Compresa la península de Malaca, perllongació unida per l’istme de Kra al S de la massa continental, envolten la Indoxina el golf de Bengala, a l’W, l’estret de Malaca i el golf de Tailàndia, al S, i la mar de la Xina Meridional al SE. L’extensió total és de 2.270.964 km2, distribuïts entre Myanmar (678.033 km2), Tailàndia (513.115) i el territori de la Indoxina oriental integrat per Laos (236.800), Cambodja (181.035), el Vietnam (331.653) i, a la península de Malaca, Malàisia (329.747) i Singapur (581).
La geografia
Un tret característic del relleu de la Indoxina és l’existència d’un feix de muntanyes divergents a partir d’un nus muntanyós septentrional, amb direcció predominant N-S, entre les quals corren els rius i s’estenen les planes al·luvials, de comunicació difícil entre elles. El relleu presenta una gran varietat tectònica i mineralògica. Al nord del Tonquín (Vietnam) es produeix una inflexió de convexitat cap al SE; el delta del Tonquín cobreix l’extrem d’una plataforma arcaica enfonsada a les aigües del golf; la cadena annamita agrupa fragments de cadenes carboníferes i triàsiques i el massís precambrià del Quang Nam. El Mekong s’obre pas penosament i origina nombrosos ràpids i cascades. A les muntanyes de la Tailàndia central i de Cambodja aflora el Primari en els gresos. Les muntanyes dels confins birmanosiamesos foren plegades durant el Primari i aixecades en el Terciari. Més a l’W els terrenys són terciaris i l’orogènia és alpina. Gresos d’edat compresa entre el Liàsic i el Cretaci ocupen les regions relativament baixes, les quals, fent una inflexió tot seguint el joc del sòcol, originaren cuestas com les del Dang Raek (entre Tailàndia i Cambodja). A les muntanyes predominen les calcàries de l’Uralopermià, que apareixen tant al Tonquín com als altiplans de Shan. Emissions de laves quaternàries cobreixen importants extensions de la Indoxina (Bolovens, Kentum, Darlac) i del centre de Myanmar. Les diferents cadenes separen les conques de grans rius: Irauadi, Salween, Chao Phraya, Mekong i Roig, que han reblert amb llurs al·luvions la part baixa de les valls respectives i han afaiçonat planes i deltes: delta de l’Irauadi a Myanmar, plana de Chao Phraya a Tailàndia, plana de Cambodja i delta del Mekong, i plana del baix Tonquín, formada pel Roig. Atesos els obstacles que l’estructura del relleu ha representat en les comunicacions entre conca i conca, els rius de la península han constituït una via principal d’accés i comunicació. També és a les conques on s’ha desenvolupat des de l’antiguitat la vida econòmica i política de les grans regions naturals. La costa de la Indoxina, bé que força retallada, no presenta entrants amples i segurs. A part Singapur, tots els grans ports (Rangoon, Bangkok, Ho Chi Minh, Hai Phong) són fluvials, i les formacions al·luvials els allunyen cada cop més de la mar. Quant al clima, la península s’inclou totalment sota el règim dels monsons. En conjunt, la pluviositat és variable: abundantíssima (3.000 mm) a les zones exposades al monsó del SW, i menor (de 1.000 a 2.000 mm) a les del monsó sec. Algunes regions internes, com la de l’interior de Myanmar, són força àrides per efecte dels obstacles muntanyencs. La temperatura, que varia notablement amb l’altitud i la latitud, té característiques tropicals a les planes, amb variabilitat reduïda i mitjanes no excessivament altes (de 28°C a 30°C a Ho Chi Minh). A les condicions de sòl i clima responen dos tipus de paisatge completament diferents: el del bosc, que cobreix muntanyes i algunes planes, i el de les planúries i deltes, domini de l’arrossar. L’acció dels incendis i dels climes més secs ha originat boscs clars, com els de tecs a Myanmar i Tailàndia i els de dipterocarpàcies del Laos baix i central.
La història
Vers el 1500 aC s’hi establiren tribus caçadores i pescadores, i grups austronesis i protomalais hi aportaren posteriorment la cultura neolítica (restes de Mlou Prei, Long Prao, Do-Linh, Xuan Loc). El Tonquín i el delta del riu Roig caigueren en l’òrbita xinesa, i ja al segle III aC formaren una província de l’imperi. Per contra, la resta de la península passà a l’àrea índia, que integrà particularment les classes altes. De resultes de la influència índia, cap al segle II es formaren dos regnes: el regne de Txampa a l’Annam central, format per tribus txam, i el regne de Fu-Nan, d’arrel monkhmer, a les actuals Cambodja i Cotxinxina. Una segona onada hindú arribà al regne de Fu-Nan (segle IV), el qual tingué bones relacions amb la Xina, al contrari dels txam, que disputaven constantment als xinesos el domini del Tonquín (segles III-VIII). Al segle VIII el regne de Txampa ocupà la part nord, mentre que els pirates javanesos implantaren a l’Annam, al Tonquín i a la vall del Mekong el regne Srīvijaya de Sumatra, que estimulà la cultura índia. El regne khmer, escindit en Laos i baix Mekong, fou alliberat i reunificat (802) pel príncep Jayavarman II, que reforçà la influència bramàntica i establí la capital, Phnom Kulem, a la plana d’Angkor. Alhora, tribus thai, procedents del Yunnan, ocuparen l’Alt Mekong i amenaçaren el regne khmer. Quan Marco Polo visità la Indoxina (vers 1275-91) el regne d’Angkor estava sota la pressió dels thai, que dominaven ja tot Siam, i a punt d’enfonsar-se a causa d’una crisi política i econòmica. El regne de Txampa, després d’un període de màxima esplendor (segle XIII), caigué definitivament en poder dels annamites (1471), els quals s’havien independitzat de la Xina (1428). A Laos, habitat per tribus monkhmer i fins aleshores sota control d’Angkor, es formaren una sèrie de regnes thai, més o menys aïllats, que cap al 1353 foren unificats en el regne Lan Xang, que arribà fins a l’alt Mekong i fou sempre una avançada de la cultura índia contra la influència vietnamita.
Els portuguesos arribaren a Cambodja el 1555 i les relacions foren orientades cap al comerç i l’evangelització, però els europeus intervingueren sovint en les lluites internes indoxineses. Durant el segle XVIII el regne khmer, ja decadent, fou ocupat a Occident pels siamesos i a llevant pels vietnamites. Els siamesos, que consideraven Cambodja com un regne vassall, disputaren fins el 1853 la Cotxinxina i el vessant esquerre del Mekong als vietnamites, en plena expansió. El Vietnam, incorporat ja tot el regne de Txampa, perpetuà la divisió anterior i al segle XVI s’escindí en dos regnes, un al nord, amb capital a Hanoi i regit pels Trinh, i l’altre al sud, amb capital a Hué i regit pels Nguyen.
Al segle XVII França substituí la influència portuguesa al Vietnam, però la seva oportunitat es presentà quan el rei Nguyen Anh de Hué fou derrotat i expulsat (1787) i sol·licità ajut al rei Lluís XVI en canvi de concessions territorials, comercials i religioses. Vencedor Nguyen Anh (Gia-Long), el 1802, reunificà el Vietnam, establí una monarquia absolutista i fou reconegut per l’emperador de la Xina. França cercava, ultra les primeres matèries locals, els mercats xinesos; a més, Napoleó III es declarà defensor dels cristians vietnamites perseguits, i en 1858-60 organitzà una expedició francoespanyola que ocupà la Cotxinxina. El 1863 rebutjà una pau proposada per l’emperador vietnamita i signà un tractat de protecció de Cambodja, sol·licitat per aquesta a fi d’escapar de vietnamites i siamesos. Fracassada l’exploració de l’alt Mekong com a ruta cap a la Xina, els francesos ocuparen el delta del riu Roig (1873), i pel tractat del 1874 el Tonquín i Annam caigueren en l’òrbita francesa. La resistència vietnamita durà fins el 1888, però per la pressió del governador Étienne havia estat constituïda (1887) la Unió Indoxinesa i sorgí per primer cop el concepte geograficoeconòmic de la Indoxina. El 1890 Laos, entre el Vietnam i Siam, demanà també la protecció francesa, i fou incorporat a l’administració del Tonquín. La política vacil·lant de França a la Indoxina canvià quan el procònsol Paul Doumier (1897-1902) substituí el règim de protectorat per una administració directa amb funcionaris metropolitans i organitzà la Federació Indoxinesa, que dotà de recursos propis. A Cambodja el rei Norodom (1859-1904) tractà de resistir a la penetració francesa en reformar l’administració i la cultura, però de fet cambodjans i francesos iniciaren una col·laboració molt estreta després de les revoltes del 1866 i el 1885. França feu unes grans inversions a la Indoxina, sobretot en obres públiques i sanitat i, entre el 1920 i el 1924, en les plantacions de cautxú; això no obstant, el país s’arruïnà a causa de la desaparició de la tradicional i fràgil economia agrícola i comercial. La colonització motivà la formació d’una nova burgesia autòctona enriquida i vinculada a la presència francesa, però creà també un proletariat urbà que es revoltà (Annam, 1907-08; Saigon, 1927-28) i s’uní a la resistència constant de les societats tradicionals, desposseïdes per la conquesta.
Això afavorí la implantació del partit comunista vietnamita, creat en 1928-29 i vinculat al Komintern. També sorgí un sector d’intel·lectuals nacionalistes, del qual s’aprofitaren els japonesos durant llur domini a la Indoxina (1940-45). Al principi, nacionalistes, francesos de Vichy i colons feren costat al Japó, però l’opinió canvià, i el 1941 fou creat el Viêt Minh, que aglutinà els independentistes. El 1945 el Vietnam, Laos i Cambodja foren ocupats per les forces japoneses, que el 16 d’agost es rendiren. Ho Chi Minh proclamà (1945) la República Democràtica del Vietnam, però l’intent francès de recuperar la sobirania a la Indoxina provocà la ruptura d’hostilitats (1946), malgrat la promesa de respectar la RDV dins la Unió Francesa; a més, la revolució xinesa refermà el Viêt Minh, i la guerra es generalitzà. El 1953 França assumí la defensa de Laos, independent des del 1949 sota la monarquia pro francesa de Luang Prabang. La protecció de Laos des de la base de Dien Bien Phu motivà una gran batalla (novembre del 1953 - març del 1954), en què les forces franceses foren totalment desfetes. El cop moral i la crisi interna de la Quarta República decidiren França a signar els acords de Ginebra (juliol del 1954), pels quals fou dividit el Vietnam en dos estats i foren previstes unes eleccions. A Cambodja el príncep Norodom Sihanuk restablí l’assemblea i negocià la retirada dels francesos. A Laos, després de l’armistici hom formà un govern de coalició (1957), que el 1960 caigué a conseqüència d’un cop d’estat de les dretes, i la guerra civil fou represa. La política exterior dels nord-americans, que substituïren les potències colonials al Sud-Est asiàtic, convertí el Vietnam del Sud en un element clau de la seva estratègia anticomunista en aquella zona. S’inicià una escalada bèl·lica progressiva per part dels EUA contra el Vietnam del Nord i contra el Vietcong (Vietnam), amb implicacions posteriors (a partir del 1970) a Cambodja. L’evident fracàs de la política nord-americana a la Indoxina comportà l’inici de negociacions a París i l’establiment d’un acord (gener del 1973) que permeté la retirada de les forces expedicionàries nord-americanes. La guerra entre revolucionaris i governamentals, però, continuà arreu, sense que la pau de París fos aplicada, llevat d’unes clàusules menors. Per l’abril del 1975 les tropes rebels aconseguiren, a Cambodja, la victòria i, al Vietnam, les tropes del GRP entraren a Ho Chi Minh i posaren fi a una guerra interminable i al domini nord-americà a la Indoxina.