Fill d’un fuster amb afeccions artístiques, fou deixeble de l’exfranciscà Antoni González i Valor; passà després a San Fernando de Madrid, i fou pensionat a Roma el 1855. Des d’allà envià a l’exposició nacional de belles arts de Madrid del 1858 el Felip II beneint el príncep Carles moribund, guanyador d’una medalla d’or. En rebé dues més, per Comuners al patíbul (1860) i per Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica (1864). Des del 1860 fou tingut com el pintor del progressisme i de les llibertats. Amb motiu de la caiguda d’Isabel II, fou cridat a dirigir el Museo Nacional del Prado; exercí aquest càrrec fins uns quants mesos després de l’abdicació d’Amadeu I. Fou, sense que consti de fet, pintor de cambra d’Amadeu I. A part dels retrats oficials que li pintà —un esbós dels quals és al Museo Romántico de Madrid—, l’interpretà al famós quadre Amadeu de Savoia davant el cadàver del general Prim (col·l del duc d’Aosta). És autor de nombrosos retrats de personatges liberals, com els de Nicolás María Rivero, Javier Istúriz, Antonio Palau de Mesa, Francisco Serrano, la duquessa de Prim, etc. A l’actual palau de les corts —a més del dels Comuners — es conserva, a l’hemicicle de sessions, Maria de Molina presentant el seu fill Ferran IV a les corts. També cal destacar Entrevista de Francesc I amb la seva promesa Elionor d’Àustria (1867), Sortida de Colom de Palos (Capitoli de Washington) i el tardà Afusellament de Torrijos i els seus companys (1888; Madrid, el Prado), on tornava a la temàtica liberal. També fou pintor de gènere: Faune dansant al bosc, El prestidigitador, Tocadors d’instruments de música i, sobretot, El minué (col·l particular, Alcoi), potser la seva última obra, on evidencià grans dots en el dibuix i la dedicació al detall i a la miniatura.