Es llicencià en lletres a Barcelona (1908) i es doctorà en dret a Madrid. Iniciat en el món de l’arxivística a Cervera el 1912, des d’aquest any col·laborà en la constitució del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Promogué l’excavació del poblat ibèric del tossal de les Tenalles, de Sidamon (Segrià), i l’exploració de la Valltorta (Maestrat), a més de constants campanyes a la Segarra i a Barcelona. El 1917 s’incorporà a l’arxiu municipal de Barcelona i hi organitzà l’oficina d’investigacions i publicacions municipals, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i les primeres instal·lacions museístiques del pavelló de la ciutat de l’Exposició Internacional del 1929, punt de partida del Museu d’Història de Barcelona. Durant la Guerra Civil de 1936-39, al capdavant del Servei de Protecció dels Arxius, creat per la Generalitat de Catalunya, actuà decisivament per al salvament dels arxius catalans.
El 1943 reorganitzà aquelles institucions amb el nom d’Institut Municipal d’Història de Barcelona, que dirigí fins el 1957, al qual foren agregats temporalment uns altres organismes creats o organitzats per ell, com el Museu d’Arts i Indústries Populars del Poble Espanyol —incorporat després al Museu Etnològic— i valuosos fons documentals. Fou el primer director del Centre d’Estudis d’Etnografia Peninsular, integrat al CSIC. Paral·lelament, treballà també a Cervera, on l’ordenació de l’arxiu municipal li valgué un premi de l’Institut d’Estudis Catalans (1924) i on el museu comarcal —amb l’arxiu històric—, iniciat per ell el 1914, duu el seu nom des del 1959; el 1964 tingué la iniciativa d’un nou museu cerverí, l’etnològic, el Museu del Blat i de la Pagesia, propietat de la Cooperativa Comarcal del Camp. Fou també un dels fundadors (1950) i el més valuós impulsor científic de les periòdiques Assemblees d’Estudis Comarcals. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1924) —que presidí en 1961-63—, de l’Institut d’Estudis Catalans (1942), de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968) i corresponent de moltes altres institucions, fou alhora investigador i divulgador i publicà grans monografies i nombrosíssims articles periodístics. Sobresurten els tretze volums de Barcelona. Divulgación histórica (1945-1970), en part recull de les seves emissions a Ràdio Barcelona (1945-51).
En un pla més erudit, la seva obra fou també fecunda: entre d’altres, publicà el Llibre de Cervera (1972), on reuní els estudis sobre la seva ciutat natal, i Barcelona i la seva història (tres volums, 1972-75), recopilació dels treballs sobre la capital, en què les aportacions més transcendentals són les referents a les èpoques romana, paleocristiana i a la baixa edat mitjana. Cal esmentar també l’edició del Llibre de les solemnitats (conjuntament amb Josep Sanabre, 1930-47). En el camp artístic, sistematitzà especialment l’escultura gòtica (Els retaules de pedra, de la sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934; Escultura gótica, de la sèrie “Ars Hispaniae”, 1956) i la pintura del segle XV (La peinture catalane a la fin du Moyen Age, 1933). Entre els seus llibres sobresurten també Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Els cavallers de Sant Jordi (1964), Stampe popolari spagnole (1971), Pels camins de la història (1973) i el llibre de records Tornant-hi a pensar (1961). També és autor d’Un misteri de «la passió» de Cervera (1913), Un fragment de Tristany de Leonís en català (1917) i Els Ausiàs March de Montcortès (1965). La seva tasca docent se centrà als Estudis Universitaris Catalans, i fou, encara, un conferenciant destacat. Tingué, a més, una intervenció molt destacada com a docent i orientador en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i en el Patronat Massana.
És pare de la també historiadora Eulàlia Duran.