució del conflicte entre les dues Corees, en què Corea del Nord es comprometia a iniciar el seu desarmament nuclear. Al setembre, Moon Jae-in fou rebut amb honors d’estat a P’yŏngyang, en el que era la primera visita oficial d’un president sud-coreà a Corea del Nord, a la vegada que foren visibles mesures remarcables, com el desarmament fronterer i la retirada d’aparells de propaganda. D’altra banda, l’executiu sud-coreà inicià contactes diplomàtics per a acostar també les posicions enfrontades de Corea del Nord amb els Estats Units, i, al juny, el president nord-americà Donald Trump i Kim Jong-un celebraren una històrica cimera bilateral a Singapur en la qual anunciaren un compromís inconcret a favor d’una agenda de distensió.
El 9 de març de 2022 Corea del Sud feu un gir a la dreta en elegir com a nou president el conservador Yoon Suk-yeol, que s’imposà per menys d’un 1% dels vots al liberal Lee Jae-myung.