Llicenciada en filologia germànica per la Universitat de Lisboa, exercí la docència a l’ensenyament secundari. Formà part de la Societat Portuguesa de Neurologia i Psiquiatria, i els anys 1973-78 presidí l’Associació Portuguesa d’Escriptors. Després de la dictadura ocupà càrrecs culturals al govern: adjunta al secretari d’estat de Cultura (1979) i agregada cultural a Cap Verd (1988-90). El 1980 i el 1987 fou lectora de portuguès al King’s College de la Universitat de Londres.
Literàriament la seva obra se situa en un experimentalisme lingüístic influït per J. Lacan, J. Genette o J. Kristeva. Cal esmentar les narracions O lugar comum (1966) i les novel·les Maina Mendes (1969), Casas pardas (1977), Da rosa fixa (1978), Lucialima (1983) i Myra (2010, Gran Premi de Literatura). Fou implicada en un famós procés (1971) a propòsit del llibre Novas Cartas Portuguesas en defensa de posicions feministes, escrit en col·laboració amb Maria Teresa Horta i Maria Isabel Barreno, les condemnes a les quals foren anul·lades per la revolució del 25 d’abril de 1974.
Fou també autora de guions cinematogràfics. Rebé els premis Vergílio Ferreira (1997) i Camões (2002).