Advocat, el 1813 fou diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Balears. A banda els Principis de la lectura menorquina, publicats a Maó el 1804 amb el pseudònim d' Un Maonès, la resta dels seus estudis lingüístics es conserva manuscrita, fet que en dificultà la difusió: Principis generals de la llengua menorquina o modo d’aprendre a llegir, parlar i escriure aquesta llengua (1804), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), a més de tres gramàtiques de llengua francesa i, com a mínim, d’un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí . Les seves idees gramaticals, influïdes per les franceses de l’època, sobretot per De Waille, tenen un caràcter totalment innovador i racional (accentuació, apostrofació, ús de les consonants, etc); a despit de la qualificació de “menorquina” que féu de la llengua, aclarí, als pròlegs de les seves obres, la consciència d’unitat lingüística de les terres catalanes, per al conjunt de les quals les escriví. És important també la seva activitat com a compilador de poesia popular ( Recopilació de les cobles que es cantaven antigament en les festes d’alguns sants advocats ), com a preceptista ( Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí (entre altres, les Bucòliques , de Virgili, 1808; les Fàbules de Fedre, 1808; i els llibres de la Vellesa , l' Amistat , les Paradoxes i el Somni d’Escipió, de Ciceró, 1807). Mantingué també una interessant correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes polítics i de llengua. La seva obra gramatical, d’una importància encara no prou valorada, tingué una gran influència sobre els gramàtics menorquins de la primera meitat del s XIX (especialment Juli Soler). Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps, tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.