Situació i presentació
El municipi de la Febró té 16,09 km2 d’extensió. És limitat pels de Vilaplana i d’Arbolí (S), Capafonts (E) i Prades (N), i per la banda del Priorat per Cornudella de Montsant (W). La Febró és l’única població del Camp travessada per la conca del Siurana i l’única del Priorat geogràfic atribuïda administrativament al Camp per raons de mercat. El terme es pot considerar integrat per dues parts altes al N i al S, separades per la fondalada de la capçalera del riu de Siurana. La meridional, força abrupta, és configurada per la serra de la Mussara, que en alguns punts supera els 1.000 m, i la septentrional pels contraforts de les muntanyes de Prades, que arriben als 1.028 m a la Moleta, a la partió amb Cornudella i on es destaquen el Molar (945 m) i el pic del Voltor (962 m), a l’W i al NE del poble respectivament. La fondalada, amb els barrancs de Vinarroig i de la Foradada i les coves del Corral i del Gorg, és, en canvi, fèrtil i rica en aigua. El barranc del Gorg, afluent del Siurana per l’esquerra, forma el límit amb el terme d’Arbolí.
L’únic nucli de població del municipi és el poble de la Febró. Una carretera travessa el terme de N a S i facilita l’accés al poble des de la Mussara, Capafonts, Prades i Arbolí.
La població i l’economia
Les primeres notícies demogràfiques són del 1497, en què consta amb 2 focs; en tenia 11 el 1515 i 18 el 1553. El 1708 n’hi havia 10, 16 el 1719, 18 el 1763 i 15 el 1773; amb 93 h el 1719 i 261 el 1787. La Febró tenia 45 h el 1830 i 134 el 1842; el 1860 assolí el màxim de 322 h, amb una marcada discontinuïtat els anys següents (296 h el 1877, 317 h el 1887 i 285 h el 1897). El 1900 la població (febronencs) tenia 316 h, que, en una contínua davallada fins al decenni dels vuitanta, passaren a 248 h el 1920, 181 h el 1940, 86 h el 1960 i 31 h el 1981. A partir d’aleshores semblà produir-se una lleugera recuperació (55 h el 1991), i, amb el canvi de segle, una estabilització entorn els 60 h. El 2005 tenia 58 h (la xifra de població més baixa del Baix Camp); cal assenyalar que a l’estiu la població augmenta.
El poble ha estat tradicionalment agrícola. Al segle XIX Madoz, però, ja parlava del difícil artigatge de les seves terres, tot esmentant que s’hi collia ordi, blat, llegums, patates i hortalisses. La principal collita ha esdevingut la d’avellanes, seguida per la d’ametlles i la d’olives. Les poques terres de conreu, totes de secà, han experimentat una davallada, la qual cosa fa evident la crisi del terme, agreujada pel fet que no hi ha ramaderia (que també havia estat tradicional al segle XIX i al començament del XX, moment en què encara es feia carbó). Tot plegat s’ha reflectit en un increment notable de l’emigració, que ha convertit en rònecs alguns masos. Els habitants que resten al municipi complementen l’agricultura amb treballs diversos, o bé marxen a treballar als pobles veïns.
El poble de la Febró
El poble de la Febró és al mig de la vall, a 754 m. Té pocs carrers i una plaça. Durant els anys 1940-50 fou teatre d’una constant activitat dels maquis, que generà l’abandonament d’una vintena de masos i fins i tot el del poble. L’església parroquial de Sant Esteve no té interès arquitectònic.
Els habitants de la Febró, que rebien el mal nom de pardals i mantenien enemistat amb els de la Mussara, celebren la seva festa major al final d’agost, per bé que abans es feia per Sant Esteve. Altres festivitats són la que es fa al maig en honor de la Mare de Déu del Roser o la Diada del Fesol, que és a l’octubre.
Altres indrets del terme
A ponent del poble hi ha l’antiga caseria arruïnada i abandonada dels Masos de Galceran, integrada per cinc masies.
L’element de més anomenada del terme són els avencs de la Febró, tocant ja a la Mussara, una esquerda oberta a la cinglera de més de 250 m de llargària, d’uns 25-30 de fondària i de 6 a 8 d’amplada. Dins s’hi troben dues coves que havien contingut estalactites que foren totalment arrencades.
A la vora de la cova de la Vila es trobà força material del bronze mitjà, del qual es destaca una gran gerra de 75 cm d’alçada, molt ornamentada amb cordons i arcuacions, i un cullerot també de terra. En prospeccions realitzades en aquest indret també es va recuperar material pertanyent a l’ibèric antic. A la Solana es descobriren peces de ceràmica acanalada. L’any 2023 s’informà de la troballa d’art prehistòric inèdit, després d’una nova exploració de la cova de la Vila. Es tracta d’un centenar de gravats que inclouen figures d’animals, objectes que podrien representar ídols i símbols enigmàtics, datats entre 5.000 i 3.000 anys enrere.
Així mateix, s’han trobat sepulcres neolítics a la roca del Migdia, al Collet Blanc, a la Parada dels Castellans i al Maset del Joan de la Font.
La història
La repoblació hi havia arribat el 1151 i sembla que es trobava compresa dins els límits de la carta de poblament de Siurana del 1153, que feia els seus pobladors jurídicament lliures, amb dret a tots els emprius i als dels pobles que el voltaven, comprenent-hi els boscos, les aigües i els prats.
Formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324. El 1327, junt amb altres localitats, fou donada en concepte de dot pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. Possiblement en un principi el terme depenia de Capafonts, del qual era sufragània eclesiàsticament la seva església, dependència parroquial que es mantenia encara el 1847. El 1406 tenia ja batlle propi com a lloc; el 1567 es documenta el seu consell i el 1629 tenia la consideració de vila. El nom del poble, Febror, apareix el 1163 en el Llibre Blanc de Santes Creus; a partir del segle XVI era designat habitualment la Febrosa.