Fill de Josep Ferrer i Vidal. Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a La Renaixença (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà cap a la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. L’any 1915 participà en el cicle de conferències organitzat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caràcter benèfic.
Lluís Ferrer-Vidal i Soler en un retrat de Julio Moisés Fernández de Villasante (1921)
Industrial i home de negocis.