De molt jove s’uní al seu pare, d’idees liberals, en la lluita antifeixista. Als anys cinquanta inicià una carrera com a periodista que la portà a cobrir els esdeveniments més virulents de la crònica internacional. Els seus reportatges, llibres i entrevistes, de to polèmic i apassionat provocaren sovint reaccions irades pel seu caràcter directe, la crítica despietada o la franquesa inoportuna, però també en fou qüestionada l’objectivitat. Publicà, entre altres obres, l’al·legat antimasclista Il sesso inutile (1961), Niente e così sia (1969), sobre la guerra del Vietnam, Intervista con la storia (1974), converses amb diverses estadistes, a més dels relats autobiogràfics Lettera a un bambino mai nato (1975) i Un uomo (1979), sorgides de la seva relació amb l’activista grec Alekos Panagulis, el qual morí possiblement assassinat. Amb el precedent d' Insciallah (1990), ficció situada en la guerra del Líban, dirigí contra l’islam els seus atacs més ferotges: els atemptats de l’onze de setembre de 2001 l’impulsaren a escriure La rabbia e l’orgoglio (2001) i, posteriorment, La forza della ragione (2004), llibres en els quals instava a una confrontació sense concessions amb el món musulmà per tal de garantir les llibertats i l’ordenament laic assolits a occident. Pòstumament (2008) hom publicà Un capello pieno di ciliegi (‘Un capell ple de cireres’), novel·la que, en clau de saga familiar, recull els moments més destacats de la història italiana moderna.
Oriana Fallaci
© Fototeca.cat
Periodista i escriptora italiana.