La primera part de l’obra, fins a la invasió sarraïna, fou escrita en català i, acabada el 1606, fou publicada el 1609; la segona fou escrita en castellà i restà inèdita i sense revisar. Possiblement Pujades només pensà de completar els Anales de Zurita en el període comtal català. El manuscrit fou portat a París el 1651 per Pèire de Marca, i per això la part inèdita romangué desconeguda a Catalunya fins que Pau Ignasi de Dalmases la localitzà el 1698 a la biblioteca de l’arquebisbe de Rouen i Josep de Taverner i Ardena la copià en 1715-20 a la biblioteca reial de París, on havia estat traslladada el 1702. Una traducció castellana fragmentària i força defectuosa de la primera part fou publicada el 1777 per Ángel Tarazona en el seu Semanario. Finalment, en 1829-32, Torres i Amat, Pujol i Pròsper de Bofarull publicaren la totalitat de l’obra en castellà, després d’haver revisat i completat la traducció de Tarazona. La crònica de Pujades representa una acumulació meritòria de material historiogràfic i documental, utilitzat, però, amb manca d’anàlisi crítica, procurant de conciliar els fets històrics i les llegendes més absurdes i divergents. Posteriorment influí, més que en la historiografia, en la poesia patriòtica del període floralesc. Malgrat tot, proporciona encara alguna notícia d’interès, sobretot per al període comtal.