Comprèn una gran part de les oblasti de Lugansk i Donec’k, a l’extrem oriental d’Ucraïna, i la part est de l’oblast’ de Dnipropetrovs’k; una part força menor pertany a l’oblast’ de Rostov (Rússia). A més dels grans jaciments de carbó, en té de sal i de mercuri i hom n’ha trobat de petroli i de gas. Això dona lloc a una poderosa indústria siderometal·lúrgica, química i mecànica, amb grans centrals termoelèctriques. Els centres principals són Lugansk, Donec’k, Kommunarsk i Makejevka. El carbó del Donbàs fou descobert vers el 1721 i començà a ésser explotat al començament del segle XIX. La guerra de Crimea (1853-56) motivà una gran expansió de les mines carboníferes, però fou el ferrocarril que les impulsà enormement. La revolució soviètica accelerà aquest procés, que continuà els anys següents i en feu una de les principals regions econòmiques de l’antiga URSS. A la part ucraïnesa, la població és actualment en gran part d’origen rus i el rus hi és la llengua més parlada (entre el 60% i el 70%).
Aquest predomini prové sobretot de la immigració massiva de treballadors russos als centres urbans de nova planta sorgits de la industrialització. És objecte de controvèrsia fins a quin punt les fams provocades per Stalin els anys 1932-33 foren dirigides a exterminar la població ucraïnesa de la zona i contribuïren, d’aquesta manera, a l’actual majoria russòfona. La nombrosa població jueva, d’altra banda, fou exterminada per l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Després de la dissolució de l’URSS (1991), en el nou estat ucraïnès independent, la regió del Donbàs constitueix, juntament amb Crimea, el bastió de la població ucraïnesa russòfona partidària d’enfortir els llaços amb Rússia més que no pas amb Occident, posició que políticament es reflectí en el Partit de les Regions, el qual, des de la seva creació (1997), hi és majoritari. L’abril del 2014, dos mesos després de la revolta de l’Euromaidan que enderrocà el president prorús Viktor Janukovyč, tingué lloc al Donbàs una revolta contra el govern prooccidental de Kíev.
Iniciada al maig amb dos referèndums unilaterals no reconeguts internacionalment (llevat de Rússia, que ho feu parcialment), als resultats àmpliament afirmatius, segons els convocants, seguiren les proclamacions de les repúbliques de Donec’k i Lugansk. La subsegüent guerra civil que hi tingué lloc esdevingué aviat un conflicte amb implicacions geopolítiques internacionals per la intervenció de Rússia, favorable als revoltats, i pels temors (fonamentats en l’annexió russa de Crimea el març del 2014) que la insurgència annexés l’est d’Ucraïna a Rússia. Al juliol es produí l’abatiment d’un avió comercial en què moriren 298 persones. Investigacions internacionals posteriors atribuïren l’atac a les milícies rebels i amb actiu suport rus. El febrer del 2015 la reunió a quatre (Rússia, Ucraïna, França i Alemanya) acabà amb l’acord de Minsk d’un alto el foc, que, tanmateix, no fou respectat. Durant els quatre anys següents la guerra perdé intensitat, tot i que les posicions restaren enquistades. L’agost del 2018 el líder de l’autoproclamada República Popular de Donec’k, Aleksandr Zakharčenko, morí en un atemptat. La victòria en les eleccions presidencials d’Ucraïna de l’opositor Volodymyr Zelens’kyj (abril del 2019), el qual s’havia compromès a resoldre el conflicte del Donbàs, suposà un desbloqueig. Amb la mediació de França i Alemanya, l’1 d’octubre ambdues parts arribaren a un acord per a la desmilitarització del front (que començà al novembre). Un cop completada, es preveia la celebració d’eleccions verificades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern. Després d’un intercanvi de presoners, en una cimera celebrada a París (desembre), els presidents Putin i Zelens’kyj acordaren un alto el foc permanent i la desmilitarització gradual de tot el Donbass. Les morts pels cinc anys i escaig de guerra s’estimaven en unes 13.000.