Els onze primers capítols situen els patriarques dins la història de la població humana des de la creació. La resta del llibre presenta Abraham, Isaac, Jacob i els seus dotze fills, que donen origen al poble d’Israel. D’acord amb els esquemes culturals de l’època, hi són sistematitzats en forma de quadres genealògics tant les dotze tribus com els patriarques, els diversos pobles coneguts i, en una certa manera, el món mateix. El missatge del llibre és que la sort desafortunada de la humanitat i dels diversos pobles, atribuïda a culpes d’origen, serà reparada per les benediccions promeses per Déu a la descendència dels patriarques. Als ulls de la fe israelita i cristiana aquestes promeses són clau de la història posterior. El Gènesi, compilat amb tot el Pentateuc a l’època persa (398 aC) com a llei etnicoreligiosa d’Israel, recull, entre altres documents, dues compilacions anteriors: una, fusió del jahvista i l’ elohista, del principi de la monarquia (ss X i IX aC), i una altra, sacerdotal, del temps d’Ezequiel (s VI aC). D’aquesta darrera ve l’artifici literari d’un quadre cronològic.