De família de la petita noblesa, professà a Montserrat, on estudià i més tard ensenyà; del 1806 al 1814 fou el capellà del convent de San Plácido a Madrid. Elegit abat de Montserrat (1814-17), hi començà la reconstrucció del monestir i reinstaurà el culte i l’escolania. Bisbe d’Urgell el 1827, fou el primer català a ocupar aquesta mitra en els temps moderns. Començada la Guerra Civil, dirigí la junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent. El 1835, expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller, des d’on governà la diòcesi durant la guerra (arribà a ordenar clandestinament els seminaristes de la Seu, cosa que provocà un decret advers del govern liberal). Feu part de la junta carlina de Montpeller, amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat i de Vilallonga (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell i el seu nebot Josep Ignasi Dalmau i de Baquer era secretari de la Junta Governativa de Catalunya. Els andorrans li negaren la quèstia per por de comprometre llur neutralitat, i la consignaren al bisbe d’Albi, el qual, amb consentiment papal, se subrogava així en la sobirania del bisbe príncep, cas únic en la història andorrana. Al mateix temps el govern espanyol maldava per suprimir el bisbat i intervenir directament els afers d’Andorra; nomenà un comisario especial per a les Valls i, prescindint del bisbe, celebrà convenis directament amb el síndic i el Consell General (1834, 1841, 1850); el bisbe es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1847.